la intervención en la Reunion de Tribus del 8 de julio, texto en CAT///ESP///ENG

—————————————————————————————————————————————
Hola, después de varias peticiones, hemos decidido subir el
texto de la intervención en la Reunion de Tribus
http://culturaacampadabcn.wordpress.com/2012/07/03/reunio-de-tribus-trobada-al-p-a-r-c/
del 8 de julio de 2012 en:

Text of the speech at the Meeting of Tribes of July 8, 2012 in:
———————————————————————————————–
CATALÂ, ESPAÑOL (mas abajo), ENGLISH (at the end)….
———————————————————————————————–
texto, tambien aqui:
http://soymenos.wordpress.com/2012/07/10/presentacio-de-semolinika-tomic-fundadora-de-lantic-teatre-de-barcelona/

CATALÂ
Hola, bona tarda, sóc la Semolinika Tomic, fundadora de l’ Antic Teatre.

Pels que no ens coneixeu, faré una breu presentació.

Antic Teatre – Espai de creació és un centre cultural y social independent situat a un edifici, patrimoni cultural, construït el 1650 al centre de Barcelona, al barri de Sant Pere del Casc Antic.

És un centre de recursos per a les arts multidisciplinars que té la missió de recolzar i fomentar la creació basada en la recerca, el risc, la innovació i el desenvolupament de nous llenguatges escènics, que eviten tècniques apreses i la repetició de metodologies.

Ens centrem en els tres punts que ens van demanar per fer aquesta intervenció:
1. Estat de la qüestió. 2. Propostes. 3. Acció

1. Estat de la qüestió de l’ Antic Teatre.
El nostre conflicte específic, parlant de les polítiques culturals de la Generalitat de Catalunya, es troba a la pròpia base de l’acceptació del concepte “investigació” o “innovació” EN SÍ MATEIX. És a dir, a l’ Antic Teatre hem lluitat per aconseguir llicència de concurrència pública com a sala de teatre, i ho hem aconseguit, però a les normes jurídiques de les lleis existents a la Generalitat un teatre que té una programació de dos-cents cinquanta dies l’any amb conceptes com ara multidisciplinaritat, recerca o innovació, no existeix. Així, la nostra programació és inexistent per a aquesta institució.

A l’organisme avui dia dit OSIC (Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural), abans CoNCA (Consell Nacional de la Cultura i de les Arts) no s’accepta una programació estable i regular.

I a l’altre organisme ICEC (Institut Català de les Empreses Culturals), abans ICIC (Institut Català de les Indústries Culturals), on es troben tots els teatres privats de Barcelona, no s’accepta una programació com la de l’ Antic Teatre, perquè, segons les seves normatives i criteris organitzats només per sectors, diferenciats cada un dels altres –és a dir: o sector música, o dansa, o teatre, o arts visuals, o circ –no existeix el concepte de multidisciplinaritat. Tampoc la línia de treballs impulsats per l’ Antic Teatre és acceptada com a teatre. Encara ens anomenen “off”, “alternatiu”, “radical”, “underground”, “no convencional”, “de l’altre”, “noves escenes”, etc., i nosaltres encara estem lluitant contra aquestes etiquetes. Ells entenen com a programació d’un teatre una llarga temporada d’un espectacle tipus musical o familiar, etc., i les dinàmiques què practica l’ Antic, a les quals es pot programar una companyia o un artista només uns dies, no són acceptades.

Volem posar en evidència les diferents polítiques culturals entre les institucions existents, doncs l’Ajuntament i l’Institut de Cultura de Barcelona sí que ens accepten com a sala de teatre, o fins i tot Madrid, però la Generalitat de Catalunya NO.

Creiem que la nostra lluita per a aconseguir l’acceptació com a la sala de teatre multidisciplinar, que a la resta d’ Europa és la base de la creació escènica actual (és quelcom que es troba dins el sistema i és normal), és una demostració més que aquí encara ens trobem a l’època medieval.

2. Proposta:
Per aconseguir que el concepte “investigació a les arts escèniques” es pugui desenvolupar, creiem que s’ha d’aconseguir introduir a les escoles bressol i a les escoles primàries i secundàries, al mateix nivell de les matemàtiques i la llegua, obligatòriament, l’art.

Creiem que la cultura es conrea des de petit, això és normal a d’altres països del nord d’Europa. Creiem que l’escola i l’educació és la base de tot i que l’escola ha de tenir programes de visites a teatres, auditoris o museus com a mínim un cop al mes, que aquest hàbit es pot desenvolupar i que amb deu o quinze anys sigui normal per tots anar a aquests llocs, i no com a dia d’avui, que tenim només un vint per cent de la població que tenen pràctiques culturals al país.

Ara mateix tenim l’exemple de que quan als partits polítics els interessa el desenvolupament, introdueixen aquestes pràctiques SENSE CAP PROBLEMA al sistema educatiu. Faré esmena al respecte d’exemples coneguts per tots, amb noms que ens puguin sonar a tots.

Des del proper curs escolar s’introdueix obligatòriament a totes les escoles de primària del barri de Gràcia les sardanes i els castellers com a matèria lectiva. Ens sembla bé.

Però, per què els nois no poden aprendre també, per exemple, i només com a exemple, qui és HERMANN NITSCH, o practicar moviment artístic com l’Accionisme Vienès (Wiener Aktionismus), d’ on fins i tot surt una de les companyies més conegudes de teatre físic d’Espanya, La Fura del Baus? –que van anomenar el seu primer espectacle “Accions” –, i per què els nens no poden tenir l’experiència directa entre el cos i la pintura tot llençant-la per tot arreu i acabar-ho senzillament amb una dutxa, i així aprendre què és La Fura dels Baus? Aquests són només uns exemples entre milers.

Senzillament es tracta d’una voluntat política, i fins ara cap partit polític al país ha volgut introduir l’art a l’educació. Fins que això no es faci no podrem parlar d’ un “PAÍS CULTURAL”.

Aquest situació al panorama actual porta a que no tinguem cap escola d’art, parlant d’arts escèniques, que sigui una incubadora de nous pensaments. Tenim instituts que formen intèrprets de tècniques antigues, o que serveixen a l’industria cultural de l’entreteniment, com ara musicals (tipus Broadway) o sèries de TV.

No tenim escoles de pràctiques de creació actual, on una persona inventi la seva pròpia tècnica, tingui la llibertat de desenvolupar la seva pròpia manera de crear, que estigui estudiant cinc o deu anys, que surti amb un diploma i que pugui treballar del que ha estudiat com allò més normal. Això no existeix al nostre país, el concepte d’artista no existeix i ningú el vol pagar.

L’ Antic Teatre treballa amb artistes locals que majoritàriament s’han format i són autònoms a l’estranger, que treballen d’una manera molt contundent, però després de crear i exhibir el seu treball a l’Antic es troben que no existeix cap xarxa, institucional o independent, amb una programació regular d’aquest tipus de creacions. A més, el poc que hi havia fins ara, com el Festival MAPA a Pontós, Alt Empordà, el Festival PANORAMA d’ Olot, el Festival VEO de València, el Festival In PRESENTABLES de Madrid, el Festival ARAS DE SUELO de Las Palmas de Gran Canària, etc., han desaparegut degut a que, dins la crisi actual, els polítics governants és el primer que eliminen, i per a nosaltres és increïble eliminar allò que és el futur de la creació del país.

Degut a aquesta situació, la creació en general que forma part de les programacions del país és en moltes ocasions mediocre, i els mateixos artistes no tenen un compromís polític, molts pocs artistes fan reivindicacions o es comprometen en una lluita a fons, arriscant-ho tot, a mort.

Les mobilitzacions artístiques són quasi inexistents, creiem que per por a perdre les subvencions o la feina. S’entén, però creiem que el moment que vivim, on ja no hi ha quasi res a perdre, és important que els artistes posin en evidència les situacions, que parlin, que facin seu un paper molt important en la lluita actual, i per això els impulsem perquè siguin més actius, que facin discursos més reivindicatius i que això quedi reflectit als seus actes i creacions.

Ens agradaria saber… quants artistes hi ha avui aquí?

Creiem que s’ha de potenciar el compromís dels centres culturals, associacions, teatres, per generar espai de crítica, debat i reflexió i també oferim el nostre propi espai a l’Antic Teatre.

De tot el que passi i es parli avui aquí, per a nosaltres és només un principi. Confiem que es doni continuïtat al debat i es proposin accions concretes que duguin a terme.

Acció:
Com anar aconseguint tot això que hem parlat?

Com aconseguir que el ciutadà tingui influència i participi directament en l’organització de l’estratègia i la política cultural, ja que som nosaltres com a ciutadans els que la fem i la practiquem. Som nosaltres els que fem música, pel·lícules, quadres, espectacles, etc., però els recursos dels nostres impostos no ens arriben directament.

Sabem que de moment l’organització del sistema existent s’està produint al parlament, amb totes les lleis i els seus canvis. Ens fem la pregunta, si ens interessa com aconseguir lleis que garanteixin el dret de tots els ciutadans a la pràctica de les arts. Actualment només tenim dues lleis per a les arts què són policials i es comparteixin amb els toreros. No existeix cap estatut de l’artista.

Creiem que hem d’anar creant nosaltres mateixos altres models en paral·lel a l’ existent i poc a poc i amb el temps aconseguir canvis a la societat. Això ja s’està practicant, tenim moltes cooperatives que treballen per un bé comú, amb sistemes de finançament alternatius, etc., però creiem que aquestes organitzacions són minses al sector de la cultura i que l’ única manera d’aconseguir coses és treballar en xarxa d’una forma REAL. Passar de l’ interès propi i treballar pel bé comú. Pensar en deixar de viure a la bombolla cultural i passar a l’autogestió real… i com? A d’altres països d’ Europa aquesta pràctica és habitual en molts casos. Com aconseguir de debò ser independents i poder finançar la pròpia activitat? Això vol dir que el possible benefici d’un negoci qualsevol ha d’anar directament a la cultura i no a les butxaques dels seus responsables.

Fer accions actives i diàries de reivindicació continua en protesta per l’especulació i la corrupció actual a la cultura, doncs es tracta d’una pràctica comuna i creiem que de moment no hi ha prou protesta del sector cultural unit en contra d’aquestes pràctiques.

Creiem que el sector cultural, d’una vegada per totes, hauria d’unir-se totalment, acceptar totes les diferències entre cada un i lluitar conjuntament. Si no, no aconseguirem res. Gràcies!

—————————————————————————————————————————————

ESPAÑOL:

Hola buenas tardes, soy Semolinika Tomic, fundadora de Antic Teatre.

Para los que no los conozcáis haré una breve presentación.

Antic Teatre – Espai de Creació es un centro Cultural y Social independiente situado en un edificio, patrimonio cultural, construido el 1650 en el centro de Barcelona, barrio de Sant Pere, en el Casc Antic.
Es un centro de recursos para las artes multidisciplinares que tiene la misión de apoyar y fomentar la creación basada en la investigación, el riesgo, la innovación y el desarrollo de nuevos lenguajes escénicos, que evitan técnicas aprendidas y repetición de metodologías.

Nos centramos en los tres puntos que nos pidieron para hacer esta intervención:
1. Estado de la cuestión. 2. Propuestas 3. Acción.

1. Estado de la cuestión de Antic Teatre.
Nuestro conflicto específico, hablando de las políticas culturales de la Generalitat de Catalunya, está en la propia base de la aceptación del concepto “investigación o innovación” EN SI. Ósea, en Antic Teatre hemos luchado para conseguir licencia de concurrencia pública como una sala de teatro, y lo hemos conseguido, pero en las normativas jurídicas de las leyes existentes en la Generalitat, un teatro que tiene una programación de 250 días al año con conceptos como multidisciplinaridad, investigación o innovación, no existe. Así, nuestra programación es inexistente para esta institución.

En el órgano hoy en día llamado OSIC (Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural) antes CoNCA (Consell Nacional de la Cultura i de les Arts) no se acepta una programación de teatro estable y regular.

Y en el otro órgano ICEC (Institut Català de les Empreses Cutlurals) antes ICIC (Institut Català de les Indústries Culturals) donde están todos los teatros privados de Barcelona, no se acepta una programación como la de Antic Teatre, por que según sus normativas y criterios organizados sólo por sectores, diferenciados uno por uno; ósea sector o música, o danza, o teatro, o artes visuales, o circo; no existe el concepto multidisciplinariedad. Tampoco la línea de trabajos que impulsa Antic es aceptada como teatro. Aun somos llamados: Off, Alternativo, Radical, Underground, No convencional, De lo otro, Nuevas escenas, etc.. y nosotros aun estamos luchando contra estos nombramientos. Ellos entienden como programación de un teatro una larga temporada de un espectáculo tipo musical o familiar, etc., y las dinámicas que practica Antic, en las que se puede programar una compañía o una artista sólo unos días, no son aceptadas.

Queremos poner en evidencia las diferentes políticas culturales entre las instituciones existentes, ya que el ayuntamiento y el Instituto de Cultura de Barcelona, sí que nos acepta como una sala de teatro, o incluso Madrid, pero la Generalitat de Catalunya NO.

Pensamos que nuestra lucha para conseguir la aceptación como una sala teatro multidisciplinar, que en el resto de Europa es la base de la creación escénica actual (es algo que está dentro del sistema y que es normal) es una demostración más que aquí aun estamos en la época medieval.

2. Propuesta:

Para que el concepto “Investigación en artes escénicas” se pueda desarrollar, pensamos que se tiene que conseguir introducir en las guarderías y las escuelas primarias y secundarias, al mismo nivel que las matemáticas o la lengua, obligatoriamente, el arte.

Pensamos que la cultura se cultiva desde pequeño, esto es normal en otros países del norte de Europa. Pensamos que la escuela y la educación es la base de todo y que la escuela tiene que tener programas de visitas a teatros, auditorios o museos mínimo una vez al mes, que este hábito se pueda desarrollar y que con 10 o 15 años para todos sea normal ir a estos sitios, y no como hoy en día, que tenemos solo un 20% de la población que tiene prácticas culturales en el país.

Ahora mismo tenemos el ejemplo que cuando a los partidos políticos les interesa el desarrollo, introducen estas prácticas SIN PROBLEMAS en el sistema educativo. Mencionaré a propósito ejemplos conocidos para todos, con nombres que nos puedan sonar a todos.

Desde el próximo curso escolar en todas las escuelas primarias en el barrio de Gracia en Barcelona se introducen obligatoriamente las sardanas y els castellers como materia lectiva. Nos parece bien.

Pero ¿por qué los chicos también no pueden aprender, por ejemplo, sólo como ejemplo, quién es HERMANN NITSCH?, ¿o practicar movimiento artístico como Accionismo Vienés (Wiener Aktionismus), de donde incluso sale una de las más conocidas compañías de teatro físico de España, La Fura dels Baus? – que su primer espectáculo se llama “Accions” – y ¿por qué los niños no pueden tener la experiencia directa entre el cuerpo y la pintura tirándola por todos lados y simplemente acabarlo con una ducha, y así aprender qué es La fura dels baus? Estos son sólo unos ejemplos entre miles.

Simplemente se trata de una voluntad política, y hasta ahora ningún partido político en el país, ha querido introducir arte en la educción. Actualmente todo el arte se imparte en prácticas extra escolares y de pago, y tenemos que ir exigiendo que este se convierte uno de los pilares de la educación pública. Mientras esto no se haga, no podemos hablar de “UN PAÍS CULTURAL”.

Esta situación en el panorama de hoy en día lleva a que no tengamos ninguna escuela de arte, hablando de artes escénicas, que es incubadora de nuevos pensamientos. Tenemos institutos que forman intérpretes de técnicas antiguas, o que sirven a la industria cultural del entretenimiento, como por ejemplo musicales (tipo broadway) o series de TV.

No tenemos escuelas de prácticas de creación actual, donde una persona invente su propia técnica, tenga la libertad de desarrollar su propia manera de crear, que esté estudiando 5 o 10 años, que salga con un diploma y que pueda trabajar de lo que ha estudiado como algo normal. Esto no existe en nuestro país, el concepto de artista no existe y nadie lo quiere pagar.

Antic Teatre trabaja con artistas locales que en su mayoría se han formado y son autónomos en el extranjero, que trabajan de una manera muy contundente, pero después de crear y exhibir su trabajo en Antic, se encuentran con que no existe ninguna red institucional o independiente con una programación regular de este tipo de creaciones. Además, lo poco que existía hasta ahora, como Festival MAPA en Pontós, Alt Empordà, Festival PANORAMA de Olot, Festival VEO de Valencia, Festival In PRESENTABLES de Madrid, Festival ARAS DE SUELO de Las Palmas de Gran Canaria, etc han desaparecido, ya que los políticos gobernantes en la crisis actual es lo primero que eliminan y para nosotros es increíble eliminar aquello que es el futuro de la creación del país.

Dado a toda esta situación, la creación en general que forma parte de las programaciones del país es en muchos casos mediocre, y los mismos artistas no tienen un compromiso político, muy pocos artistas reivindican o se comprometen en una lucha al fondo, arriesgándolo todo, a muerte.

Las movilizaciones artísticas son casi inexistentes, pensamos que es por el miedo de perder las subvenciones o el trabajo. Es entendible, pero creemos que en los momentos en que vivimos, que ya casi no hay nada que perder, es importante que los artistas pongan en evidencia las situaciones, que hablen, que asuman un papel muy importante en la lucha actual y por eso les estamos impulsando para que sean mucho más activos, a hacer discursos mucho más reivindicativos y que esto se refleje en sus actos y creaciones.

Nos gustaría saber también, cuantos artistas están hoy aquí?

Pensamos que hay que potenciar el compromiso de los centros culturales, asociaciones, teatros, para generar espacio de crítica, debate y reflexión donde también ofrecemos nuestro propio espacio de Antic Teatre.

De todo lo que pase y se hable hoy aquí, para nosotros es sólo un principio. Esperamos que se dará continuidad al debate y que se propongan acciones concretas que se lleven al cabo.

Acción:
Como ir consiguiendo todo esto de lo que hemos hablado?

Como conseguir que el ciudadano influya y participe directamente en la organización de la estrategia de la política cultural, ya que somos nosotros como ciudadanos que la hacemos y practicamos. Somos nosotros que hacemos música, películas, cuadros, espectáculos, etc, pero los recursos de nuestros impuestos no nos llegan directamente.

Sabemos que por ahora la organización del sistema existente, se está produciendo en el parlamento, todas la leyes y sus cambios. Nos preguntamos, si nos interesa, como conseguir leyes que garanticen los derechos de todos ciudadanos a la práctica de las artes. Actualmente tenemos sólo 2 leyes para artes que son policiales y están en conjunto con los toreros. No existe ningún estatuto de artista.

Pensamos que tenemos que ir creando nosotros mismos otros modelos en paralelo al existente y poco a poco y con tiempo ir consiguiendo cambios en la sociedad. Esto se está practicando ya, tenemos muchas cooperativas que trabajan en procomún, en sistemas de financiación alternativos, etc. pero pensamos que estas organizaciones son escasas en el sector de la cultura y que la única manera de ir consiguiendo es trabajar en red de una forma REAL. Pasar del interés propio y trabajar para el bien de todos. Pensar en dejar de vivir en la burbuja cultural y pasar a la autogestión real.. y ¿cómo? En otros países de Europa esta práctica es habitual en muchos casos. ¿Cómo conseguir de verdad ser independientes y poder financiar la propia actividad? Esto quiere decir que el posible beneficio de un negocio cualquiera va directamente a la cultura y no en el propio bolsillo de sus responsables.

Hacer acciones activas y diarias de reivindicación continua en protesta de la especulación y corrupción actual en la cultura, ya que se trata de una práctica habitual y pensamos que por ahora no hay bastante protesta del sector cultural unido en contra de estas prácticas.

Pensamos que el sector cultural tendría que, por una vez, unirse totalmente, aceptar todas las diferencias entre cada uno y luchar conjuntamente. Si no, no conseguiremos nada. Gracias!

—————————————————————————————————————————–

ENGLISH:

Hello and good afternoon. My name is Semolinika Tomic, and I am the founder of the Antic Teatre.

For those of you who don’t know us, I will give a brief introduction.

Antic Teatre – Espai de creació is an independent Cultural and Social centre based in a cultural heritage building from 1650 in the very centre of Barcelona’s old quarter, in the Sant Pere neighbourhood.

It is a resource centre for multidisciplinary arts, and its mission is to support and encourage creativity based on research, risk, innovation and the development of new performance languages that avoid learned techniques and the repetition of established methodologies.

For this event, we are focusing on the three points we were asked about: 1) Current situation; 2) Proposals; 3) Action.

1) The current situation for the Antic Teatre.

Our particular struggle with the Catalan Government’s cultural policies is about having the concepts ‘research and innovation’ be accepted IN THEMSELVES. In other words, we at Antic Teatre have fought to be given a public activities licence as a theatre, and we have managed this; but existing Government legislation does not recognise a theatre offering 250 days of programming a year in mixed disciplines, multidisciplinary arts, specifically in research and innovation. So, as far as this institution is concerned, our programming simply doesn’t exist.

The body now known as the Catalan Office for the Support of Cultural Initiative (OSIC in its Catalan acronym), formerly the National Council for Culture and the Arts (CoNCA) does not subsidise regular and constant theatre programming.

The other relevant entity, the Catalan Institute for Cultural Enterprises (ICEC), formerly the Catalan Institute of Cultural Industries (ICIC), which groups together all the private theatres in Barcelona, will not accept our programming because according to their regulations and sector-specific criteria, where each sector is seen individually – music, dance, theatre, visual arts, circus – the concept of mixed disciplines, multidisciplinary arts, does not exist. Neither is the kind of work we support seen as theatre; we are still labelled ‘off’`, ‘alternative’, ‘radical’, ‘underground’, ‘unconventional’, ‘other’, etc. and we are still struggling against this kind of label. Their concept of programming is a long-running musical or family-oriented show, etc., and Antic Teatre’s way of doing things, whereby shows can be on for a few days only, is not accepted.

We would like to highlight the differences in cultural policies among the various institutions: the city government and the ICUB (Institute of Culture, Barcelona), or even the national government, do accept us as a theatre, while the autonomous government of Catalonia DOES NOT.

We believe our struggle to be accepted as a multidisciplinary theatre venue, which in the rest of Europe is the basis for current performance creativity (part of the system and therefore normal) proves once again that we are living in the dark ages.

2) Proposal:

In order for the concept ‘research in performance arts’ to be developed, we believe that Art should be a compulsory part of pre-school, primary and secondary school curricula, given the same importance as mathematics or language.
We believe that culture is nurtured from a young age – something quite normal for countries in northern Europe. We believe that school education is the foundation of everything and that schools should programme visits to theatres, auditoria and museums at least once a month, so that this habit is developed and by the age of 10 or 15 going to this type of place has become completely normal, as opposed to the real state of affairs where only 20% of the population regularly engages in cultural activities.

When political parties are interested in development, however, they are able to introduce such practices into the education system WITHOUT PROBLEM. I am deliberately mentioning cases known to most people, with names that can be recognised:

As of next school year, all primary schools in the Gracia neighbourhood of Barcelona will include sardanas and castellers as compulsory subjects. We think this is ok.

But why can’t the children also learn, for example, who HERMANN NITSCH is? Or practice artistic movement such as Viennese Actionism (Wiener Aktionismus), which inspired one of the best-known physical theatre companies in Spain, La Fura dels Baus? Why can’t children have a direct experience between body and paint, throwing paint around and finishing off with a shower, to learn what La Fura dels Baus is? These are just a few examples among thousands.

It boils down to political interests, and up to now no political party has wanted to introduce art into education. At the moment all artistic activities are extracurricular and require payment, so we need to demand that art becomes one of the pillars of public education. As long as this does not happen, we cannot talk of a CULTURAL NATION.

Today’s situation means that we don’t have any school for performance arts acting as a hothouse for new thought. We have colleges that either teach old techniques or that service the cultural industry of entertainment, such as Broadway type musicals or TV series.

What we don’t have are schools that teach new creation, where a person can invent their own technique with the freedom to develop their own methods of creation. Regardless of whether they study for five or ten years, a place where they can finish their training with a certificate and can go on to work with what they have studied as a matter of course. This does not exist in our country, the concept of Artist does not exist and nobody wants to pay them.

Antic Teatre works with local artists who, for the most part, have trained and set themselves up abroad, who work in a very powerful way but once they have created and performed their piece at the Antic, find themselves without a network, either institutional or independent, that programmes their kind of work. The little that was available up to now, such as the MAPA Festival in Pontós, Alt Empordà, the PANORAMA Festival of Olot, the VEO Festival of Valencia, the in PRESENTABLES Festival in Madrid, the A RAS DE SUELO Festival of Las Palmas de Gran Canaria, etc, have disappeared, because the governing politicians are making these the first targets of cuts in the present economic crisis. To us it is unbelievable that they should destroy the future of creation in the country.

Given this situation, the creation that does survive in the country’s programming is in many cases mediocre. The artists themselves hold no political views; very few artists stand up for or commit to a full struggle, risking all to the death.

Artistic mobilisations are practically unheard of. We think this is due to fear of losing subsidies or work. While we understand this, we think that in the present times when there is almost nothing left to lose, it is important for artists to show up situations, to speak out, to take on a major role in the current struggle. For this reason we are encouraging them to become much more active, to demand more and for this to be reflected in their acts and creations.

We would also like to know, how many artists are there here today?

We think that we have to maximise the commitment of cultural centres, associations and theatres to generate a space for criticism, debate and reflection. We offer our own space, the Antic Teatre.

Whatever happens here today, we see as only the beginning. We hope that the debate will continue and that this will lead to specific actions.

3) Action:

How can we start to achieve everything we have talked about?

How can we get the average citizen to affect and participate directly in the organisation of cultural policies? It is we as citizens who make and practice these. It is we who make music, films, paintings, shows, etc. but the resources from our taxes do not reach us directly.

We are aware that at the moment the organisation of the existing system is being discussed in parliament, with all the laws and potential changes. We ask ourselves: if we are interested, how can we call for laws that guarantee the right of citizens to practice art? At the moment we only have 2 laws referring to arts and these are police matters, in the same category as bullfighters. There is no statute of artists.

We think that we ourselves need to work on the creation of other models concurrently to what exists, and little by little effect changes in society. This is already happening, we have many cooperatives working communally, on alternative funding systems, etc. but we believe that these organisations are few and far between in the field of culture and the only way to make it happen is to network SERIOUSLY. To move from self-interest and work for the common good; to stop trying to live in a cultural bubble and move towards real self-management. In other European countries this is standard practice in many cases. How can we really become independent and finance our own activities? This means that any possible profits from any business go straight back in towards culture and not to fill the pockets of those at the top.

We need daily and dynamic acts of protest against the endemic speculation and corruption in culture. We don’t think the cultural sector as a whole is loud enough in denouncing these practices.

We think that all the elements of the cultural sector should come together for once, accept the differences between them and fight as a team. If not, we will achieve nothing.

Thank you.