CONVOCATORIA SEPTIEMBRE. AUDICIÓN-WORKSHOP PARA BAILARINES, PERFORMERS Y PERSONAS CON INTERÉS EN PARTICIPAR EN UN PROYECTO ARTÍSTICO
CONVOCATORIA SEPTIEMBRE.
AUDICIÓN-WORKSHOP PARA BAILARINES, PERFORMERS Y PERSONAS CON INTERÉS EN PARTICIPAR EN UN PROYECTO ARTÍSTICO
Audición días: 9 y 10 de septiembre de 17 a 20 horas
Lugar: Adriantic. Via Trajana 11, 1º pis. Metro La Pau (muy cerca)
http://www.lanticteatre.com/AdriAntic/AA.html
SE BUSCAN 8 PERFORMERS HOMBRES Y MUJERES CON O SIN EXPERIENCIA PROFESIONAL (de todas las edades y apariencias físicas) PARA UN PROYECTO QUE SE ESTRENA EN EL ANTIC TEATRE LOS DIAS 30 DE SEPTIEMBRE, 1, 2, 3, DE OCTUBRE, y con la posibilidad de otras actuaciones posteriores. El trabajo está basado en una investigación sobre las danzas antiguas griegas y la imagen. “CUALQUIER TIEMPO PASADO NOS PARECE MEJOR”
Preferencia con un cierto dominio corporal, capacidad de componer e improvisar, reírse de uno mismo.
Ensayos 3 horas diarias desde el día 11 al día 29 con horario a convenir entre los participantes.
Acerina Amador es una coreógrafa emergente española.. Formada en PEPCC (Programa de Investigación y Creación Coreográfica), Forum Dança con Joao Fiadeiro, Lisa Nelson, Vera Mantero, Meg Stuart, Loic Touze, Emmanuelle Huyhn, Patricia Portela, Mark Tompkins, Nuno Bizarro, Nuno Rebelo, Jeremy Nelson, entre much@s otr@s ha trabajado con Vera Mantero en Bons sentimentos, Maus sentimentos, Deborah Hay “Art and Life” y Superamas cie “Third Big Espectacle”. Seleccionada para la DanceWEB 2009 (Festival ImPulstanz), y el proyecto Skite 2010 (Francia), forma parte del colectivo de artistas independientes Inconsumivel. Sus trabajos Placeres Extraños repito Placeres Extraños, Aún Vivas y en Proceso, A propósito do Vermelho se muestran en diversos países europeos.
Para más información:
matahari102@hotmail.com
en Antic 2,3,4,5 septiembre THE PANDORA PROJECT “CONCERT #2”
|
SETEMBRE SEPTIMBRE SEPTEMBER |
| ★ DIJOUS 2 – DIUMENGE 5 SETEMBRE JUEVES 2 – DOMINGO 5 SEPTIEMBRE THURSDAY 2 – SUNDAY 5 SEPTEMBER ★ | |||
|
THE PANDORA PROJECT nous llenguatges del cos // 10€// socis 8€
HORARIOS ESPECTACULO SCHEDULES SHOW reservar: 93 315 23 54 anticteatre@anticteatre.com
|
Equip Artístic: Aimar Pérez Galí Produït per: Mi otro trabajo Artistes en residència: Antic Teatre The Pandora Project és part de la programació artística “DANSALONA 2010″ en col.laboració amb altres teatres de Barcelona. http://www.facebook.com/The-Pandora-Project →
|
||
|
The Pandora Project TPP és una banda analògica que treballa en la relació entre pràctica i teoria que es retroalimenta continuament. CONCERT #2 The Pandora Project fa públic el seu treball en el seus CONCERTS, on cantan danses i ballen cançons, utilitzant (i abusant) el coneixement de la dansa i la seva teoria per a crear-les. Apropiant-se del format de concert obren un espai de reacció immediata i un ambient distès que trenca amb les convencions tradicionals teatrals. En cada Concert, TPP presenta un repertori de cançons diferents, antigues i noves, adaptant-se sempre al context específic on actuen, fins i tot invitant, a vegades, artistes locals a tocar amb ells. |
The Pandora Project TPP es una banda analógica que trabaja en la relación entre práctica y teoría que se retroalimenta continuamente. CONCERT #2 The Pandora Project hace público su trabajo en sus CONCERTS, donde cantan danzas y bailan canciones, utilizando (y abusando) el conocimiento de la danza y su teoría para crearlas. Apropiándose del formato de concierto abren un espacio de reacción inmediata y un ambiente relajado que rompe con las convenciones tradicionales teatrales. En cada Concierto, TPP presenta un repertorio de canciones diferentes, antiguas y nuevas, adaptándose siempre al contexto específico donde actúan, e incluso a veces invitando otros artistas locales para que toquen con ellos. |
The Pandora Project TPP is an analogical band working on the continuous feedback between practice and theory. TPP navigates through different disciplines, not to master them but using them to create things. TPP departs usually from the game of Pandora –a self-created game to practice and theorize dance. TPP uses, and abuses, existing dance knowledge to manipulate it and create something new. TPP is a platform to develop strategies to practice pedagogy, research and performance always already interrelated. TPP’s main goal is to offer to possibility to think otherwise by celebrating the joy of dance. CONCERT #2 The Pandora Project makes the work public in their CONCERTS, where they sing dances and dance songs, using (and abusing) the knowledge of dance and its theory to create them. By appropriating the format of a concert they open up a space of immediate feedback and a relaxed atmosphere that breaks with the traditional conventions of theater. In each Concert, TPP presents a different set of songs, old ones and new ones, always adapting to the specific context where TPP is playing, and sometimes inviting some guests to play along. |
ÚLTIM DÍA A LA TERRA (WORK IN PROGRESS) – Residencia Jordi Vilches a l’Adriantic 16/08/2010
———————————————————
JORDI VILCHES
ESTRENARA
“ÚLTIM DÍA A LA TERRA”
en diciembre en Antic Teatre..
aquí puedes ver video de su residencia artística
en AdriAntic y el proceso de creación!!!!
ÚLTIM DÍA A LA TERRA (WORK IN PROGRESS) – Residencia Jordi Vilches a l’Adriantic 16/08/2010 from Antic Teatre BCN on Vimeo.
Residencia Maria Stoyanova a l’Antic Teatre hasta 19/8 cada día-video
SADE WAS MYSELF (WORK IN PROGRESS) – Residencia Maria Stoyanova a l’Antic Teatre 02/08/2010 from Antic Teatre BCN on Vimeo.
Nuevo/New Postgrado Tecnologías Digitales para la Escena _Barcelona
información también en http://www.facebook.com/?sk=messages#!/event.php?eid=110687858979258
INSCRIPCIÓ / INSCRIPCIÓN / REGISTRATION
CAT
Inscripció oberta al nou programa de Postgrau en Tecnologies Digitals per a l’Escena, dirigit per Eugenio Tisselli i Carles Sora, en el qual Kònic Thtr (Rosa Sánchez i Alain Baumann) dirigeixen i coordinen un mòdul de 48 hores.
…Aquest postgrau, de 176 hores lectives, és un projecte innovador que vol donar resposta a la necessitat de formar professionals coneixedors dels mitjans interactius aplicats a l’escena teatral. El postgrau també pretén donar cabuda a totes aquelles pràctiques artístiques lligades a les noves tecnologies que es presenten en directe com les accions audiovisuals, la performance interactiva o la dansa.
Inscripció oberta: info@idec.upf.edu
Durada: Octubre 2010 – Febrer 2011
On: Institut Universitari de l’Audiovisual/IDEC – Universitat Pompeu Fabra, Barcelona
Organitza: idec-upf
Produeix: Universitat Pompeu Fabra
+ Info:
http://www.idec.upf.edu/es/seccions/oferta_formativa/masters_programes/curs/titolsRequisits.php?curs=007081
<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<
CAST
Inscripción abierta al nuevo programa de Postgrado en Tecnologías Digitales para la Escena, dirigido por Eugenio Tisselli y Carles Sora, en el que Kònic Thtr (Rosa Sánchez y Alain Baumann) dirigen y coordinan un módulo de 48 horas.
Este postgrado, de 176 horas lectivas, es un proyecto innovador que quiere dar respuesta a la necesidad de formar profesionales conocedores de los medios interactivos aplicados a la escena teatral. El posgrado también pretende dar cabida a todas aquellas prácticas artísticas ligadas a las nuevas tecnologías que se presentan en directo como las acciones audiovisuales, la performance interactiva o la danza.
Inscripción abierta: info@idec.upf.edu
Duración: Octubre 2010 - Febrero 2011
Dónde: Instituto Universitario del Audiovisual / IDEC - Universitat Pompeu Fabra, Barcelona
Organiza: IDEC-UPF
Producen: Universitat Pompeu Fabra
+ Info:
http://www.idec.upf.edu/es/seccions/oferta_formativa/masters_programes/curs/titolsRequisits.php?curs=007081
>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>
>>>>>>>>>>>>>>
ENG
Open registration to new Graduate Program in Digital Technologies for the Stage, directed by Eugenio Tisselli and Carlos Sora, in which Kònic Thtr (Rosa Sánchez & Alain Baumann) direct and coordinate a module of 48 hours.
Open registration: info@idec.upf.edu
Duration: October 2010 – February 2011
Where: Institut Universitari de l’Audiovisual/IDEC – Universitat Pompeu Fabra, Barcelona
Organizers: IDEC-UPF
Producer: Universitat Pompeu Fabra
+ Info:
http://www.idec.upf.edu/es/seccions/oferta_formativa/masters_programes/curs/titolsRequisits.php?curs=007081%2Fmasters_programes
video de estreno de “TEDDY SE NIEGA A BAILAR” a l’Antic Teatre 16/07/2010
texto de Carles Sora Inter-Acción! Tecnologies digitals i arts escèniques en cat//cast//eng para revista nº 2 de antic teatre
———————————————————————————————————–
Carles Sora
Combina la docència com a professor de l’Àrea de Comunicació Interactiva de la UPF, la investigació com doctorant i col·laborador del grup d’investigació DigiDoc i l’activitat artística com a creador de projectes d’interacció en àmbits com el teatre, el videoart o la pedagogia.
Ha estat el coordinador del festival Artfutura. Ha exposat el seu treball en mostres i conferències internacionals i ha treballat programant aplicacions per artistes com Joan Fontcuberta o Jaume Xifra, entre d’altres.
CATALÀ
Carles Sora
Inter-Acción! Tecnologies digitals i arts escèniques
Aquell qui s’apropi a les arts en viu des de les tecnologies digitals, trobarà un context de creació generador d’estimulants i escenes orgàniques, però també un espai ple de fricció i clarobscur. I diem fricció perquè són moltes les reserves d’autors i programadors a incorporar i entendre l’excitació que aquestes tecnologies aporten a l’escena. Aquestes barreres són algunes vegades puerils, d’autors emmanillats al desinterès o al desconeixement, però moltes altres vegades són justificades per la dificultat d’ús que aquestes tecnologies generen en la seva producció, i majoritàriament, en la seva execució. Són variades les vegades a les que he assistit a un espectacle on l’aplicació informàtica que gestionava els mitjans, s’ha penjat, on ha estat necessari reiniciar, calibrar, esperar. I curiosament, la majoria de les vegades que ens trobem sota una situació com aquesta, reaccionem sempre sota la mirada impassible de qui espera el seu torn al forn. Al públic ens sembla normal, però hauria de ser així?
Prenem una mica de perspectiva: l’apropament de les tecnologies interactives a l’escena té una trajectòria de més de dues dècades. Podríem situar-lo no molt lluny de les primeres incursions del vídeo analògic dins l’escena més experimental del Nova York del anys setanta. Els treballs d’Alex Hay, Merce Cunningham o Robert Whitman van apropar la projecció de la imatge en moviment a l’escena. Amb això va arribar la reformul·lació de la morfologia de l’escena: projecció d’imatges capturades en directe produint plans fins abans no accessibles al ull de l’espectador, canvis en l’escriptura escènica, disposició de diferents plans temporals, canvis en l’acció de l’actor… Companyies pioneres com Palindrome, Troika Ranch o els no tan llunyans Konic Thtr o Marce·lí Antúnez porten més de vint anys lluitant en aquest fructífer context de creació tecnològica, creant aplicacions i dissenyant escenes interactives. Pot ser que no sigui molt accessible, però existeix un sòlid corpus de coneixements al voltant de les tecnologies interactives en l’escena. Un corpus sòlid d’aplicacions, de sensors, de processos, de protocols de comunicació, d’interacció amb els mitjans, de tècniques d’interacció…
Existint tota aquesta experiència acumulada i un suposat entusiasme social per aquest context com per a educar la nostra mirada, com és que els autors novells i algunes companyies de prestigi s’apropen i s’obcequen amb les mateixes dificultats que ja es van resoldre fa anys? Per què assistim una i una altra vegada a projectes escènics de semblança tecnològica i estètica? Per què seguim becant projectes «d’aproximació a les noves tecnologies» iguals en forma i contingut? Només veig dues respostes: o bé, sense saber-ho, hem consumit ja les possibilitats estètiques del mitjà (ho dubto), o bé, aquesta base de coneixement no és tan accessible com sembla.
Una fugaç mirada a les institucions locals que formen professionals de les arts escèniques aplicant tecnologies digitals és desesperançadora i ens apropa a la resposta correcta. Però també és desoladora la poca difusió i el tractament especulatiu que se li donen a aquestes pràctiques (fora dels seus particulars circuits), així com les poques investigacions fonamentals o els pocs centres de producció propers a aquest àmbit. Brindem per iniciatives com el nou laboratori Mediaestruch de Sabadell, per a que ajudi a fer visible aquesta base de coneixement. Donem-li a aquest corpus de coneixement accés al públic, als seus autors, als agents culturals i als comissaris per a que puguem seguir sumant i avançant.
Acción! La hibridació de les tecnologies interactives en l’escena teatral és, des de fa temps, una realitat. Siguem crítics, observadors i exigim productes artístics sòlids. No podem seguir reescrivint una realitat amb un pròleg de més de dues dècades ni acceptar les seves flaqueses com a part del procés d’experimentació i apropiació. Estem davant d’un àmbit experimentat. Siguem comprensibles amb les dificultats tecnològiques que envolten aquest context i apostem pels seus autors, pel nostre fructífer context local i fem-ho amb una mirada crítica.
CASTELLANO
Carles Sora
Inter-Acción! Tecnologías digitales y artes escénicas
Quien se acerque a las artes en vivo desde las tecnologías digitales encontrará un contexto de creación generador de estimulantes y orgánicas escenas pero también un espacio lleno de fricción y claroscuros. Y decimos fricción por que son muchas las reservas de autores y programadores a incorporar y entender la excitación que estas tecnologías aportan a la escena. Estas barreras son algunas veces pueriles, de autores maniatados al desinterés o al desconocimiento, pero muchas otras veces son justificadas por la dificultad de uso que estas tecnologías generan en su producción y mayormente en su ejecución. Son varias las veces que he asistido a un espectáculo donde la aplicación informática que gestionaba los medios se ha colgado, donde ha sido necesario reiniciar, calibrar, esperar. Y curiosamente la mayoría de las veces que nos encontramos bajo una situación como esta reaccionamos siempre bajo la impasible mirada de quien espera su turno en la panadería. A público nos parece normal, ¿pero debería ser así?
Tomemos un poco de perspectiva: el acercamiento de las tecnologías interactivas a la escena tiene una trayectoria de más de dos décadas. Podríamos situarlo no muy lejos de las primeras incursiones del video analógico en la escena más experimental del Nueva York de los años 70. Los trabajos de Alex Hay, Merce Cunningham o Robert Whitman acercaron la proyección de la imagen en movimiento a la escena. Con ésta llegó la reformulación de la morfología de la escena: proyección de imágenes capturadas en directo produciendo planos hasta entonces no accesibles al ojo del espectador, cambios en la escritura escénica, disposición de diferentes planos temporales, cambios en la acción actoral…Compañías pioneras como Palindrome, Troika Ranch, o los cercanos Konic Thtr o Marcel·lí Antúnez llevan más de veinte años lidiando en este fructífero contexto de creación tecnológica, creando aplicaciones y diseñando escenas interactivas. Puede que no sea muy accesible, pero existe un sólido corpus de conocimientos alrededor de las tecnologías interactivas en la escena. Un corpus sólido de aplicaciones, sensores, de procesos, de protocolos de comunicación, de interacción con los medios, de técnicas de interacción…
Existiendo toda esta experiencia acumulada y un supuesto entusiasmo social por este contexto como para educar nuestra mirada ¿cómo es que los autores noveles y algunas compañías de prestigio se acercan y se obcecan con las mismas dificultades que ya se resolvieron hace años? Por qué asistimos una y otra vez a proyectos escénicos de parecidos tecnológicos y estéticos? ¿Por qué seguimos becando proyectos de “aproximación a las nuevas tecnologías” iguales en forma y contenido? Sólo veo dos respuestas: o bien sin saberlo hemos ya consumido las posibilidades estéticas del medio (lo dudo), o bien esta base de conocimiento no es tan accesible como parece.
Una fugaz mirada a las instituciones locales que forman profesionales de las artes escénicas aplicando tecnologías digitales es desesperanzador y nos acerca a la respuesta correcta. Pero también es desoladora la poca difusión y el tratamiento especulativo que se le dan a estas prácticas (fuera de sus particulares circuitos), así como las pocas investigaciones fundamentadas o los pocos centros de producción cercanos a este ámbito. Brindemos por inciativas como el nuevo laboratorio Mediaestruch de Sabadell, para que ayude a hacer visible esta base de conocimiento. Démosle a este corpus de conocimiento acceso al público, a sus autores, a los agentes culturales y a los comisarios para que podamos seguir sumando y avanzando.
Acción! La hibridación de las tecnologías interactivas en la escena teatral es desde hace tiempo una realidad. Seamos críticos, observadores y exijamos productos artísticos sólidos. No podemos seguir reescribiendo una realidad con un prólogo de más de dos décadas ni aceptar sus flaquezas como parte del proceso de experimentación y apropiación. Estamos delante de un ámbito experimentado. Seamos comprensibles con las dificultades tecnológicas que rodean este contexto y apostemos por sus autores, por nuestro fructífero contexto local, y hagámoslo con una mirada crítica.
ENGLISH
Inter – Action! Digital technologies and the arts scene by Carles Sora
Whoever approaches the performing arts from a digital technology perspective will find a creative context to generate stimulating and functional works yet, at the same time, a space full of friction and dead-ends. Friction, because there are many reservations from writers and programmers to contend with, and we have to understand the nervousness that comes with bringing these technologies to the stage. At times these barriers are childish, stemming from the writer’s disinterest or ignorance, but in many cases they are justified due to the difficulty that using these technologies can generate in production and, even more so, in execution. A number of times I have assisted in a show where the technology supporting the media has collapsed and it has been necessary to restart, calibrate, wait. Curiously, the majority of times we find ourselves in a situation like this it seems as if we react in front of the impassive gaze of those waiting their turn at the bakery. To the audience this seems normal, but does it have to be this way?
Let’s take a little perspective: the relationship of interactive technologies and the stage has a history of over two decades. Its conception could be traced to the first forays into analog video in 1970s New York’s experimental scene. The work of Alex Hay, Merce Cunningham and Robert Whitman brought the projection of the moving image to the stage. With this arrived a rethinking of the morphology of the stage: the projection of images captured live producing shots until then inaccessible to the eye of the spectator, changes in writing for the stage, the availability of different planes of time, changes in the actual acting…. Pioneering companies such as Palindrome, Troika Ranch or, closer to home, Konic Thtr or Marcel·lí Antúnez, have been leading this fruitful field of creative technologies for more than 20 years, creating applications and designing interactive stages. While it may not be very accessible, a solid body of information about interactive technologies for the stage does exist. A solid body of applications, sensors, processes, communication protocols, interaction with the different media, techniques of interaction….
With all this accumulated experience and an assumed social enthusiasm for this type of work, how is it that innovative writers and some prestigious companies still come up against the same difficulties that were resolved years ago? Why do we see time and again stage projects with similar technologies and esthectics? Why do we continue awarding grants to projects ‘related to new technologies´ with the same form and content? I can only see two answers: either without knowing it we have already consumed all the esthectics possibilities of the medium (which I doubt), or this knowledge base is not as accessible as it appears.
A brief look at the local institutions for professionals artists of applied digital technologies is fairly dispiriting and leads us to the correct answer. However, equally devastating is how little these technologies permeate, and the notional attention that is given to these practices (outside their specific circles), as well as the fact that there are few in-depth investigations or production centres related to this field. We salute initiatives like the new laboratory in Sabadell, Mediaestruch, for its contribution to raising awareness of this knowledge base. Let’s give this body of knowledge to the public, its writers, cultural organisations and commissioners, so that we can continue adding to it and moving forward.
Action! The hybridization of interactive technologies on the theatre scene has been a reality for some time. We must be critical, observant, and demand solid artistic products. We cannot continue re-writing a reality with a prologue more than two decades old, neither can we accept its weaknesses as a part of the process of experimentation and appropriation. We are facing an experienced field. Let us be aware of the difficulties that surround this area and, in order to have a successful local scene, let’s support our writers, but do it with a critical eye.
22 a 25 de Julio DIANA GADISH “Genesis Joplin”- teatre d’humor/danca
Intèrpret i creació: Diana Gadish
Direcció: Jango Edwards
Regidor: Ton Raimat
Escenografia: Tony Murchland
Vestuari: Raquel Cot
Disseny de llum: Tony Murchland
Disseny de so i música: Mila Von Chobiak
Veu en off: Mila Von Chobiak
Text: Michael Gadish
Col.laboració: LaSerradora, Festival Escenapoblenou, Almazen, VIW
CAT///
Des de què va ser expulsada del Paradís per haver caigut en la temptació de mossegar la poma prohibida, l’ànima d’Eva ha seguit errant entre les nostres vides. Aquesta és la historia dels seus descendents: una senyora que ha viscut la bohèmia francesa, una bruixa, una princesa, una catalanista i Janis Joplin. Totes elles reuneixen un mateix destí, marcat per la temptació, el desig i la rebel·lia.
Gènesis Joplin és un espectacle d’humor gestual on les paraules no surten de la boca sinó de tot el cos. Diana Gadish fa un repàs sobre la història de la feminitat transferida a través dels gestos, expressions, moviments… dels seus personatges.
L’espectador queda captivat pel ric món d’emocions i sensacions de la pallassa-ballarina. Una velada d’humor entretinguda, divertida,singular, desconcertant, poètica i captivadora.
Vaig començar la meva carrera artística amb Belles Arts a la UB (Universitat de Barcelona), que vaig deixar després de 2 anys per dedicar la meva vida a la dansa. En el 2007 em vaig graduar de SNDO (School for New Dance Development). Com a intérpret he treballat en varies projectes de dansa, teatre y performance art en diferents països europeus, combinant circuits alternatius i experimentals amb altres més convencionals. En el 2008 vaig entrar en contact amb el món del clown i amb Jango Edwards que es convertí en el meu director i primer mestre clown. Des de llavors he actuat en cabarets, jugat i après de/amb altres pallassos i pallasses com Virginia Imaz, Johny Melville, Tom Greder, Jeff Johnson, Eric de Bont, Àlex Navarro, Pepa Plana… i molts altres, alguns menys coneguts peró igual de bons.
CAST///
Desde que fue expulsada del Paraíso por haber caído en la tentación de morder la manzana prohibida, el alma de Eva ha seguido (sigue) errando entre nuestras vidas. Ésta es la historia de sus descendientes: una señora que ha vivido en la bohemia francesa, una bruja, una princesa, una catalanista y Janis Joplin. Todas ellas reúnen un mismo destino, marcado por la tentación, el deseo y la rebeldía.
Génesis Joplin es un espectáculo de humor gestual donde las palabras no salen de la boca sino de todo el cuerpo. Diana Gadish hace un repaso sobre la historia de la feminidad transferida a través de los gestos, expresiones, movimientos… de sus personajes.
El espectador queda cautivado por el rico mundo de emociones y sensaciones de la payasa-bailarina. Una velada de humor entretenida, divertida, singular, desconcertante, poética y cautivadora.
Empecé mi carrera artística con Bellas Artes en la UB (Universitat de Barcelona), que dejé después de 2 años para dedicar mi vida a la danza. En el 2007 me gradué en SNDD (School for New Dance Development). Como intérprete he trabajado en varios proyectos de danza, teatro y performance art en diferentes países europeos, combinando circuitos alternativos y experimentales con otros más convencionales. En el 2008 entré en contacto con el mundo del clown y con Jango Edwards que ha acabó siendo mi director y primer maestro clown. Desde entonces he actuado en cabarets, jugado y aprendido con/de otros payasos y payasas como Virginia Imaz, Johny Melville, Tom Greder, Jeff Johnson, Eric de Bont, Álex Navarro, Pepa Plana… y much@s otr@a, algunos menos conocidas pero igual de buen@s.
ENG///
Eve was expelled from the Garden of Eden after she ate from the forbidden apple. Since then her erratic soul is still present in people lives on the earth.This is the story of her descendants: a singer, a French bohemian woman, a general, a witch, a politician and Janis Joplin. All of them have a common destiny marked by temptation, desire and rebellion.
Diana’s Gadish background in contemporary dance and choreography is visible in her clown.The spectator is plunged into a world of emotions and sensations. A tale of womanhood is explained through the expressions and movements of the characters.
Genesis Joplin presents a singular humour, entertaining, disconcerting and poetic.
I started my artistic career in Fine Arts at UB (University of Barcelona), which I left to dedicate my life to dance. In 2007 I graduated from S.N.D.D. (School for New Dance Development). As a performer I had been working in dance projects, theater and performance art in different European countries. In 2008 I met the clown world and Jango Edwards, who ended up being my director and first clown master.
Since then I have been performing in cabarets and playing and studying with other clowns like Virginia Imaz, Johny Melville, Tom Greder, Jeff Johnson, Eric de Bont, Àlex Navarro, Pepa Plana… and many others, some of them less known but not less good.
video Residencia Elena Murcia a l’Adriantic- Estrena en Antic “Teddy se niega a bailar” 15 a18 de julio
Residencia Elena Murcia a l’Adriantic from Antic Teatre BCN on Vimeo.
mas info:
http://www.anticteatre.com
resolución ayudas ConCa para teatro
http://www20.gencat.cat/docs/CulturaDepartament/CNCA/documents/arxiu/ACORD%20TEATRE.PDF
y el resto (danza, circo, música):
The article has
no responses yet