Xavi Cervantes – Només som zombis en una cultura zombie…Periodisme zombie De titelles i silencis.

Xavi Cervantes

Periodisme zombie
De titelles i silencis.
Dissabte passat van detenir dos titellaires de la companyia Títeres desde Abajo. Enaltiment del terrorisme i presó incondicional.

Coses que passen, aquesta setmana el diari on treballo m’ha enviat a cobrir dues rodes de premsa teatrals. Una al Teatre Nacional i l’altra al Lliure, les dues grans institucions teatrals de Catalunya. En tots dos casos, hi eren presents els respectius directors: Xavier Albertí i Lluís Pasqual. En tots dos casos hi presentaven obres d’autors rellevants: ‘El professor Bernhardi’ d’Arthur Schnitzler, dirigida pel mateix Albertí, i ’Invernadero’ de Harold Pinter amb direcció de Mario Gas.

Schnitzler és un representant d’aquella Viena de principis del segle XX que alguns ignorants del segle XXI consideren rància. Ignorants perquè ignoren, per mandra o per mala fe, que va ser en aquella Viena on es va començar a pensar de debò en la fractura que suposa la modernitat, en com el poder s’articularia a partir de noves ideologies, en com el poder mutaria en feixisme, en com l’antisemitisme seria utilitzat no per convicció sinó per conveniència política, en com qualsevol conflicte pot ser utilitzat per condemnar i aniquilar la dissidència… D’això va l’obra de Schnitzler.

Bé, tenint present tot això, i sobretot la capacitat del teatre per copsar l’esperit de cada època, vaig arribar al Teatre Nacional excitat. Preveia que, vist el que havia passat amb els titellaires, que no és altra cosa que el que advertia Schnitzler, el director i el repartiment de l’obra començarien la roda de premsa condemnant el cas i exigint l’alliberament del dos titellaires.

I no. Albertí, Lluís Homar, Joel Joan, Pep Cruz, Manel Barceló… van explicar tot de coses sobre ’El professor Berhnardi’, totes amb profunda càrrega política. El tema dels titellaires, una violenta i impune demostració de força totalitària, no va aparèixer fins que un periodista els va demanar l’opinió. Aleshores sí, i és just reconèixer-ho, tant Albertí com Barceló van reaccionar com cal, defensant la llibertat d’expressió, la llibertat de ficció. Els altres no van obrir la boca: ni els actors, ni la resta de periodistes, que no van repreguntas.

Tanmateix, em vaig quedar trist, decebut per la falta de sensibilitat de gent de teatre a la qual no els va sortir de mena solidaritzar-se amb uns companys. No els demanava res més que un gest gremial…

Un dia després vaig fer via cap al Teatre Lliure, on presentaven ’Invernadero’ de Harold Pinter, una obra que parla precisament dels mecanismes de poder totalitaris fins i tot en una democràcia com la britànica. I res de res fins que un periodista va treure el tema. Aquí, els actors Tristán Ulloa, Jorge Usón, Carlos Martos i Javivi Gil Valle van saber reaccionar. ”Volen matar a qui reflexiona”, va dir Ulloa. ”Las notícies actualitzen la nostra obra”, va dir Usón. Mario Gas va fer allò de fer veure que no fugia d’estudi: ”Tants defraudadors al carrer, i aquests en dos dies empresonats. Pobrets”. Aquest pobrets gairebé em va fer vomitar… Era el moment de fer un gest, de fer un crit, de recuperar, ni que fos teatralment i de cara a la galeria, la dignitat del J’acusse. Però no.

Aquell migdia un centenar de persones es manifestaven a Barcelona i Lleida demanant la llibertat dels titellaires, i diferents associacions teatrals i de gestió cultural signaven manifestos en el mateix sentit. És el mínim que cal fer. En canvi, als dos temples teatrals de Barcelona vam haver de preguntar perquè la gent del teatre allí reunida obrís la boca.

Espero que aquest dimecres, en l’estrena de les dues obres a Nacional i al Lliure, la representació comenci condemnant el totalitarisme que estem patint en aquest estat de merda. Somiar, potser… Només som zombis en una cultura zombie.