“Monique” Foto de Alexander Meeus
A “Performance for a seated audience” Thomas Brandstätter i Andrea Maurer (Studio 5) construeixen cadires en directe que poc a poc van formant una platea. En comptes de veure només un espectacle, presenciem de fet la construcció d’una estructura teatral. Ens veiem forçats a prendre consciència de la maquinària i les convencions que es posen en marxa quan anem al teatre.
Però, naturalment, mitjançant la recreació del lloc que ocupa el públic, la performance qüestiona inevitablement el seu paper. Què és el públic?
Som els espectadors ciutadans sobirans, plenament informats i amb capacitat d’acció a l’esfera pública? Ens interessa prendre part en el debat i els esdeveniments que modelen la nostra realitat? O ens conformem amb el lloc que se’ns assigna?
La resposta a aquestes preguntes es troba probablement a les cadires que fabriquen els membres de Studio 5, que són models del projecte “Autoprogettazione” del compromès dissenyador italià Enzo Mari.
A “Autoprogettazione”, Mari no proposa que comprem una cadira ja feta, sinó que subministra unes instruccions per a que nosaltres mateixos produïm els nostres mobles. En comptes de ser receptors passius d’objectes que no sabem com ni en quines condicions s’han fabricat, podem comprar uns llistons de fusta, assemblar-los i entendre nosaltres mateixos com funciona l’objecte i quin és el mode de producció.
Si el capitalisme es basa molt sovint en l’ocultació del mode de producció dels objectes que consumim, al fer-nos partícips d’aquest procés, s’obre la possibilitat de mantenir una relació diferent amb el nostre entorn material. I, a més a més, aprenem alguna cosa al fer-ho. Com afirma Enzo Mari, “el disseny només és disseny si comunica coneixement”.
A l’altre extrem, “Monique” d’Alix Eynaudi fa un ús exhaustiu de tots els recursos del teatre i exhibeix una multitud de referències a la història de la dansa, que van de Martha Graham als Ballets Russos o el contact improvisation. Aquest exercici de condensació extrema està impregnat d’afecte. En comptes de negar cap element de la tradició, Eynaudi mira cap enrere i sembla acollir-ho tot amb una espècie de “Yes manifesto”. Sí al silenci i sí a la música, sí als moviments senzills i sí al virtuosisme, sí a la nuesa i sí al vestuari, sí a la serietat i sí a l’humor, sí a la sobrietat i sí a l’excés. D’aquesta manera, mitjançant procediments molt diferents, tant “Performance for…” com “Monique” són d’alguna manera una reflexió sobre allò escènic.
D’altra banda, per a qui estigui interessat, Alix Eynaudi donarà un taller amb el títol “Poesia, dansa, simplificació positiva i altres accions” al Graner del 18 al 20 d’octubre.
Finalment, la llista de Spotify que s’escoltarà al final de la sessió mentre prenem la sopa ha estat elaborada per Jorge Dutor i Guillem Mont de Palol amb les cançons que han utilitzat en el procés de la seva nova peça “Los micrófonos”, que s’acaba d’estrenar al TNT de Terrassa i es presentarà el divendres 10 i el dissabte 11 de gener del 2014 a la Secció Irregular.
