“MEMORIA, PANTALLES Y HEROIS”, texto de Marti Sales

“Memoria, Pantalles y herois”.
Texto de Martí Sales.

Publlicado en el blog El Xandalisme també és un humanisme, el 9 del 3 del 2011.

Sergi10_baja
imagen: Efthymia Zymvra/Ana Costales

Marti Sales ha escrito un interesante texto sobre el primer día del LP en el que se pudo ver las piezas de Fernández, Gómez y Faüstino. Iremos publicando aquí colaboraciones que hagan de Sin hueso un espacio formado de variadas voces. Algunas veces estos textos, como en este caso, estarán a su vez publicados en sus respectivos blogs.

MEMÒRIA, PANTALLES I HEROIS

link con blog de Sales

Un precedent
Hi havia una vegada un espai que es deia Metrònom. El seu fundador, en Rafael Tous, hi va programar durant 25 anys el bo i millor de l’art contemporani en les seves vessants expositiva i escènica. S’hi podia notar el pols de la millor creació barcelonina i internacional. Marcava el tempo, un batec que molts trobem a faltar.

Primer acte
CCCB, divendres 4 de març de l’11. Sonen unes gambades constants: algú corre fora de camp. Per l’altre cantó, una criatura entra a escena: va de vermell i groc i té cap d’àlien. No se li veu la cara, només coloraines, un gelat de vainilla i maduixa dalt d’uns talons molt alts, negres –i una cua de micro. Fa saltirons. Primer parla, després canta i al final només balla. Cada part, amb cada tècnica diferent, té el mateix objectiu que vertebra la peça: com tracta la pròpia memòria escènica –corporal o no– una persona que s’ha dedicat tota la vida a la dansa. La Bea –hòstia, la Bea: és molt forta, trepitja l’escenari amb una potència que és realment difícil de veure– recorre el seu passat des d’aquests tres angles i s’autosampleja, fa una espècie d’autofrankenstein, i no trontolla com el monstre, sinó que té el pes específic que dóna no haver parat de ballar en els últims vint anys. (Cada set anys es renoven completament totes les cèl·lules del nostre cos.) Memòria en moviment –i, de fons, el Sergi corrent la marató sona com un metrònom. Moure el cos –el caparrot del Carmelo Salazar planeja per l’LP (L’aplaudiment és la separació entre realitat i ficció.) Volver a empezar al final de la pieza –és magnífic poder començar un festival amb una autoretrospectiva d’una jabata com la Bea F.

Segon acte
La Sonai ens bombardeja amb frases en anglès des d’una pantallota enorme. El discurs és fragmentari, desgavellat, irònic, post-modern. Un foc d’encenalls que dispara els meus prejudicis –i les meves fílies: amb el ball dels amants de l’Estellés em guanya. De fons, en els pocs moments de silenci, el Sergi segueix corrent la marató i esgotant el seu cos. Més endavant intercala un vídeo muntanyenc amb més frases. El so constant del vent pentina l’escena i veient-la baixar per la tartera amb sabates de taló la sento més pròxima, menys “marioneta animatrónica.” Al final, la metralla textual cessa i el cos es posa en dansa: una sabata surt volant, tot és ritme i volum desmesurat i la mirada perduda del qui balla, alienat, a la discoteca i disloca cos i ment. S’abraça al monitor amb aquella estranya tendresa del qui no té ni por ni esperança: al final, això és el que ens mou, l’amor –a l’escena, al discurs o al que sigui.

Tercer acte
Parar, aturar el metrònom. Acabada la cursa en solitari –home contra màquina–, el vencedor, el Sergi, es despulla, s’atura una estona i s’empastifa de vermell. De sobte hem passat de l’home al superheroi. La silueta i el color ho indiquen. Descorre les cortines del hall del CCCB i n’ensenya les vergonyes: les columnes, l’estructura arquitectònica, els fonaments. (Tanta densitat sígnica em fa gargotejar la llibreteta com puc, en la foscor de fora l’escenari.) Tot transcorre calmadament, deslligat de la vida quotidiana: l’extenuació el situa a un altre pla. Puja les escales i és com un esquema evolutiu de la humanitat en moviment. Besa els graons. És apoteòsic però la gent se’n va, només accepten la post-modernitat, no el que ve després, on som ara, embetumats, nus, ballant i fent postures per algun pintor telemàtic que no veiem. Alguns detalls recorden el Cremaster –i a la vegada, l’autosampleig, a la Bea: començaments i finals, cercles, espirals. El Sergi treballa amb una gran càrrega simbòlica. Què és la filosofia? Segons Deleuze, creació de conceptes. Què és l’art? Creació de nous símbols / signes / mites: Prometeu robant el focs als déus. (Unes noves proves d’Hèrcules: córrer fins més enllà / recuperar el cos avortat de la post-modernitat / grimpar per sobre l’avern / arrossegar la víscera –Sísif i el xef-xef.) Passem del superheroi a l’heroi i el seu càstig. Estructura divina (CCCB), proves, superació: configuració d’un univers simbòlic per carregar-se’l a xuts futboleros –l’esport, el gran motiu cohesionador de la modernitat. De l’estadi a l’Olimp / al museu. Cant de balena –o cigne– de tota una civilització. És una gran experiència, aquesta última peça del Sergi, i aquest escrit curt meu és l’exemple de la seva enorme capacitat provocadora, de com et dispara el cervell i quina verborrea has de vomitar per intentar relacionar-t’hi amb paraules. Al final, potser seria millor dir, només ­–i en tots els sentits–: espectacular!

This entry was posted in SIN HUESO LP. Bookmark the permalink.