L'ART DE LA POLLA
Veig, per aquí, i per allà, nois en escena que utilitzen la seva polla com a element clau de la seva proposta. El que em crida l'atenció de tots aquests treballs, i per això els he seleccionat, és que no responen a l'arquetip de fal·lus, que des de l'Antiguitat ha encarnat valors sagrats com la fertilitat, la bona sort o la potència. De fet, el teatre va nèixer en els rituals de fertilitat en què el cor duia fal·lus de cuir.
Respecte el fal·lus i l'obsessió entorn a ell, les coses no han canviat molt; pensem en la ubicuïtat triomfal del porno, a on una polla no pot aparèixer si no és empalmada, produint, aguantant. Els romans anomenaven aquest fal·lus el ?fascinus? -d'aquí ve el mot fascinar- i les seves imatges omplien les portes de les cases i els jardins. Però els romans tenien també un nom per a la polla fluixeta, tranquila, que es pren el seu temps, que no és arquitectura. L'hi deien mentula.
Els artistes que veurem a continuació treballen amb la mentula, tradicionalment estigmatitzada, considerada la vergonya del fal·lus. No pot ser casualitat que aquí i allà, darrerament, trobem mentules protagonistes. Crec que és un procés similar al que ha dut a moltes artistes a observar d'una altra manera el cony en escena -recordem l'?art del cony? dels anys 70-. De fet, alguns dels exemples que anem a analitzar tenen connexions amb obres d'artistes feministes d'aquella època. També cal dir que en aquesta videoplaylist hi ha absències, perquè el vídeo no resisteix a internet sense ser censurat: és el cas d'un rus que es va fer ràpidament famós amb la seva paròdia de Pirates del Carib, ballant nu; el vídeo ha desaparegut. Dignes de menció són també Proyectos Poplíteos, que vaig veure a Madrid el 2012, difícil també de mostrar sense que saltin les alarmes. Aprofitem doncs que els següents vídeos encara no han estat descoberts:
-
El conde de Torrefiel: Escenas para una conversación... (2012)
-
Las marionetas del pene
-
LMFAO: Sexy And I Know It (2011)
-
Vicente Colomar: Manual básico de cine experimental (2011)
-
Pricasso
-
Fiacha O'Donnell: Es toca però no es mira (2010)
El conde de Torrefiel: Escenas para una conversación... (2012)
L'escena inicial d'aquesta obra de El Conde de Torrefiel s'obre amb una lenta i delicada erecció, a càrrec de David Mallols, mentres un altre company en escena - Pablo Gisbert - ens explica una història, d'esquena. Mai havíem contemplat una erecció: sempre les havíem rodejat d'enrenou, de presses, d'exigències, codis i normes. És el primer cop que deixem que la polla prengui el seu temps per moure's.
Deixebles d'Uzume
Els artistes que mouen la cueta per a buscar el nostre somriure són, potser sense saber-ho, fidels deixebles de Uzume. És la deessa japonesa del riure: quan el món estava enfonsat en la foscor perquè la deessa del Sol no volia sortir de la seva cova, Uzume va pujar a un tonell, es va posar a ballar i va aixecar la seva faldilla, per a que riguessin tots els déus. El sol va sortir, intrigada, i axí van aconseguir que tornés la llum.
Las marionetas del pene
Els austrailans Simon Morley i David Friendly van crear aquest espectacle després que Morley descobrís i perfeccionés el seu talent per a la globoflèxia. Aquí només un exemple de totes les figuretes que saben fer, cadascuna d'elles acompanyades d'una petita història. Hem triat aquest moment perquè ens recorda molt la llegenda d'Uzume, en què el clam del públic aconsegueix que la deessa del Sol surti de la cova.
LMFAO: Sexy And I Know It (2011)
Aquí la comicitat no està en la provocació de la polla nua, sinó en una revisió del ?marcar paquet?. LMFAO marca paquet - tota la cançó és una apologia del seduir insinuant, del banyador speedo-, però és un paquet saltarí, de molles. La seducció no radica en la potència i la duresa sinó en el caràcter juganer i afable.
Vicente Colomar: Manual básico de cine experimental (2011)
Vicente Colomar construeix el seu Manual Básico de Cine Experimental a partir de la paròdia de cinema negre, protagonitzat sempre per un heroi viril i rude. En aquesta escena l'heroi entona - en playback - una cançó de Julio Iglesias, un altre galant per excel·lència. La mentula roman plàcida.
Fins aquí els deixebles d'Uzume. Ara anem a desgranar dos exemples d'?art de la polla? en l'estela de l'art feminista dels 60 i 70.
Pricasso
Un altre australià. Tim Path s'ha fet famós per pintar quadres amb la polla, retratant Bush, la Reina d'Anglaterra o el seu admirat Hugh Hefner. Va triar el seu nom artístic fusionant ?prick? - que vol dir polla però també estúpid -, amb Picasso, gran mascle de la pintura occidental. Un cas interessant, fal·lus i mentula a la vegada. El pinzell com a fal·lus simbòlic de l'artista ha estat llargament estudiat. Però Pricasso s'assegura que mai sapiguem si és erecte o no; de fet ell més aviat es queda quiet i mou el quadre al voltant. Sigui com sigui, ens recorda molt a Shigeko Kubota i la seva Vagina Painting (1965).
Fiacha O'Donnell: Es toca però no es mira (2010)
Reformance és un festival en què es proposen homenatges o revisions a obres d'altres artistes. Fiacha O'Donnell va realitzar aquest ?Es toca però no es mira? a partir de ?Tapp-und-tast-kino? de Valie Export (1968), en què l'artista portava un teatret a sobre d'ella per a que els transeünts li toquessin els pits.
Fiacha, en plena plaça de Lavapiés, Madrid, ofereix el seu misteri per a que toquem ssense mirar. Els veïns del barri contemplen la performance sorpresos. Els nens s'arremolinen, preguntant què hi ha allà, i Fiacha intenta eludir-los. La resta fem cua. Quan arriba el moment, fiquem la mà, fins el fons, toquem i emetem un crit de terror, o riem, o retirem la mà com si ens haguéssim cremat. És el que té el misteri.
La troballa del terme mentula es deu a Pascal Quignard en el seu bell llibre El sexo y el espanto.
Agraïments: Lucía Olalla, Ester Zaragozá.