Aquest octubre arriba Corpografies #3, una nova edició d’aquesta línia de programació de La Caldera centrada en les escriptures corporals i narratives de la presència, la capacitat del cos per articular un discurs sensible on el cos és text i el pensament és acció.
Per aquesta tardor us proposem una mirada diversa a les noves escriptures corporals, amb propostes de María Muñoz, Paz Rojo, Diana Gadish, Bea Fernández i Mónica Valenciano.
Tindrem l’oportunitat de conèixer de prop els processos de transmissió que han dut a terme dues de les presències més personals, i inimitables, de l’escena de la dansa recent: Bachde María Muñoz amb Federica Porello i Escorzo de Bea Fernández amb Marina Colomina. Missions aparentment impossibles que han desencadenat dos exercicis d’impregnació entre cossos de generacions diferents, absolutament fascinants. Lluny d’establir una relació nostàlgica amb la memòria, aconsegueixen actualitzar les obres alhora que mantenen intacta la seva essència.
Per una altra banda es presentaran dues propostes directament connectades a Sporá Prógrama: Dancismo, un vídeo-assaig de Paz Rojo, iImprenta acústica en (14 borrones)… de una aparición, l’última creació de Mónica Valenciano amb Raquel Sánchez, estrenada el passat mes de maig a Las Naves de Matadero (Madrid).
Per a completar el programa, Diana Gadish presentaràAtlantis2018, acompanyada d’Amaranta Velarde i Esther Freixa. Un projecte de recerca de llarg recorregut que al 2017 va ser resident a casa nostra i va participar en la primera edició de Brut Nature. Al 2018 s’ha seguit desenvolupant en una residència de creació a Citemor (Portugal), facilitada des de La Caldera gràcies a un ajut per internacionalització de l’ICUB. Un acompanyament que de manera natural ens porta a presentar el moment actual del projecte en aquesta programació.
Aquesta tardor, torna l’SPORÁ PRÓGRAMA a la Caldera amb dues propostes molt interessants: Paz Rojo i Mónica Valenciano ens visiten a l’octubre i al novembre respectivament per compartir eines i metodologies del seu moment de treball actual.
SPORÁ_PAZ ROJO
del dilluns 22 al divendres 26 d’octubre, de 16h a 20h.
LA ESCENA DESPROVISTA
<<Actualment, estic desenvolupant una investigació en relació a la dansa des de l’òptica del que he anomenat «pla de percepció destituent». El terme «destitució» està associat amb la posada en crisis i pèrdua de sentit, però també amb la possibilitat de contemplar el que encara-no s’ha produït. Com comprometre’s amb el que encara no és? Hi ha un aspecte errant en la materialitat a través del qual la dansa no estaria obligada a perseguir un futur, sinó que hauria de ser creada en el lloc exacte on ja està. Ballant sobre un pla de percepció destituent, practicarem el que està practicant, produint efectes de realitat o una espècie de llibertat en la qual sembla que no succeeixi res més que el que està succeint. Es tracta de caure (literalment) en un cert «estat de dansa». Neutralitzar la corporalitat normativa (de la tècnica, la classe, el taller o la performance) per donar pas a una altra cosa.>>
Les sessions es dividiran de la següent manera:
Primera sessió / Introducció teòrica.
Segona i tercera sessió / Pràctiques.
Quarta i cinquena sessió / Coreogrames o l’el·laboració del que està passant (experiments de llarga durada en els quals tornarem a les pràctiques realitzades els dies anteriors, però sense mediació del llenguatge verbal durant la duració de l’experiment en si).
Dates: del 22 al 26 d’octubre, de 16h a 20h
Preu: 70€
Acompanyant aquesta Sporá, Paz Rojo presentarà l’obra Dancismo el divendres 26 d’octubre dins la programació Corpografies #3.
Paz Rojo
Paz Rojo (1974, Madrid). Coreògrafa, ballarina i investigadora. Desenvolupa la seva activitat a la cruïlla entre les pràctiques artístiques, la coreografia i la filosofia; investigant l’autonomia de la dansa dins de la producció de valor capitalista. Graduada en creació coreogràfica per la School for New Dance Development, Amsterdam (1996-2000). Actualment realitza un projecte de doctorat a la Stockholm University of the Arts, Estocolm, Suècia anomenat The decline of Choreography and its movement: the subaltern pathway (l’ocàs de la coreografia i el seu moviment: una via subalterna). Recerca amb una àmplia trajectòria i vinculada a diverses institucions, contextos auto-organitzats, marcs d’exhibició, programes educatius i iniciatives independents d’Europa i Iberoamèrica. Al llarg d’aquest recorregut, ha tingut diferents manifestacions com els solos de dansa El que sigui movent-se així (2011) i EX POSICIÓN UNIVERSAL (democracy is a psycho-kinetic training) (2012); els experiments escènics col·lectius Acción Inaugural (2011); YES WE CANNOT, una pre-formance en la era de la con-fusión (2012); The Gerries by Gerry (2012); els assajos audiovisuals: I do not like community in the same way I do not like contact-improvisation (2013); DANCISMO (2014) i la performance ECLIPSE:MUNDO (2018). També ha estat comissària del Festival ¿Qué puede un cuerpo? (La Casa Encendida, Madrid 2014-2015), així com iniciadora i facilitadora dels contextos d’investigació col·lectius: ASSIM NÃO, PERO ¿CÓMO? (LOT, Sao Paulo, 2017); [CAMP # 1] coreografiar la dissidència (Teatre Pradillo, Madrid 2014); ¿I si deixem de ser (artistes)? (La Casa Encendida, Madrid 2013); A piece … together? (Barcelona, Sao Paulo, Viena 2010-2011); i el laboratori itinerant coreografia: un problema a practicar (Madrid, Barcelona, Sao Paulo, Viena, Amsterdam, Istanbul, Brussel·les, Moscou, Estocolm i Ciutat de Mèxic). En els últims anys ha treballat com a intèrpret i col·laboradora amb altres / as artistes com Norberto Llopis (The Capitalist 2016-17), Ivanna Muller (Notes 2016-17), Diego Gil i Igor Dobricic (The half 2011).
El creador Juan Domínguez presentarà a La Caldera el seu llibre Dirty Room. Aquest llibre proposa transitar per un recull de materials del seu treball escènic Clean Room.
Clean Room és el nom d’un projecte d’origen escènic creat per Juan Domínguez amb diverses col·laboradores, que es va desenvolupar al llarg de tres temporades de sis episodis cadascuna. El seu nom fa referència a un espai impol·lut, amb els mínims nivells de contaminació exterior i uns paràmetres ambientals controlats per a poder garantir el desenvolupament d’experiments amb el mínim d’interferències possible.
Dirty Room és Clean Room a contrallum, és el negatiu de Clean Room, una col·lecció d’apunts, notes, idees, reflexions i material gràfic i fotogràfic, mapes, manifestos, fragments de diaris, transcripcions de converses, entrevistes, intercanvis de correus, memòries, rememoracions, o guions, entre altres documents, del procés de creació i investigació que ha conduït a Clean Room. Et proposem amb aquest llibre que t’endinsis en el laberint d’aquest complex i multifacètic projecte.
Juan Dominguez estarà també a La Caldera del dimecres 25 al diumenge 29 de juliol, impartint una Sporá compartida amb l’Amalia Fendández.
Data: 26 de juliol Horari: 20h
Entrada lliure
Publicado enGeneral|Comentarios desactivados en Juan Domínguez presenta el llibre ‘Dirty room’ (26/07)
Amalia Fernández i Juan Domínguez, junts i per separat, proposen aquest laboratori intensiu de 5 dies, per a celebrar el dotze aniversari del seu agermanament a la feina i en l’amistat.
Benvinguts. Uniu-vos. Deixeu-ho tot i seguiu-nos… potser és divertit. Profitós. Inspirador.
ESTRUCTURA DEL TALLER
Matins: Eines i Procediments
-De 10 a 12h amb Juan Domínguez: Dirty Room
Aquesta pràctica prové de la metodologia utilitzada en el projecte Clean Room que es basa en el concepte de serialitat que al teatre produeixen una altra classe de temporalitat i continuïtat, alhora que un altre compromís.
Es promourà una altra forma de relació amb el treball, reorganitzant el concepte de les expectatives i renunciant als elements narratològics més bàsics. Es potenciarà crear la narrativa en el moment de l’experiència.
-De 12 a 14h amb Amalia Fernández: Cos Col·lectiu
Aprofitant la circumstància de ser un grup, proposo un seguit de pràctiques aparentment físiques, on el focus és en realitat el lloc de l’atenció. M’interessa experimentar el concepte d’interdependència (diferents maneres d’escolta; acció-reacció etc.) en el marc del cos i l’acció.
Tardes: Plaer, Desig, Impuls i Reflexió
-De 15 a 19h, proposem un espai individual de connexió amb els desitjos i les apetències: tant per a formular com per provar a materialitzar-les (satisfer-les), i a més per a posar tots els mons sobre la taula i decidir, com a grup, quina classe de convivència pot donar-se entre totes aquestes formes, temes, processos, temps, cossos, ments…
La dialèctica, Les interferències, Els acords, Alló irreconciliable, comú, inclassificable, construïble, El lema seria: què podem fer totes juntes sense deixar de ser ÚNIQUES?
No es tracta d’una utopia, ni de forçar cap democràcia, sinó d’entendre que altres relacions en el camp de l’artístic són possibles.
Amalia Fernández
Visc i treballo a Madrid des de fa 28 anys. Formació clàssica (ballet) com gairebé totes les persones de la meva generació que van passar el seu període estudiantil a Espanya. La meva trajectòria professional ha anat de la interpretació (com a membre de la Cia. El Bailadero-Mónica Valenciano, durant 10 anys) a la creació independent a partir del 2005. En aquesta fase, he creat peces en solitari (Matrioixka, Kratimosha, En construcción 1 i 2, El resistente y delicado hilo musical, etc) i en col·laboració amb altres artistes (Shichimi Togarashi amb Juan Domínguez, Perrita china amb Nilo Gallego, Bailarina II amb Sonia Gómez, etc.). També he participat en processos d’altres artistes, com a intèrpret, coach, coreògrafa, col·laboradora puntual… Actualment treballo a EXPOGRAFÍA, projecte sobre l’exposició i els elements que la composen (l’objecte, el subjecte i la visió mateixa), i sobre els dispositius teatrals i museístics i com això influeix en les normes inconscients, les formes de veure, el temps… aquesta obra s’estrenarà al gener del 2019. Col·labora amb mi en aquesta investigació Anto Rodríguez. Estem molt entretinguts… Una altra part important de la meva feina està relacionada amb la docència en diversos contextos acadèmics i extraacadèmics, amb el suport d’institucions públiques o privades. En aquest sentit, un dels projectes més bonics, ha estat Ser o no ser un cos, en col·laboració amb Santiago Alba Rico, i la col·laboració intermitent amb el MPECV. Canto en un cor des del 2004, la qual cosa ha influït molt en les meves peces dels últims anys. També sóc professora de ioga Iyengar, i aquesta relació des de fa 23 anys amb el ioga, ha contaminat la meva visió del les pràctiques artístiques i la seva metodologia de transmissió. M’interessen molt els processos col·lectius d’estudi i creació d’obra.
Juan Domínguez
Juan Domínguez és un pallasso conceptual, cowboy màgic, poeta model i curador del plaer dins de les arts escèniques, dansa i teatre i la performance. Resideix i treballa entre les ciutats de Madrid, Berlín i Brussel·les. El seu treball explora la relació entre els diferents codis i advoca per la completa dissolució entre la ficció i la realitat, utilitzant la una per a produir l’altra i viceversa. Algunes de les seves obres són: Todos los bueno espías tiene mi edad (2002). Shichimi Togarashi en col·laboració amb Amalia Fernández (2006), blue (2009), Ya llegan los personajes en col·laboració amb Els Torreznos (2011), El Triunfo de la Libertad (2014) en col·laboració amb La Ribot i Juan Loriente, Clean Room temporadas piloto, 1, 2, i 3. (2010-2016). Entre lo que ya no está y lo que todavía no está (2016). Avant-Garten en col·laboració amb Arantxa Martínez (2017). En els últims 14 anys ha comissariat diversos festivals i cicles. Va ser director artístic del Festival In-presentable / La Casa Encendida (2003-12), co-dissenyador de Living Room Festival (2010-17) i co-curador de Picnic Sessions a C2M-Madrid (2013-15) entre d’altres.
Dates: del 25 al 29 de juliol, de 10 a 14h i de 15 a 19h
Preu: 90€
Aquesta Sporá forma part del Sporá Prógrama, on també us proposem:
Paz Rojo – del 22 al 26 d’octubre, de 16 a 20h
Mónica Valenciano – del 26 al 30 de novembre, de 10 a 14h
També han passat per La Caldera dins de l’Sporá Prógrama:
Considerada un dels noms més destacats de la Nova Dança Portuguesa, Vera Mantero presenta a La Caldera, dins el Festival Grec 2018, una de les seves peces més emblemàtiques: Os Serrenhos do Caldeirão, exercicis en atropologia de ficció. 19 i 20 de juliol, 20.30h.
Una peça que ens parla de pobles que posseeixen un coneixement que estem perdent, de la connexió entre el cos i l’esperit, entre la vida quotidiana i l’art. Una saviesa que podem i devem, pel nostre bé, reactivar.
Amb una combinació molt personal de dansa i performance, l’obra està poblada de veus que venen de lluny. Els sons de la terra, la música i la paraula; la paraula d’un Antonin Artaud en combustió i la poesia sonora de Jacques Prévert que s’enllacen en un tot que acaba per oferir una mirada radical a formes de vida tradicional, a la cultura oral del sud i del nord de Portugal, però també d’altres continents.
Formada en dansa clàssica, la ballarina i coreògrafa Vera Mantero va començar a crear les seves pròpies coreografies el 1987 i, des d’aleshores, ha presentat les seves creacions per tota Europa, Argentina, Uruguai, Brasil, Canadà i els EUA, a més de països asiàtics com Singapur o Corea del Sud.
El proper divendres 29 de juny a les 20h, l’artista resident Marina Colomina compartirà el projecte en procés Camping Glow a la Càpsula de Creació en Cru #14. Després parlarem al voltant del seu treball mentre prenem un got de vi a la terrassa.
Camping Glow és una investigació en la qual allò visual impregna la deriva performativa i obre espais de significació que es desborden. Gira al voltant de com el cos es converteix en cosa i com les coses es converteixen en cossos. De les agències que es possibiliten des d’aquest posicionament i de la trangressió de la materialitat, la mirada i el context.
Camping Glow és una instal·lació de proposicions que volen obrir un camp de sensibilitat que defuig la categorització. Observar què emergeix des de la superficie, posant la mirada en el límit del discurs.
Marina Colomina neix a Alacant en 1985. Resideix i treballa a Barcelona. Després de llicenciar-se en Belles Arts es trasllada a Amsterdam per a estudiar coreografia en School for New Dance Development (SNDO). Rep la beca Danceweb en 2014. Treballa sobre tot dins del camp de la dansa. Ha presentat el seu treball als Estats Units, Polònia, Alemanya, Holanda, Portugal i Espanya. Ha col·laborat en projectes amb Deborah Hay, Benoit Lachambre, Ann Liv Young, Marta Ziolek, Quim Bigas, Min Oh, Bea Fernández, entre d’altres. En 2015 forma amb Carles Casallachs la companyia Abast Elàstic, plataforma que vol expandir els límits de la dansa cap a altres territoris. En 2016 entra a formar part del col·lectiu ARTAS de La Poderosa, espai per a la dansa i els seus contaminants. Des del 2017 forma part de la companyia Los Detectives, juntament amb Laia Cabrera, Maria García Vera i Mariona Naudin.
Càpsules de Creació en Cru son moments de trobada amb els creadors residents al centre, pensats per compartir de manera confortable i distesa la seva pràctica artística, l’estat actual dels seus projectes, les matèries i qüestions que apareixen i nodreixen el seu treball. Mostres informals, presentacions amb diferents nivells d’exposició, sessions obertes d’estudi, projeccions, converses i altres dispositius per descobrir l’interior dels processos de creació.
La Caldera participa a la Quinzena metropolitana de dansa proposant una programació especial; un únic programa doble amb treballs de creadores locals, del qual s’oferiran 5 presentacions al llarg de la quinzena. Una aposta per la permanència d’una programació i amb la qual pretenem incidir en els següents objectius:
– Donar suport a la creació local oferint unes condicions de treball dignes.
– Donar l’oportunitat a que els treballs evolucionin i madurin gràcies a la trobada continuada amb la mirada del públic.
– La creació de públic gràcies a la circulació de la informació boca-orella.
Per a la composició d’aquest programa es va obrir una convocatòria pública i es va constituir una comissió de selecció externa formada per Arantza López Medina, Jordi Cardoner, Mireia de Querol, Pere Faura, Ramon Oriola i Vero Cendoya.
Finalment es van seleccionar les peces ‘Kopfkino’ de Los Detectives (María García, Marina Colomina, Laia Cabrera i Mariona Naudin) i ‘Wu Wei’ de Raquel Klein, que es presentaran els dies 2, 3, 9, 15 i 16 de març a les 20h del vespre.
KOPFKINO_Los detectives.
WU WEI _Raquel Klein.
Acompanyant la programació, proposem activitats paral·leles. Dues jornades obertes a amants i professionals del cos i el moviment per debatre i reflexionar conjuntament sobre aspectes que ens semblen especialment rellevants en aquest moment. Les dues sessions es conceben com un espai distès i prolongat en el temps, amb dinar i migdiada, i compten amb la col·laboració inestimable de nyamnyam.
♥ Dissabte 3 de març: Una qüestió d’amor. Sessió de reflexió al voltant del cos de les persones que en un moment donat decideixen encarnar la figura de l’espectador. Amb Jaime Conde-Salazar.
♥ Dissabte 10 de març: Metropol·linitzacions. Una aproximació a l’ecosistema de la dansa des del punt de vista de la biologia.
♦ Per últim proposem una xerrada – talleramb Los Detectives. El divendres 9 de març (de 16 a 19h) les integrants del col·lectiu Los Detectives han proposat una activitat per compartir algunes de les bases del seu treball a KOPFKINO. Aquest taller estarà dirigit a tothom, a partir de 16 anys, i no cal experiència prèvia. Només inscriure’s a info@lacaldera.info.
Publicado enGeneral|Comentarios desactivados en Quinzena metropolitana de dansa a La Caldera
<<Una burbuja profunda y sideral, a partes iguales, de la que no querrás salir nunca.>>
<<Es capaz de bajarte la frecuencia a un estado maravilloso en el que serás incapaz de irte de la sala aunque haya terminado.>>
<<Cuando acabe no aplaudirás, no podrás. Pero solo si vas a verlo entenderás por qué ese es el mejor argumento para ir. Muy pocos consiguen desactivar la inercia del aplauso.>>
<<Mar te propone un espacio físico, meditativo, poético y sonoro donde las frecuencias disminuyen y los decibelios bailan para alterar las neuronas perceptivas de los oyentes. Un trabajo anti stress ideal para cosmopolitas apurados que corren del gimnasio a la peluquería, los amantes de Björk y a los que prefieren escuchar antes que entender.>>
<<Cosa rara. Cosa bella. Cosa hermosa. Cosa cuerpo. Cuerpo cosa. Cosa masa. Cosa azul. AZUL como el mar. Y es que esa cosa es MAR.>>
<<De donde extraje una definición concreta y poética de amor que me habría de guiar durante tiempos (y aún me guía): – I’m here, I’m here, I’m here. – I’m glad you are, I’m glad you are, I’m glad you are.>>
«Manejar el hacer líquido de forma indisciplinada» nos puede hacer babear durante horas frente a una fisicidad que se presenta como algo infinito en su absoluta finitud. En su condición material y líquida, lo que sucede frente a nosotras es a la vez un cuerpo, un sonido, una superficie, una textura, un encuentro y una atmósfera. Y en todos los casos un acontecimiento que nos excede y nos hunde en el silencio y la fascinación del movimiento de la materia sobre si misma.
Tal vez lo más fascinante de esta propuesta sea justamente ese umbral, esa correspondencia inédita que se despliega entre la anatomía y la geología planetaria, entre lo minúsculo y lo enorme, entre el brazo y la cordillera, entre el vientre y la meseta, entre la mano y el cráter, entre el cabello y el mar, entre un cuerpo y otro cuerpo. Como si en ese pasaje del «cuerpo humano» al «cuerpo celeste» emergiera un nuevo reparto de lo sensible, un reordenamiento de los lugares y las asignaciones que libera toda una constelación de cuerpos posibles en un universo múltiple. Y no es una abstracción, en realidad es una proposición muy específica y material: «Todo lo sólido, antes fue líquido».
A la proposta que presenta a Corpografies, Magí Serra fa una cosa poc habitual: agafar distància. O potser millor, construir-la. ‘La Mesura del detall’ podria ser senzillament un homenatge íntim, una manera personal d’assimilar la pèrdua de la figura del pare mitjançant un procés de creació. Però no s’ha aturat aquí. Al llarg de mesos Magí ha acumulant capes i capes, que poc a poc han anat sedimentat fins a convertir-se en els fonaments, en un sentit quasi arquitectònic, sobre el quals s’ha acabat desplegant tot un altre món.
Normalment s’eviten certes preguntes incòmodes però sembla que en Magí no se les estalvia gens. N’és plenament conscient d’haver construït un complex dispositiu escènic per buscar resposta a una pregunta gens banal: per què em moc?
Un desplaçament, una inclinació del cos o un balanceig amb el braç cap a la dreta o l’esquerra… per què dreta? per què esquerra? per què aquest gest i no qualsevol altre?
Donar-li sentit al moviment, ni més ni menys.
Ens podem aturar en la primera lectura, però no ens hauríem de permetre ser tan simples. Magí segueix superposant capes, o excavant, tan se val. El que realment importa és que ha acabat construint un mecanisme de creació de significats evanescents, rigorós i auster, perfectament delimitat. Quasi una litúrgia on cada gest compleix una funció. Un ritual que parteix d’una vivència personal per anar més enllà. Perquè com tot ritual, aspira a connectar-nos amb allò innombrable, amb tot el que és invisible però ens afecta: la fragilitat, el risc, el no saber, la nostra absoluta insignificança… i la nostra necessitat de sentir-nos part del tot, de connectar amb allò que encara ens paga la pena anomenar com a sagrat.
Corpografies #3 | Paz Rojo_Dancismo
