Blattodea
Paneroles – 4 al 12 de juny a la Fundació Joan Brossa
Blattodea convida el públic a observar de prop allò que habitualment prefereix mantenir a distància, transformant el rebuig en un terreny de trobada, reflexió i disputa. Des d’una mirada crítica i antifeixista, la peça reivindica els cossos, les identitats i les experiències situades als marges, fent dels marges mateixos el lloc des d’on parlar i crear.
La companyia Paneroles presenta Blattodea, una peça escènica de formats híbrids que transita entre la performance i el text per explorar la nostra relació amb allò que ens genera rebuig. A partir de la figura de la panerola, l’obra explora aquest límit, confrontant-nos amb tot allò que solem apartar, negar o considerar indesitjable.
L’espectacle adopta la forma d’una cerimònia commemorativa i, alhora, d’una vetllada d’arts marcials. En aquest espai ritualitzat, la confrontació esdevé un acte col·lectiu on la tensió entre atracció i repulsió, vulnerabilitat i resistència, pren cos a través de la paraula, l’acció i la presència escènica.
L’espectacle requereix que les persones espectadores portin la bossa d’escombraries de casa seva. Amb la teva participació, contribuiràs a crear l’obra!
Text de la companyia:
El canibalisme és l’instint que ens evoca a la supervivència. Les genives sagnen. Menjar carn humana dins l’abocador, una ganivetada al glutis, la rebel·lió més íntima. Després de tot, queda una muntanya de merda que no desapareix. Els cucs ballen hardcore dins la closca. Les mans, empastifades de vísceres. Les dents continuen buscant entre les mossegades.
Els budells pengen i algú riu, una panerola, perquè encara sap viure entre les runes. Diu: “Sóc jo, la cicatriu.” Hi ha bellesa dins l’abocador. Hi ha una redempció sense redempció. Dins l’ombra del contenidor, del fang i la deixalla, una boca oberta que escup: “Vomita per donar-te a llum.”
Hi ha sang, però ara és tinta per escriure una història dels que mai van tenir veu. El canibalisme es transforma en comunió, no per perdó, sinó per memòria. I en aquest abocador sagrat, la panerola, una criatura sense nom, ni gènere, ni por, s’aixeca entre la merda i diu: “Sóc el que queda. Sóc el que es rebel·la.»
