5/11/18 FLUXCLUB PRESENTA FRANCESCA LLOPIS

 

Sessió 12

FRANCESCA LLOPIS
Barcelona, 1956. Sent una atracció per les màquines, les arquitectures postindustrials, els molls del port i la ciutat, que desenvolupa des de petita arran dels passejos amb el seu pare per aquests indrets i per la fàbrica de forns de pa que ell mateix dissenyava.
El 1976 es matricula a l’Escola Eina per estudiar la poètica de l’espai i la pintura de la mà de Dani Freixes, América Sánchez, Albert Ràfols Casamada, Manel Esclusa i altres. Des de 1981 realitza exposicions de pintura i construccions en l’espai en galeries i museus de diverses ciutats: Barcelona, Girona, Madrid, París, Montpeller, Nîmes, Basilea, Nova York, Roma, Taormina, Milà, Hamburg, etc.
El 2002 integra el vídeo com a nova eina on el laberint, tema de recerca que havia iniciat a finals dels vuitanta a Nova York, es transforma en natura i profunditat de l’espai íntim. Realitza la videoinstal·lació 2 habitacions amb vistes. El 2004 desenvolupa Etc com un work in progress per parlar de la memòria. En aquest cas reflexiona sobre l’absència que pateixen les dones artistes a la història de l’art. El 2007 edita el llibre d’artista Duc una ciutat al cap i el 2013 edita Secrets, amb fotografies del Japó que relaciona amb imatges de les seves pintures. El 2009 comença una nova etapa pictòrica on tintes i llibretes s’acoblen amb l’atzar per donar lloc a diferents artefactes artístics, films i murals. Participa a múltiples exposicions amb pintures, instal·lacions i vídeos a Espanya, França, Suïssa, Nova York, Itàlia, Alemanya, Corea, Xina, Colòmbia, Argentina, Brasil, Taiwan i Japó.

www.francescallopis.com

presentació
Aquesta sessió és un recorregut per la poètica de les veus properes i dels sons elaborats per artistes amics, és un brodat fet amb el fil de la vida i del que ens segueix. Comença amb Selenita, que ja vaig presentar a Flux el 2002, perquè és un dels primers vídeos que vaig realitzar, amb una llibertat que l’impregna d’innocència. No segueixo un ordre cronològic, però tanco el recorregut amb les tres darreres peces que he fet el 2018.
En els meus vídeos, dono veu a la pintura mitjançant el retrat, el paisatge i també el bodegó, construint inevitablement la imatge, des de molt lluny, de molt a prop, cap endins o també mostrant el món que ens envolta. L’edició la prenc com si fes una pintura, deixant fluir els records del que he gravat aquí i allà, com un quadern de viatge, encadenant els clips per crear un estat que es correspongui amb la idea que he anat construint en el meu cap, endinsant-me en el meu arxiu.

Selenita in concert
2002_4:18 min

Difícil d’anar cap enllà, però recordo que per un temps la càmera es va convertir en una eina que ballava amb tots els objectes que em rodejaven: la llum, els efectes, el ritme… digitalment.
So: Sonic Youth i William Burroughs.

Drums, desire
2008_11:19 min

Aquesta peça celebra la sensualitat dels antics rituals mediterranis dels dimonis de l’estiu, els tambors i el soroll dels focs artificials de les festes de la Mercè a Barcelona. Embriaguesa fantasmagòrica al carrer, manifestacions que s’entrellacen amb l’aigua, element preciós animador de la vida. Foc i aigua, pols oposats, negatiu positiu, explosió de forces.
Dibuixant a l’espai, com si es tractés d’un aquelarre. Violència velada pel festiu. En cap moment deixem de sentir els estrèpits propers i els esclats a l’espai que connecten amb la memòria de l’infaust a través del temps. Notes insistents d’un piano alteren aquest propòsit, no hi ha calma al voltant. Les cordes vibren. Veu trencada, una profunda tristesa.
So: Barbara Held.

La virtut de donar-me el consol
2007_6:45 min

A partir del poema “La sabata” de Josep Palau i Fabre, mostra amargor i tendresa cap a les prostitutes de la Rambla. És un homenatge i també una performance: la pròpia artista és qui taloneja en un portal, prenent com a empremta de la memòria de la prostitució, els forats que han quedat en les pollegueres dels portals com a efecte del taloneig per atreure clients. La imatge de la sabata actua com a eina de gestos que produeixen signes: el paral·lel amb la pintura que es recolza en una veu poètica. Text de Santiago Olmo.
So: Barbara Held.
Veu: Jaume Sisa.

Allà
2014_7:31 min

Recorregut per tres estats de la naturalesa. Primer capítol: una planta primitiva que té impresa la memòria, es mostra agressiva, sensual, potent, lasciva. Segon capítol: un arbre, sec, amb un tronc amb una pell gruixuda, aspre, la llum és el que li dóna vida. Tercer capítol: el mar, caos i vitalitat. La música de Robert Wyatt ens manté en un estat d’alerta.

Gotescauen
2007_8:16 min

Les referències als processos vitals de regeneració expressats formalment a partir d’una sèrie d’imatges en moviment, en concret tot tipus de pètals de colors en contacte amb l’aigua, acompanyats d’elements sonors, veus i laments, que converteixen el quadre de cavallet en un gran “teatre de la vida” on es consuma un cicle vital amb els processos de naixement, vida, degradació i, de nou, renaixement. És com donar una nova corporeïtat a l’espai bidimensional d’un quadre de natures mortes i convertir les immòbils i estàtiques “vanitas” de la pintura barroca en espais-temps narratius, plens de morbidesa, de sensualitat, i fins i tot de brutalitat. La pintura com un procés vital en el qual la caiguda vertical de l’aigua, com una cascada, contrasta amb el moviment circular i horitzontal de les flors, l’encontre dels quals acaba produint una explosió que tant pot recordar l’espectacularitat d’uns focs artificials com els regalims fruit d’un orgasme. Text d’Anna M. Guasch.
So: Barbara Held.

Treason
2017_4:05 min

Videoclip per a la cançó “Treason” del tercer i últim CD de The Fake Druids (Tres i D. Blake): Artefact.

White tears
2018_8:10 min

Aquest film és gairebé una declaració de principis del procés de la meva activitat artística. Sóc pintora i elaboro les imatges en moviment des d’aquesta base. Exploro les diferents capes de paisatges i records amb un ritme sincopat en l’enllaç de les seqüències. M’interessa la captació absoluta de l’individu, per provocar sensacions intel·lectualment, que passen a través de la ment, per penetrar en el més profund del jo i del cos. Seqüència trepidant amb el paisatge, rebotant en l’espai pseudosideral, reflexos a l’interior i moviment. Una temptativa de viatge a través de l’aigua, bruta i neta.
So: Barbara Held.

Insektament errants
2018_7:30 min

Si sóc forat em sé comprendre,
Incòmode del món.
Sento el negre en l’infinit,
En el dol de tots els plecs.
És també el paisatge dels temors,
l’atzar rasant,
La mirada subterrània.
A les mans duc la memòria,

A cada dit un horitzó,
Sóc, també, la tinta que no em bec,
La tinta que no entenc.

Ivette Serral
La confrontació, la disfunció del món actual i la fúria/ràbia interior es representen en l’acció pictòrica de Llopis Nosaltres & l’estat de les coses 2017″. Les empremtes dels dits amb tinta i l’impacte de les mans fins a estripar el paper, ens porten a un forat, un punt de fuga i un crit. És dins de la pintura on Vanessa Pey revela un món invisible, subterrani. La seva mirada captura una dimensió paral·lela d’on sorgeixen nous elements, formes, éssers i paisatges, que ens retornen a la idea d’Insekta, aquest ésser reivindicatiu, que proposa una nova llum en l’estat de les coses. Amb la interpretació entomològica i sonora de Pierre Bastien.

El que queda de l’amor
2018_3:03 min

Les imatges visualment fascinants estan plenes de referents i connotacions creuades que van des del formal al físic, fins a allò espiritual i metafísic, sempre amb un fons comú que ens fa pensar en la pintura… Paisatges convertits en un “locus” ple de vida, vinculats, com també succeeix en clara sintonia amb el treball de Louise Bourgeois, amb els ritus de germinació i eclosió i amb la sexualitat de les coses sobre i sota la terra… per portar les formes a un cert nivell de paroxisme visual que ens remet al concepte de “sublim contemporani”. Text d’Anna M. Guasch.
Veu i guitarra: Djuna Lund Llopis.


Novena temporada de FLUX CLUB, un club de vídeo amb una periodicitat quinzenal que pretén reflectir la vitalitat del vídeo de creació de la nostra ciutat. Es tracta d’una extensió del Festival de vídeo d’autor FLUX, amb sessions obertes a tot el que està passant en el camp del vídeo a Barcelona, que complementen el festival des del punt de vista dels seus continguts i que estenen el seu període d’acció més enllà dels dies estrictament dedicats al festival. FLUX CLUB acull tot tipus de sessions amb projeccions, videoperformances i col·loquis que ofereixen al públic la possibilitat del contacte directe amb els videocreadors. Poden ser sessions monogràfiques d’autors reconeguts, temàtiques, dedicades a gèneres com la videodansa i la videopoesia, o col·lectives dedicades a autors emergents. FLUX CLUB és un espai de difusió del vídeo de creació a la ciutat de Barcelona.


Habitual Video Team és una associació sense ànim de lucre que té com a objectius principals la promoció de tot tipus d’activitats relacionades amb les arts audiovisuals i concretament amb la videocreació.
Una branca de les seves activitats és l’organització de festivals, cicles i mostres de vídeo, com el festival de vídeo d’autor FLUX, i el festival INFLUX [vídeo a escena] dedicat a les arts escèniques audiovisuals.
Una altra branca fonamental de la seva feina és la documentació videogràfica (gravació i edició) d’esdeveniments culturals generalment de petit format com concerts, poesia, performances o espectacles teatrals. A partir del 2012, posa en marxa el projecte SUMMA, amb la finalitat de convertir aquest patrimoni audiovisual de més de 1.000 gravacions en un arxiu videogràfic on line d’accés públic.

Projecció i debat

Durada: 90 minuts

Horari
Dilluns 5 de novembre a les 21:00
Gratuït

[+ info]