Me llamo Rubén Ramos, como todo el mundo

Sóc un dels vuit convidats a l’onzena edició del Fòrum Indigestió, divendres 13 d’abril a les 7 del vespre al Convent de Sant Agustí de Barcelona. La meva intervenció porta per títol “Me llamo Rubén Ramos, como todo el mundo”. A l’enllaç o aquí sota trobareu tota la informació sobre l’event i una playlist amb les intervencions de l’any passat.

Per a la difusió d’aquest acte em van demanar que em presentés en una línia. No sé quantes hores vaig passar pensant en com fer-ho. Finalment vaig decidir no fer cap referència a la feina que faig, ni a la meva professió ni a la meva formació acadèmica. Acostumem a definir-nos públicament pel nostre currículum, per la nostra feina. Però a part de treballador també sóc persona. És per això que vaig decidir definir-me pel meu estat anímic de llavors (per ser honest hauria de dir que també és veritat que em van demanar alguns enllaços i el primer de tots el vaig utilitzar per fer publicitat del projecte al que em dedico professionalment). “Viejo enamorado” és com em sentia llavors, encara que, com em va dir el senyor Jaume Pòrtulas, estic convençut que quan passi dels seixanta em sentiré molt més vell que ara. És possible que el remei sigui pitjor que la malaltia. Volia fugir de certs convencionalismes i tinc la sensació que he caigut en certa cursileria. Però més cursi encara era “vieja emocionada”, que és com em definia fins llavors al meu Twitter.

Em presento en castellà perquè m’ho van preguntar en castellà. Si hagués rebut el correu en català segurament m’hagués definit com a “vell enamorat”, però no puc estar-ne segur, així que em presento en castellà. Ara escric en català precisament perquè acostumo a utilitzar el castellà quan publico al meu bloc. Últimament he sentit certes intoxicades afirmacions que posen en dubte la meva catalanitat. Com que vinc de família gallega i últimament volto força per la “meseta”, noto cert desconcert sobre la meva nacionalitat. Quan vaig veure que la meva presentació en una línia es publicava en castellà entre moltes altres presentacions escrites en català, la meva paranoia va augmentar considerablement. Una paranoia adormida des de feia gairebé 30 anys. Abans que els mossos d’esquadra descarreguin la seva ira sobre mi vull desfer públicament aquest conflicte ètnic. Sóc català, nascut a Gramenet, barceloní d’adopció i sí, tinc el visat en regla per sortir de les muralles més enllà de Plaça Catalunya i la doble nacionalitat per passejar-me per Malasaña quan la situació ho requereix o simplement quan em ve de gust.

En fi, el títol de la meva intervenció (“Me llamo Rubén Ramos, como todo el mundo”) també és en castellà per la mateixa raó (el mail el vaig rebre en castellà). Li manca el cognom de la meva mare (Nogueira). És un error imperdonable al qual espero posar-hi remei durant la meva intervenció però el vaig escriure així per a que fos més curt i impactant. Per altra banda, es tracta d’una paràfrasi d’un text d’Erik Satie que vaig llegir en traducció castellana. Si l’hagués hagut de traduir al català no sé si hagués perdut força perquè la cita ja ha estat utilitzada en castellà altres cops, en concret en alguna conferència d’Enrique Vila-Matas que vaig tenir el plaer de presenciar al Musac de León, en aquell cas versionada amb el seu propi nom.

M’han proposat que parli sobre la cultura com a patrimoni comú. Tinc el propòsit ferm d’allunyar-me tant com pugui del sermó de la muntanya. Per pures qüestions personals, no vull ofendre ningú. Per aquesta raó he pensat en realitzar una acció. Un cop més, no sé si serà pitjor el remei que la malaltia. Però jo m’ho passaré millor. Espero que els que vingueu també.

Divendres 13 d’abril, a les 19h.
Sala Noble del Convent de Sant Agustí

Entrada lliure. Aforament limitat.

Al Fòrum d’Indigestió vuit persones són convidades a exposar una idea en un període molt curt de temps, cinc minuts interromputs per l’actuació d’un músic que marca la durada de cada intervenció. És una manera que tenim de mostrar diversitat i posar en contacte mons i reflexions diferents sobre la música i la cultura. No hi ha rèpliques, ni preguntes, ni debat. Després tots els assistents són convidats a un petit aperitiu en el que si es vol, la xerrada continua.

Participen:

Lluís Nacenta
Musicòleg, crític i comissari, coordinador del Màster en Art Sonor de la Universitat de Barcelona.
> Música comú: què fem quan posem copyright a una cançó?
Enllaços: http://19preguntes.wordpress.com ¦ http://www.ub.edu/masterartsonor

Vicenç Ruiz
Llicenciat en història per la UAB. Diplomat en arxivística, paleografia i diplomàtica. Tècnic d’arxiu a l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona.
> El patrimoni històric: de bé comú a procés de reflexió col·lectiu
Enllaços: Desafectos.

Fraggle
Gairebé 10 anys vivint a la comunitat Can Masdeu i treballant com a música amb el grup Gadjo.
> Juntarse Vale La Pena! (Los Huertos Comunitarios de Can Masdeu)
Enllaços: Can Masdeu ¦ Gadjo

Jorge Luis Marzo
Historiador i comissari d’art. Professor de Ciències Socials a les escoles Elisava i Massana de Barcelona.
> Sense conflicte, no hi ha res comú
Enllaços: Soymenos

Rubén Ramos
Viejo enamorado.
> Me llamo Rubén Ramos, como todo el mundo.
Enllaços: Teatron ¦ http://www.fuga.es

Rubén López Cano
Professor en la ESMUC y Director de TRANS-Transcultural Music Review .
> Contra la cultura del miedo
Enllaços: http://lopezcano.org ¦ http://rlopezcano.blogspot.com/

Jaume Pòrtulas
Fa gairebé quaranta anys que ensenya grec antic (sobretot poesia i pensament arcaics) a la Universitat de Barcelona
> Mentim, quan som peculiars? Ho deia Heràclit…
Enllaços: Vídeo de la seva participació al cicle sobre les virtuts al CCCB

+ una convidada, pendent de confirmar.

Els músics que els acompanyaran són Cabo San Roque

Coordinen l’acte: Cristina Tascón i Jordi Oliveras

Agraïm molt el suport i hospitalitat del CC Convent de Sant Agustí

Què és el Fòrum?

Esta entrada fue publicada en Me llamo Rubén Ramos Nogueira como todo el mundo. Guarda el enlace permanente.

6 Respuestas a Me llamo Rubén Ramos, como todo el mundo

  1. Pau Palacios dijo:

    Maestro Ramos… Em sabrà molt de greu no poder assistir a la seva acció. Quin gran text i quina gran reflexió. Aquest barceloní amb arrels manxegues i que viu al Tirol se sent, sovint, igual que vostè. Tot i que la meva esperança és que a partir dels seixanta em sentiré més jove i com que Catalunya serà independent (de no sé què) no hi haurà possibilitat de dubte respecte a la meva nacionalitat, seré italià (com volen que triem entre el pare i la mare?).

    Hi haurà manera de consultar la seva intervenció en streaming o més endavant en vídeo?

    Salut i nacionalisme del xungo per a tothom.

  2. Benvolgut senyor Palacios, com va dir un cop el senyor Collado: si “te sigues emocionando como una vieja, eso te mantendrá por siempre joven”.

    Llàstima que no pugueu assistir al Fòrum. Suposo que aquest any faran com els anys anteriors i enregistraran les intervencions en vídeo per publicar-les després al Youtube. Si ho fan així intentaré publicar la meva intervenció en aquest mateix bloc, no patiu.

    Per cert, se m’oblidava comentar que, a l’hora de l’aperitiu, els organitzadors sembla que tenen la intenció de convidar el públic assistent a que s’expressi lliurement des d’una espècie de “speakers corner”. Per contrarrestar les lleis repressives de l’acte que impedeixen el debat, les rèpliques i les preguntes. Unes lleis victorianes que formen part de l’atractiu d’aquest acte.

    Salut i visca el Tirol lliure!

  3. Pingback: Me llamo Rubén Ramos Nogueira, como todo el mundo. Génesis. | Rubén Ramos

  4. toni dijo:

    un subnormal licuado como tú no debería utilizar el castellano.. qué original, otro hipócrita contemporáneo.. me parece que tu nacionalidad se halla más bien dentro de la taza del w.. y a ver si te bajas un poco el ego!

  5. bea dijo:

    la gente está fatal…

Los comentarios están cerrados.