CAT :
La frase caçada al vol a la barra del bar, la pintada enlluernadora d’aquell lavabo pudent de bodega de barri, la dita de l’avi o del sonat, el piropo ditiràmbic del paleta… La saviesa popular, sense amo, feta per tots: l’art del carrer! I què millor que agafar unes quantes d’aquestes grans frases i reproduir-les amb mitjans precaris i bonics, anacrònics, que ja han nascut amb pàtina? Contra la perfecció feixista del disseny contemporani, reivindiquem les impremtes mexicanes desgavellades, on s’hi pot fumar, hi ha lloros que parlen i tintes barrejades a mà. Hem fet una sèrie de cartells amb sis grans frases –eslògans llibertaris com cops de puny– perquè tothom se’ls pengi on vulgui i se’ls faci seus, cadascun diferent de tots els altres perquè la tècnica emprada és mecànica, manual i no digital i estan plens d’imperfeccions, errors i colors canviants: fan patxoca perquè bateguen, són el més semblant a l’anècdota viscuda, a un boca-orella planxat, al tovalló ple de gargots inintel·ligibles que et trobes rebregat a la butxaca un dematí de ressaca qualsevol. Sis màximes de carrer en tipografia de lluita lliure mexicana per seguir afirmant, amb aquesta alegre punyeteria tan nostrada, que no som res, però fa de mal dir.
ESP :
La frase cogida al vuelo en la barra del bar, la pintada epifánica en aquel WC maloliente de bodega de barrio, el refrán del abuelo o del pirado, el piropo ditirámbico del paleta… La sabiduría popular, sin amo, hecha por todos: el arte callejero! ¿Y qué mejor que coger unas cuantas de estas grandes frases y reproducirlas con medios precarios y bonitos, anacrónicos, que ya nacieron con pátina? Contra la perfección fascista del diseño contemporáneo, reivindicamos las desvencijadas imprentas mexicanas donde se puede fumar, hay loros que hablan y se mezclan las tintas a mano. Hemos hecho una serie de carteles con seis grandes frases –eslóganes libertarios como puñetazos– para que todo el mundo se los cuelgue donde quiera y se los apropie, cada uno diferente de todos los otros porque la técnica usada es mecánica, manual y no digital y están llenos de imperfecciones, errores y colores cambiantes: dan gusto porque palpitan, son lo más parecido a la anécdota vivida, a un boca-oreja planchado, a la servilleta mugrienta llena de garabatos ininteligibles que te encuentras en el bolsillo una mañana de resaca cualquiera. Seis máximas de la calle en tipografía de lucha libre mexicana para seguir afirmando, con este sarcasmo tan nuestro, que no somos nada, pero mejor no ir diciéndolo por ahí.