A-¿Si pudieses escoger una vida en equilibrio…

May 19th, 2012

… cómo sería?
B-Con tiempo, sin dinero y sin muerte.
C-¿Tú vivirías para siempre?
B-Yo sí.
A-Yo creo que no
C-Ser inmortal…


Mapa

April 14th, 2012

Pipilotti

February 10th, 2012

Nos encanta…

Liliput

February 5th, 2012

“Aquí en Liliput no nos importa ser amados eternamente
y no necesitamos procrear.
Comemos a deshora y no volamos, no nadamos,
no montamos en bicicleta.
Con los pies en el suelo, siempre caminamos con los pies en el suelo.”

Benzina

December 8th, 2011

Parece que la revista d´excepcions culturals Benzina ha dejado de publicarse y resiste sólo en su versión virtual. Una lástima.
Tuvimos la suerte de que nos hicieran un reportaje en el último número que salió a la calle y que de alguna manera predice lo que estaba por llegar en el mes de mayo.


El passat 25 de maig es va poder veure a la Mostra de Teatre de Barcelona v.2.0 La inventora de Nubila Wahlheim respira sobre los personajes de Sófocles, el nou espectacle amb el qual la companyia barcelonina Projecte Margot continua reivindicant un teatre de creació i realment alternatiu. Contra la supremacia de les sales grans, resistència i confiança en la pròpia feina. Contra les retallades en cultura, nous formats d’espectacle i treball en xarxa.

CABARET LITERARIO
Aquest projecte amb nom de dona format per tres ex-alumnes de l’Estudi de Txiqui Berraondo i Manuel Illo va néixer l’any 2008 amb Cabaret literario, un recital íntim i atmosfèric sobre textos de Borges, Cortázar, Pessoa, Murakami o Baricco entre d’altres. Les distintes històries d’aquests autors –amb els estils distints i les distintes veus de cadascun– s’organitzen i col·laboren per tancar a l’espectador en una bombolla de sensacions i suggeriments, de paraula i proximitat. No hi passa res, i alhora hi esdevenen totes les històries. “Cadascuna de nosaltres –expliquen les actrius– va triar un text literari, entre totes hem treballat per buscar-ne les relacions, traçar-ne un fil conductor i construir l’espectacle”.

Després de més de dos anys de rodatge, Cabaret literario s’ha convertit en un cos viu i canviat: “És petit i fàcil de muntar, l’hem portat al Llantiol, El Colmado, El Arco de la Virgen, Freedonia, el Pastís, Inusual project i molts altres espais alternatius de Barcelona. Allà on va l’espectacle canvia, creix i s’adapta a l’espai de representació. Gràcies a això tenim alguna cosa semblant a un públic fidel. Hi ha gent que ens ha vist tres o quatre vegades i torna.”

Un altre dels aspectes que fa interessant la proposta d’aquesta jove companyia és el que elles anomenen els Satèl·lits Margot, una xarxa canviant d’individus i col·lectius del món de la música, el teatre i l’audiovisual amb els que col·laboren activament per generar noves propostes i espais de coexistència. Per exemple, el passat 7 de maig Projecte Margot va presentar a l’espai RAI de Ciutat Vella el seu Cabaret literario junt amb un concert de la banda Ohmaligna; no com una nit de sessió doble sinó com una hibridació real dels dos espectacles per generar un producte nou i únic per a l’ocasió.

El proper Cabaret literario tindrà lloc el dia 8 de juliol en el marc del Festival Festus de Torelló, aquest cop hibridat amb la música del grup Persian Pelican.

LA INVENTORA DE NUBILA WAHLHEIM RESPIRA SOBRE LOS PERSONAJES DE SÓFOCLES
El nou espectacle de Projecte Margot té, un cop més, la barreja com a punt de partida. Es tracta d’una adaptació lliure a partir de Monólogo necesario para la extinción de Nubila Wahlheim y extinción d’Angèlica Liddell i el clàssic de Sòfocles Filoctetes.

La inventora de Nubila Wahlheim es multiplica per dos (Laia Monforte i Lidia Casanovas) i reflexiona sobre la incapacitat de l’escriptura ideal, sobre el fracàs dels mediocres, sobre el seu propi fracàs. Es transforma a la vegada en Sòfocles, des d’on respira sobre els tres personatges principals de la seva tragèdia donant-los vida: Ulisses (Rocío Manzano), Neoptòlem (Begoña moral) i Filoctetes (Anna Tamayo). Els tres patiran com si fossin reals; empesos, frenats i comentats per les seves creadores, a la recerca de la superació dels seus propis fracassos.

“És una barreja del que estàs inventant amb el que t’agradaria inventar”. Dos plans de realitat tenen lloc de forma simultània; el de l’arquer mitològic que lluita per conquerir la seva heroïcitat al peu de la muralla de Troia i el de la inventora que veu en la creació de la seva obra la única cura contra la mediocritat. Les pors, els dubtes i les frustracions d’aquesta inventora transcendeixen la seva realitat i afecten al comportament dels personatges que ella mateixa ha creat. “Treballem amb la certesa que l’espectador no és ximple. Fem el nostre teatre pensant en un públic actiu que serà capaç d’extreure, connectar i entendre els distints elements de l’espectacle. No és una proposta senzilla, però estem fartes de veure propostes senzilles que no diuen res”.

Aquest segon espectacle és més llarg, complex i ambiciós que Cabaret literario, però ambdós comparteixen una important característica pel que fa al procés de creació: les dues peces han estat creades sense director. I com es fa això? “Hem aconseguit que el procés de creació no sigui la selva. Treballem en col·lectiu i ens definim com a actrius creadores, però cadascuna té una tasca concreta i no tot s’hi val. Hem treballat anteriorment amb directors i és possible que hi tornem a treballar, però ara mateix funcionem bé així i ens sembla més interessant saber que totes aportem al mateix nivell.”

CREANT DES DE BAIX
Projecte Margot ha patit canvis des de la seva creació, però s’afirma com a companyia sòlida i insisteix que ha vingut a quedar-se. Des de la visibilitat reduïda del centre cívic i el cafè teatre, i sense el recolzament de cap gran escola o institució, aquest col·lectiu treballa incansablement i continua avançant; de moment fins a la Mostra 2.0 i el Festus. “Es tracta de resistir, tenir paciència i confiar en allò que fas. Després d’aquests anys de picar pedra i assajar espectacles sense ni tan sols saber si tindríem un lloc on estrenar-los, comencem a veure un camí i notem un salt qualitatiu en la nostra pròpia feina”. Els problemes, com sempre, vénen de la relació temps/diners. Són moltes hores dedicades a creació, producció i gira a les quals s’han de sumar les distintes feines alimentícies de cadascuna. Acaben, com elles diuen, fent el teatre a llengua fora. “El problema no ve només de les retallades, sinó de la manera que els diners es reparteixen. Tots sabem que hi ha sales, companyies i directors que continuen treballant amb grans pressupostos mentre que altres propostes es deixen morir sota el pretext de la crisi”.

Per altra banda, no dubten en reconèixer que la perifèria els ha donat, d’alguna manera, independència. Tenen els seus interessos i la reacció del públic com a únic criteri creatiu i no necessiten justificar-se davant de res ni ningú. Amb els seus pocs mitjans, són lliures per fer el que vulguin i volen seguir-ho sent.

En una Barcelona que intenta autoerigir-se capital mundial de la cultura contemporània, Projecte Margot troba a faltar una autèntica xarxa que coaguli iniciatives i espais de creació com ara Indisciplines o La Poderosa. Sense espais d’investigació, reflexió i coexistència les companyies petites ho tindran cada dia més dificil per créixer a nivell artístic i professional. “S’estan tancant i restringint espais com El Arco de la Virgen o el Big Bang Show, espais necessaris pel desenvolupament artístic de la ciutat. A dia d’avui, el reducte cultural amb el qual ens sentim identificades és Teatron que és, paradoxalment, un espai virtual”.

A banda d’aquests dos espectacles, Projecte Margot ha investigat en el terreny de la perfomance amb la peça Indiferente; un qüestionament de la heteronormativitat del sistema i de la llibertat d’orientació sexual. Conegueu la seva trajectòria, seguiu els seus treballs i acompanyeu-les en la seva resistència al web www.projectemargot.com.

Excodra

December 8th, 2011

Desde la revista de literatura Excodra nos proponían para su número especial sobre teatro, un texto que respondiese a la pregunta “¿En qué piensas antes de salir al escenario?”. Aquí está la respuesta.

Cuando quedan diez minutos para que empiece mi propio espectáculo hago lo siguiente: le pido al camarero que me deje la llave del lavabo para encerrarme con mis compañeras de compañía y concentrarnos mínimamente. Todas vocalizamos entre la taza del water y un respiradero lleno de polvo. El lavabo es de color verde lechuga y como es para minusválidos cabemos las cuatro. La luz se apaga cada tanto. La encendemos. Me considero una persona responsable y profesional, por lo tanto, he llegado con tiempo, lo tengo todo preparado y estoy vestida y maquillada. Salgo del water y camino al escenario, en realidad una pequeña tarima, para hacer una prueba de sonido. No hay ningún problema en ser vista porque no ha llegado nadie, no hay público. Nos dijeron que el local tenía público propio. Me puedo pasear a mis anchas sin romper la magia de la ficción. Nos gusta la música en directo y la hemos introducido en nuestro espectáculo de teatro. No por ello nos consideramos ni modernas, ni multidisciplinares ni nada de nada – he oído que ahora también se habla de transdisciplinaridad… ¿podemos ser más imbéciles?-. Uno de los cables no funciona. Se quema una vela de una de las mesas y vuelvo a molestar al camarero. No quiero que salgamos ardiendo. Le aviso. Su amabilidad es intermitente. Siguen probando. Ya me vendrán a buscar cuando esté todo resuelto. Vuelvo al lavabo. Mis compañeras recitan sus monólogos, cada una en su mundo. Una de ellas se maquilla en la parte común del lavabo. Bebo agua, siempre me llevo agua a los bolos porque con los nervios se me reseca la garganta. Vuelvo a salir a ver si ya está todo listo. Mi amigo, el camarero, se encuentra rodeado de encantadoras abuelitas de cincuenta a sesenta años que están celebrando un cumpleaños. Les indica que soy parte del espectáculo y me insta a convencerlas de que se queden a verlo. Por supuesto, yo saco mis armas de animadora cultural de entresemana y les digo que sí, que les va a encantar, que hay canciones, monólogos y que está muy bonico. Las convenzo. Después reflexiono sobre porqué no les he dicho que el tema principal del espectáculo es la angustia ni les he hablado del tono solemne de la pieza, etc. Al fin y al cabo se trata de un cumpleaños. Puede que alguna de ellas tenga un cáncer. Me debato entre si ha sido por el dinero, por pensar que podrán conectar con algún punto del espectáculo o por no ser capaz de romperles la expectativa… No lo sé… Subo al escenario y la cosa no funciona todavía. Mi micro sí funciona. Les canto el cumpleaños feliz. Ellas, felices. Me bajo del escenario y me vuelvo al lavabo, nuestro campamento base. Suficiente. Mi sentimiento de peonza está a punto de terminar. Ya nos pasamos cinco minutos del tiempo. Los músicos nos avisan de que todo está listo. Vamos a empezar. Doce mujeres nos observan mientras pasamos en fila india y con dignidad por el estrecho pasillo. Sabemos que puede pasar de todo. Sabemos que es teatro de guerrilla. Hemos ganado 48 euros, nos redondean a 50. Ya nos podemos ir a casa y hasta el siguiente bolo.

Es triste cuando llega un momento de la vida…

November 30th, 2011

“Es triste cuando llega un momento de la vida en que es más fácil abrir un libro por la página 96 y dialogar con su autor… ”

<

Teaser3

September 29th, 2011

La historia sigue…

Benzina

June 24th, 2011

Aquest mes sortim a la revista Benzina i ens agrada molt l´article.

El teaser de La Inventora…

May 11th, 2011

Lo que se respira en La inventora de Nubila Wahlheim respira sobre los personajes de Sófocles.