Taxista!! Videoclip del primer single del nou disc dels Surfing Sirles “Romaní, semen i sang”

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , | 3 comentaris

LP (III) UN ENGRAMA PER A MÓNICA VALENCIANO

                  

 

 

 

Un engrama és l’empremta hipotètica que queda al sistema nerviós central com a resultat d’una excitació temporal d’aquest i que constitueix la base de les manifestacions de la memòria i de l’aprenentatge (jo, tot i que sé que no hi tenen res a veure, me’ls imagino com aquells solcs que fragmenten el còrtex cerebral). M’agradaria transcriure l’engrama que em va crear el Canción laverinto (ocupació/pràctica) de Mónica Valenciano (amb Estela Lloves, Raquel Sánchez i Sara Paniagua). No sé si és possible, això de transcriure un engrama, però aquí en teniu l’intent.

 

Travessem l’espai a les fosques, seguim un gat amb llanterna i seiem on volem. Les cadires estan posades per aquí i per allà, en direccions i sentits diferents. La gent s’acomoda a la trampa, acostuma els ulls a la foscor, no veu l’ham, s’aclimata a un tempo i circumstàncies que no donen pistes. Ens assalta un comando de quatre dones armades que transiten constantment de la paraula a l’acció i viceversa. És un rapte en càmera lenta, amb premeditació, amb exhaustivitat, pensant en cada detall, fent servir cada racó dels seus cossos i ments. Passen de la paraula a l’acció-mà, elaboren nous axiomes ­­–molt dúctils, paradoxalment– que fan servir per caçar-nos amb una xarxa que ocupa tota la sala. Una xarxa conceptual –com es menja això?– que combina abstracció, emoció i espai, hilaritat i classe magistral, interpel·lacions i solos, escriptura i il·luminació. És un imaginari complex i potent que es desplega, a poc a poc –com qui no vol la cosa– damunt nostre. Ens arrecera i ens atrapa, com la família, la parella, la societat. El comando fa servir recursos senzills i barats: text, paper, un mòbil, una llanterna, un got d’aigua, cordill / fil: fan un puzle de sentit irresoluble. El que és extraordinari és com els utilitzen, desautomatitzats, sorprenents, seguint el compàs del batec del pensament, que puntua un discurs inintel·ligible si pretens copsar-lo sencer i sense fissures, i alhora absolutament fàcil de captar si et deixes travessar pels seus ganxos, per les seves petites trampes, pel seu flirt, pels fragments de fractal que sembra –el tot en cadascuna de les parts. El batec té una arítmia que el fa irresistible: l’humor, a gavadals,  que legitima l’abstracció desaforada, el salt mortal que fan i que hem de fer, un salt de fe –que en aquest cas és un donar-se absolut, molt allunyat, allunyadíssim, de la palla mental de certs treballs conceptuals abstrusos perquè sí i entotsolats en el seu plantejament i escenificació. Res més lluny. Ens comminen a aixecar les cadires i, entre tots, fem levitar el teatre –i ara sí que ja estem entortolligats del tot dins d’una xarxa com la de Sant Pere, el pescador d’homes. S’ha transformat el medi: de cop tot som peixos, embadalits, aprenent a fer servir les brànquies.

 

Canción laverinto (ocupació/pràctica) és una classe infinita i a mitges d’aquella única gran professora que un cop tots vam tenir i recordem amb tant d’amor. Aquest cop, però, la professora té quatre cossos i mil caps i una butxaca màgica d’on treu tot el que li fa falta per sacsejar-te i incloure’t en el seu món. Un món escènic que és un compendi de moments memorables, un pur generador –com el motoret d’en Lemmy però no només amb cançons: ombres xineses a la paret –una filadora, una parca, la teva iaia aprenent a cosir abans de la guerra?–; alegres tirulís, tirulàs mentre una dona es revincla, desmesurada, i com en rapte extàtic va buidant gots d’aigua –Sal, napolitana! o el virtuosisme del cos ben fet servir–; una altra dona que s’esgargamella bramant una cançó visceral sobre intestins i que després, amb el mòbil fent-li d’apuntador, comparteix la història d’una relació amb nosaltres, que les envoltem, que, amb les mirades i els cossos fem de frontó, d’eco, i també d’esponja llençada al mar. Interceptem converses a quatre, a cànon, repeticions i jocs, cacem frases al vol “lo inefable se me ha escapado”, preguntes i respostes “sempre tornes a casa pel mateix camí? Només puc tornar per un sol lloc, jo.”, indicacions escèniques “lírica en los pies. Haz flor de hueso. Baila con los huesos” –no cal que ho faci, l’important és com ens ho imaginem–, somnis “de las piernas abiertas de la mujer salió una tortuga y después un armadillo.” És un espectacle que està entre un excels calaix de sastre, la revista del Paral·lel passada de rosca, una enciclopèdia amb gravats del segle XIX, un brainstorming, una acte Fluxus i una anti-classe magistral. M’admira el lloc on ens posa al públic: no és que participem ni intervinguem, sinó que ens fagocita, ens digereix, ens inclou. Una imatge: MV treu la mà de la manyopla plena d’escuradents i n’hi queda un penjant, enganxat a la carn. Una altra: el botafumeiro de pa o pèndol de Foucault de Sant Honorat –patró dels forners– retalla una zona determinada i la MV ens hi convida a entrar amb la lletania “estàs en tu casa, pasa”, una lletania que la porta al plor –llàgrimes grosses li rodolen per les galtes. “No puedes tocar el pan”, li adverteixen: no s’estan per hòsties. Al final, acomplert el ritu, la invocació, l’exaltació, una a una, descalces, ens abandonen caminant sobre les aigües i trepitjant el guió desperdigat –el budellam, pel terra. L’espai, de sobte, es converteix en un orfenat i llavors només ens queda fer els deures: per demà, trobar la manera exacta de partir una llàgrima; de treball de final de curs, intentar habitar aquest lloc estrany i meravellós que ens han ensenyat que hi ha “entre el lunar y el abrazo”.

 

 

Martí Sales

 

 

Publicat dins de General | 1 comentari

LP11 (II) NO CONTROLEM EL COS? text de Núria Martínez Vernis


 

He conegut un paio que em parla de les dosis correctes, dels secrets que el Cerveto li havia confessat a la presó Model, i de la llibreta que tenia amb una llista feta a mà dels verins més habituals; en vermell les dosis letals i en blau les recomanades. Estramoni, brugmànsia, belladona… necessitem les herbes divines? Perquè elles no ens necessiten a nosaltres.

O el que no és el mateix, l’LP11 ens necessita o el necessitem nosaltres tres: jo-tu-ell.

I qui són els rebels? Quants exabruptes i convivències agressives amb voluntat de cotó i fluixos els cossos, costelles de porc, xai, i ànsies caminadores d’un passat que no fa futur. Tots ens gratem els baixos, voleiem de floreta en floreta acomplexadament i veiem les àvies esclavitzades.

Tipologies de jos:

                  Jo projectista: m’assemblo a tu perquè ho dic jo.

                  Jo esmorteït: no molesto, perdó, perdó.

                  Jo pureta: exhibició de mons paral·lels, i el primigeni desaparegut.

                  Jo ioguista: perfecció d’imperfectes.

                  Jo ucraïnès: argamboy!

  Tots són estructures deformades per les impossibilitats geomètriques que s’obsessionen amb la utilitat desencaixada; no entenc allò que veig.

 

La cosa 1 “de fer ca”:

És un tòpic la bellesa? Eren només siete los magníficos? Hi ha creadors i destructors? Això és la re-humanització del món, una circumstància fresca i inèdita que reaprèn (o no tan alliçonador), revisita un pas, fa expansió, s’eixampla, rota i contrau? I prens el temps, te’l quedes a temps per fer allò que voldries per un mal dia o dia si dia també. Dues idees:

Me llamo mortadela parte de un todo llamado cerdo o cerda

i

hacemos mierda pero le llamamos caca.

El moviment ageganta, acreixenta, fa riure, agafa i regala una respiració vermella en una cara clara per deixar anar: No controlamos nada, vibradors i desitjos i un donquixotisme extens que imagina, i màgia, i imatge, i imantatge, i mania, i mana i man-man. Es despulla i entenem la mortadela morta per sobredosis d’exposició. Death is a dancer que no Dancer is a death. La conquesta de la imatge, del vídeo, de la música, la gràcia, el talent i un desprendre’s a poc a poc d’allò que aferrem massa.

 

La cosa 2 “dia-loga”:

Tenim una teoria: cada acció, cada moviment, la projecció d’aquests generen un eco i estem intentant descobrir aquest eco. Però l’ambient està embrutit. Esperem, no comencem, no ho tinc clar, no ho tinc, encara no.

Canvi de lloc.

L’eco no és lineal, més aviat seria una circumferència, O?

– Veo mucha expectativa i eso genera eco…

– cállate por favor.

– cierto.

Calla el so, calla el soc, cos que parla amb una veu fina, es posiciona, no comença però acabarà. Desplaçament, somriure, concentra’t. Agudització del sentit de l’humor si hi ha sentit en l’amor. L’eco és com el present i ara mateix està a 500 metres.

– I estic en el passat, jo?

Solo puedo decir-te que si ves una grieta, introdúcete!

Pausificació. Repensar, posseir, treure, i sentir. Diuen que el bar ha generat molt d’eco.

– Ei, tinc tiquets per la barra i… Ai ho sento, he tingut un afany de protagonisme… perdona, tornem a començar…

– No ho aconseguirem, no? Però potser és millor, jo ho veig difícil.

Dis-culpa que no sé si.

– Mira Ramon, ara sonarà una música molt emocionant però tu no facis res.

Jetfire 70, vent a la cara, bufanda i cabells amb la Cassandra Wilson, o així.

Im-mobilisme.

– Em pots aguantar? Per aquí, pel cul.

– Molt bé, gràcies. I jo, t’aguanto alguna cosa?

– El cap.

Clavada en la retina la bellesa cromàtica que no veia fins ara: el taronja, el blau el marró i el morat.

– Et cau alguna cosa més?

– Sí.

– Les aguanto?

Canvi d’aire.

– Ramon, et diré una cosa: això s’acabarà i cal seguir treballant.

SUERTE, SUERTE, SUERTE, SUERTE, SUERTE, SUERTE, SUERTE, SUERTE, SUERTE, SUERTE, SUERTE, SUERTE, SUERTE, SUERTE, SUERTE, SUERTE, SUERTE, SUERTE, SUERTE, SUERTE,

i me l’enduc a la butxaca.

 

La cosa 3: “Mà 1 ric i/o” l’art no dista de la pista.

Vinc a parlar-vos de Wakefield Poole (americà gai i amb papers) dels ballets russos de Montecarlo que l’any 1932 que tenien un èxit brutal als Estats Units, d’El llac dels cignes i de Boys in the sun, la mítica pel·lícula gai del 1975 que va marcar per sempre l’abans. Una identificació transliterària, transformadora, transballarina que sorgeix d’una universitat discursiva, tàctil, sonora i fantàstica. Heus ací la nuesa, la veritable explicació que se t’adreça directa als ulls. Quines cames, mareta meua! Quina grandesa i mesura de moviment i veu, espai i plenitud per explicar el neoprotagonisme dels homes en els ballets clàssics i així crear altres formes geomètriques i sexuals, que combinin amb les ballarines sordes, sordes, sordes, sordes que adoren el kukluxklan.

Op! Op! Op! Quizás la danza contemporánea sea el rewind del balet clásico.

La mà de Sigfredo toca Odette i aquí comença El llac dels cignes. – Que corra el aire! I les noietes dansin el primer techno pop de la història clàssica: El tutú es ese plato que divide a la bailarina en dos mitades. I té raó.

El caçador es dirigeix a un cruising per invertir cossos i posicionar membres en crescendo. El llac dels cignes a poc a poc es barroquitza, boys in the sun també. Acabarà amb Sigfredo a sobre d’Odette: El semen tutú es esto.

– I jo on sóc? Aquí. M’enfronto a la tràgica, em poso del costat de la transballarina i dono l’esquena a la clàssica. 

Yo quise ser Sigfredo, yo quise ser Odette, yo quise ser Paul, yo quise ser Peter pero el papel que representé fue el del mago.

Incommensurable, genial i sota l’atenta mirada del performer polonès que imaginem crítica.

Ma número 1, vol dir passió fragmentària de conceptes anti-agònics, i amor per-pe-TU, Rothbart.

 

 

Núria Martínez Vernis

 

Publicat dins de General | 2 comentaris

LP11 (I)

                 

                                        MEMÒRIA, PANTALLES I HEROIS

 

 

 

Un precedent

Hi havia una vegada un espai que es deia Metrònom. El seu fundador, en Rafael Tous, hi va programar durant 25 anys el bo i millor de l’art contemporani en les seves vessants expositiva i escènica. S’hi podia notar el pols de la millor creació barcelonina i internacional. Marcava el tempo, un batec que molts trobem a faltar.

 

Primer acte

CCCB, divendres 4 de març de l’11. Sonen unes gambades constants: algú corre fora de camp. Per l’altre cantó, una criatura entra a escena: va de vermell i groc i té cap d’àlien.  No se li veu la cara, només coloraines, un gelat de vainilla i maduixa dalt d’uns talons molt alts, negres –i una cua de micro. Fa saltirons. Primer parla, després canta i al final només balla. Cada part, amb cada tècnica diferent, té el mateix objectiu que vertebra la peça: com tracta la pròpia memòria escènica –corporal o no– una persona que s’ha dedicat tota la vida a la dansa. La Bea –hòstia, la Bea: és molt forta, trepitja l’escenari amb una potència que és realment difícil de veure– recorre el seu passat des d’aquests tres angles i s’autosampleja, fa una espècie d’autofrankenstein, i no trontolla com el monstre, sinó que té el pes específic que dóna no haver parat de ballar en els últims vint anys. (Cada set anys es renoven completament totes les cèl·lules del nostre cos.) Memòria en moviment –i, de fons, el Sergi corrent la marató sona com un metrònom. Moure el cos –el caparrot del Carmelo Salazar planeja per l’LP (L’aplaudiment és la separació entre realitat i ficció.) Volver a empezar al final de la pieza –és magnífic poder començar un festival amb una autoretrospectiva d’una jabata com la Bea F.

 

Segon acte

La Sonai ens bombardeja amb frases en anglès des d’una pantallota enorme. El discurs és fragmentari, desgavellat, irònic, post-modern. Un foc d’encenalls que dispara els meus prejudicis –i les meves fílies: amb el ball dels amants de l’Estellés em guanya. De fons, en els pocs moments de silenci, el Sergi segueix corrent la marató i esgotant el seu cos. Més endavant intercala un vídeo muntanyenc amb més frases. El so constant del vent pentina l’escena i veient-la baixar per la tartera amb sabates de taló la sento més pròxima, menys “marioneta animatrónica.” Al final, la metralla textual cessa i el cos es posa en dansa: una sabata surt volant, tot és ritme i volum desmesurat i la mirada perduda del qui balla, alienat, a la discoteca i disloca cos i ment. S’abraça al monitor amb aquella estranya tendresa del qui no té ni por ni esperança: al final, això és el que ens mou, l’amor –a l’escena, al discurs o al que sigui.

 

Tercer acte

Parar, aturar el metrònom. Acabada la cursa en solitari –home contra màquina–, el vencedor, el Sergi, es despulla, s’atura una estona i s’empastifa de vermell. De sobte hem passat de l’home al superheroi. La silueta i el color ho indiquen. Descorre les cortines del hall del CCCB i n’ensenya les vergonyes: les columnes, l’estructura arquitectònica, els fonaments. (Tanta densitat sígnica em fa gargotejar la llibreteta com puc, en la foscor de fora l’escenari.) Tot transcorre calmadament, deslligat de la vida quotidiana: l’extenuació el situa a un altre pla. Puja les escales i és com un esquema evolutiu de la humanitat en moviment. Besa els graons. És apoteòsic però la gent se’n va, només accepten la post-modernitat, no el que ve després, on som ara, embetumats, nus, ballant i fent postures per algun pintor telemàtic que no veiem. Alguns detalls recorden el Cremaster –i a la vegada, l’autosampleig, a la Bea: començaments i finals, cercles, espirals. El Sergi treballa amb una gran càrrega simbòlica. Què és la filosofia? Segons Deleuze, creació de conceptes. Què és l’art? Creació de nous símbols / signes / mites: Prometeu robant el focs als déus. (Unes noves proves d’Hèrcules: córrer fins més enllà / recuperar el cos avortat de la post-modernitat / grimpar per sobre l’avern / arrossegar la víscera –Sísif i el xef-xef.) Passem del superheroi a l’heroi i el seu càstig. Estructura divina (CCCB), proves, superació: configuració d’un univers simbòlic per carregar-se’l a xuts futboleros –l’esport, el gran motiu cohesionador de la modernitat. De l’estadi a l’Olimp / al museu. Cant de balena –o cigne– de tota una civilització. És una gran experiència, aquesta última peça del Sergi, i aquest escrit curt meu és l’exemple de la seva enorme capacitat provocadora, de com et dispara el cervell i quina verborrea has de vomitar per intentar relacionar-t’hi amb paraules. Al final, potser seria millor dir, només ­–i en tots els sentits–: espectacular!

 

 


Publicat dins de General | 1 comentari

HIRBET HIZA. UN PUEBLO ÁRABE, S.YIZHAR


¿Para qué sirve la literatura?
Cuando tenía 8 años vi una pistola por primera vez. Estaba en la mesita de noche de Guedalia, un amigo de mi madre del kibutz Dvir. Se habían conocido en los sesenta, cuando mi madre se fue de viaje de bodas a Israel a trabajar tres meses en su kibutz para participar activamente en la utopía socialista. El verano del ‘88 me llevó con ella a Israel. Conocí los falafels, viví en la alucinante Jerusalén y en varios kibutz —no había coches, no había dinero, había hierba por doquier, comedor comunitario y casa para los niños—, crucé el desierto, subí a un camello, tropecé con centenares de soldados y sus metralletas, vi mi primera pistola y con todo ello, empecé a formarme una imagen de tan único país. A los 14 ya había leído a Levi, Oz, Orlev, y visto Éxodo, la Lista de Schlinder y cualquier película sobre el tema. Le dije a mi madre: basta. En el instituto tuve por compañero a Marc, el hijo del activista palestino-catalán Salah Jamal. No hizo falta que me contara qué había al otro lado: la discusión siempre ha sido una pieza estructural en la cultura judía y ellos mismos ya me habían hablado de las barbaridades de la franja de Gaza y el porqué de la Intifada. Conozco a muchos pro-palestinos y a algunos —pocos— pro-israelís —en Catalunya la balanza siempre se ha decantado hacia Palestina. Yo, entre la espada y la pared, siempre en medio, haciendo de abogado del diablo y queriendo desaparecer. La mayoría de las ocasiones me encuentro con un saco enorme de incomprensión que muchas veces raya el racismo puro y duro. Un tema necrosado, un conflicto en permanente cul-de-sac. Una pistola en la mesita de una noche que no se acaba nunca.
El año 1949 un soldado israelí forma parte de un comando militar que recibe la orden de tomar Hirbet Hiza, un pueblo árabe. Lo bombardean, lo acribillan, lo queman y destrozan y a los que huyen los disparan, los humillan y los deportan. El narrador, trasunto del propio autor, participa en cada una de las operaciones de asalto con creciente desaliento y fuertes dudas hasta que todas sus reflexiones cristalizan en la palabra “exilio” y comprende que es, sin duda, una paradoja insostenible que el pueblo exiliado por antonomasia, el judío, se dedique a hacer sufrir lo mismo a otro pueblo, aunque sea un pueblo tan despersonificado y animalizado como este pueblo “equis”. Las descripciones minuciosas pero en ningún modo obscenas ayudan a entrar en el tempo solidificado de un asalto y a entender la diferencia crucial entre paisaje impertérrito e indivisible y humanidad que descuartiza sin escrúpulos. Los diálogos entre los soldados muestran la desvergüenza del poderoso frente al desprotegido. La brevedad del libro hace que su recepción sea como un largo parpadeo impedido, un forzarte a mantener los ojos abiertos mientras ves venir el puñetazo que te los amoratará. En Israel es de lectura obligatoria. Aquí y en cualquier parte también lo debería de ser, como el visionado de la película In this world, de Michael Winterbottom, tras el cual se me antoja bastante más difícil seguir siendo racista o intransigente ante del dolor o la desgracia de los demás.
¿Que para qué sirve la literatura, el cine, el teatro, el arte? Para eso. Para comprender al mundo y a nosotros mismos. Para entender al otro y desechar la ignorancia como modo de dominación.

Publicat dins de General | 3 comentaris

D’EQUIVOCAR-SE

1
El primer cop no alçava més de quatre pams de terra. Em van explicar el conte de Pinotxo i el moment més fosc de tota la història va ser el que més em va captivar: quan en Pinotxo era empresonat i el venien a consolar i a dir-li que aviat el treurien d’allí. Una sèrie de conceptes van aparèixer, flamants, dins del meu caparró: llibertat, manca de llibertat, esperança, dolor, consol, pietat.

2
Edifici d’estructura radial, el panòptic, 1904, presó cel·lular, galápagos, els motins del 1906-1919-1931-1975-1977-1978-   1979, la COPEL –els presos en lluita–, la cinquena galeria, el palomar, l’argot, els innumerables intents de fuga, els innumerables plans d’enderroc, la superpoblació endèmica. Una presó: la Model.

3
D’adolescent, després d’haver vist West Side Story i Kids i haver llegit la Susan E. Hinton, vaig dedicar-me a fotre’m en tots els merders possibles. Sempre al carrer fent el bèstia: rebentar, esbotzar, robar, entrar a cases, beure, drogues, hòsties. Hi havia les organitzacions polítiques, hi havia la música, hi havia el descontrol i les ganes de trencar-ho tot, d’obrir-me el cap contra la primera cantonada, a les manifestacions i als concerts, a les festes majors i a l’institut, fugint de casa i a tot arreu. Hi havia els amics sonats, els amics primmirats, els amics de sempre i els enemics, una pila. Els fatxes, a mata-degolla. La policia l’esquivàvem com podíem, de vegades pels pèls. Amb els segurates intentàvem passar desapercebuts. Amb els pares no hi havia remei. No sabíem el què fèiem, ho fèiem d’esma, i ningú mai parlava de delinqüència. De la Modelo no en sabíem res. Parlàvem de porros i de la ETA, d’aventures i de bregues, les passades i les fabuloses per venir.

4
L’any 1888, la burgesia barcelonina va celebrar amb ostentació l’Exposició Universal. Paral·lelament, com un acte més, es feia l’acte solemne de la col·locació de la primera piedra de la que seria la nova Presó Model. A la Junta de Construcció d’aquesta nova presó hi havia diversos dels noms  de la mateixa Junta que havia promogut l’Exposició del 88: l’alcalde Rius i Taulet, el banquer Evaristo Arnús, el president del Foment del Treball Nacional Ferrer i Vidal, el financer Jover i Serra, el vidrier modernista Emili Sala, etc. Pere Armengol, el jutge de l’Audiència de Barcelona, primer impulsor de la reforma penitenciària i considerat la màxima autoritat en aquesta matèria, va dir: “…se digna S.M. disponer se inauguren oficialmente las obras, de ésta, que será una de las fortalezas desde las cuales la sociedad española ha de defenderse contra los que quebrantan sus leyes, perturban la paz de las familias y atacan la vida o la propiedad del ciudadano”.

5
Quan arribes a l’últim bri recremat de l’adolescència, el món, llampeguejant, es fa terriblement de veritat. Fer-te gran és un gec d’hòsties i costa aguantar dret. Prens consciència de tots els teus actes i ja no pots fer com si res. Saps coses. I te n’han passat d’altres. I això és irreversible, no hi ha paraigües ni xarxa: vius amb blaus. Viatges per aprendre a aturar-te i pensar, per poder saber qui és l’altre, per trobar la part de tu que és l’altre i viceversa. Plores, llegeixes, estimes. Al pòsit, Incerta glòria, el Grup de Treball, Sarrionandia, Casasses, els místics, Negu Gorriak a Herrera de la Mancha: els que lluiten. Decideixes. Prens partit. Per no caure, creixem col·lectivament.

6
La nit del 19 de juliol de 1936 la comissió permanent de presos polítics de La Model va demanar al subdirector que els deixessin anar. Volien participar en aquell moment històric. La demanda els va ser concedida. La totalitat dels reclusos va sortir i es van dirigir als llocs on la lluita encara era viva. Aquella nit, per primer cop des de la seva inauguració, la presó va dormir sola.

7
Entro a la Model. Tot va lent. Passo els dos cancells i arribo al panòptic. Trec els llibres de la bossa perquè no me la deixen dur. Un llibre de Michaux, un d’Oliverio Girondo i el Llibre de Meravelles de l’Estellés. Travesso el pati de presos amb una estranya sensació de sobredosi d’energia. Són adults i alguns, perillosos, però juguen com si fossin nins a l’institut o a la plaça. Després del taller, la sortida és igual de lenta que l’entrada, cancell rere cancell, denaí en boca. A la terrasseta del bar del davant demano un quinto. Demano un quinto. Que fàcil. Dic: “si us plau, un quinto”, i tot és dir-ho i que me’l portin. És fresc i me’l bec entre el soroll dels cotxes, a l’ombra dels plàtans. I m’equivocaré perquè puc equivocar-me: així s’apren. Samuel Beckett, savi entre els savis, deia: “Ever tried. Ever failed. No matter. Try again. Fail again. Fail better”. Això és exactament el que no pots fer dins d’una presó.

Setmanari “La Directa”, juny de 2009

Publicat dins de General | 9 comentaris

EL WESTERN VA PER DINS

MiniWestern volcànic i olotí fet en 24 hores per concórrer al concurs Festival de western volcànic d’Olot 2009 (wevoo09). Escrit, realitzat i produit per Roger Lapuente, Martí Sales i Lulu Martorell

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | 2 comentaris

TRICOTA QUE TRICOTA (AMB FINAL CASASSASSIÀ)

La mort duu calça curta i juga a pilota a la platja. La mort es diu Esteve. Té cinc germans: Isabel, Anna Maria, Maria Rosella i Oriol. Estiuegen a Tossa. Vaig rebre una postal de l’Esteve, l’altre dia, molt críptica. Citava els Beatles: la felicitat és una patata calenta. No sé si no sap gaire anglès o és que em pren el pèl. Dimarts passat a la meva cosina li va caure un test al cap. La morta és ta cosina. La mort està cosida. A la gepa. La duem enganxada com el gomet al quadre acabat de vendre, com el brodat groc de les martin’s. No és la fi de res: és anar al supermercat, és beure’t una cervesa, és alta i prima, de perfil i el perfil de tot, una possibilitat vestida per l’ocasió, més alta encara, encara més prima i molt esmunyedissa, una parroquiana de cua d’ull. Patates fregides, amanida o arròs blanc: l’acompanyament del bistec qu’ets. El baix continu. I hi podem construir acords, al damunt, o fer pogo, o jugar al dodecafonisme, o partir-la en quatre per quatre i ballar tecno tota la nit, empastillats –Sant Simó el que més. L’altre catxondo, Sant Llorenç, fou màrtir: el van posar damunt d’una graella i el van rostir viu. Els torturadors li deien, què, ja n’has tingut prou, te’n penedeixes? Ell digué: crec que per l’altre cantó no estic gaire fet, em podríeu doneu la volta, siusplau? Estar viu és una impertinència, cap regal, un què. No el gran què. Els estimbats tot s’ho miren amb ulls rodons i es fan més preguntes que nosaltres, què et pensaves. I si li donem la mà i hi caminem abraçats, el cap a la seva espatlla? I si la convides a sopar, la presentes als amics i li fas l’amor? I si fas que t’estimi, que t’esculli per ganes i no per obligació? Fer-ho bé, fer-ho bonic. Fem-ho bonic. Tot. Els esbarzers ho saben, les flames també i si t’asseus a l’última fila de la classe i pares l’orella contra el pupitre, ho sentiràs. No és cap lletania, és un hit, un single que hi ha a totes les cases al costat del setrill, el sucre i la sal, al moble del menjador amb el Thriller del Michael Jackson, els discs de la Rocío Jurado, del Joan Manel Serrat i els totxos de Le Carré. Un clàssic. Top 40. Els millors caps de ventes, els millors distribuidors, els millors compositors. La coca-cola i la bíblia empal·lideixen al seu costat, lívides d’enveja, apretant els punys, clavant-se les ungles, fent-se sang: els falta classe. La mort és un tirabuixó a la patilla d’un integrista, la mort és el rínxol engominat del Little Richard, la mort són molts números, molts cap-i-potes, molt samarretes suades i una tona d’escridassats. La mort no és cap gran dama. La mort és un lleva-taps o una tauleta de nit: tria. (La postal de Vic, clavada al suro. El suro, de Cassà de la Selva). Tothom la balla, tothom la dansa, amb més o menys ganes, amb més o menys coneixement –n’hi ha qui en té menys que una sargantana. Els colegues suïcides no la deixen tranquil·la. El suïcida major hi balla a la plaça, amb tot el neguit, amb tota la rauxa, i es descamisa amb ella, per ella. La mare la guarda al traster, la tieta hi pensa tothora i el nòvio menja hamburgueses d’amagat de tots, vius i morts. Els ocells no en saben res i piulen d’esma. I vas perdent punts, o guanyant-ne, i el còmput és el jersei i ui quan s’acabi la llana. Ui què. Uh? Eh! O, ah…

Publicat dins de General | 1 comentari

VIDEOCLIP DELS SURFING SIRLES EN DIRECTE! CAOS A VIC 08

Nit de brúixes vigatanes, roquerols de tripi i barcelonins desmadrats. Concert fet al Sugar Illegal Fest de Vic 08 a les tantes de la matinada, gravat per una etílica però com sempre encertadíssima Lulú Martorell i editat per la llarga patilla del Roger Lapuente en menys d’una hora. Bona mostra del caos que s’origina quan toquen els Surfing Sirles: on comença el públic i on acaba la banda? qui és que canta, qui és que balla? estem al límit o no n’hi ha? Com deia l’amic Francis -ens has deixat amb una pena que no ens l’acabarem mai- quan li van donar el Nadal, “Todo es terrible pero nada es serio, no hay demasiada esperanza pero todo es una especie de broma, nada es blanco y negro sino que todo es blanco y negro”. Va per tu, Francis.

Publicat dins de General | 8 comentaris

FESTA MAJOR

El poble estava aplacat. El tou allargassat de núvols que feia de volta esmorteïa els ànims. No hi havia ningú pel carrer, si passava algú era corrents i amb ganes d’arrecerar-se, perquè tothom sabia que plouria i que seria un bon xàfec. Mentre no plogués, la pressió aniria en augment i els ossos del cap anirien apretant més i més i potser alguns arribarien al paroxisme: és cosa sabuda, núvols, lluna i vent fan tornar boja a la gent. A la taula, a part de nosaltres tres, hi havia el mexicà que havia trobat a la barra, un xaval jove, lletjot, grenyut i amb ulleres que no parava de riure i xerrar i fer-se el simpàtic. La seva càmara i el meu trípode ens havien fet reconèixe’ns com a companys de professió. Estàvem esperant una taula per sopar i bevíem unes canyes; ell, sucava pa a uns callos. Era un estiu de merda, jo tenia problemes per tots cantons i no sabia què fer amb la meva vida. Un mes abans havia quedat amb el Roger i li havia explicat el que em passava, i com que sabia que no tenia un duro, ell m’havia ofert aquella feina; només l’havia d’ajudar durant uns dies a gravar una peça a mig camí entre el documental i el vídeo-art durant les festes majors de Castellbisbal. Sonava divertit, necessitava els diners i per tant vaig dir que encantat. Ens havíem passat tres tardes entrevistant a la gent del poble: des d’adolescents marroquís a iaios andalusos, mares de família i colles de joves de la terra, futurs escriptors, artistes locals i jubilades amants de l’impressionisme. La pregunta era: què és l’art contemporani? Les respostes no podien ser menys variades: quatre gargots, Ricky Martin, m’encanta, Miró, una necessitat, jo no n’aplego res, Dalí era un tio collonut, el arte es libertad, al Prado hi vaig anar obligat, abans anàvem a la piscina. El quart dia ja ens reconeixia i saludava tothom. Una taula va quedar lliure i ens hi vam asseure tots quatre. A fora bufava molt fort el vent. Vam començar a demanar tapes i cerveses i el mexicà ens va explicar la seva vida, perquè havia acabat a Castellbisbal, que els memes eren l’ànima de l’ADN, quins escriptors mexicans li agradaven (això li vaig preguntar jo), etc. Cada cop que el cambrer deixava un plat damunt la taula ens hi llençàvem com voltors i l’engolíem en un obrir i tancar d’ulls. El mexicà seguia parlant. Nosaltres endrapàvem i entre mos i mos cada cop rèiem més. D’ell o del que fos. Encabat el mexicà va demanar el compte i nosaltres quatre tequiles per celebrar la trobada i la impossibilitat de sortir a fer la feina: plovia a bots i a barrals, per fi. No hi ha tequila, va dir el cambrer, mentre el mexicà insistia en pagar ell tot el que ens havíem fotut i nosaltres dèiem que ni pensar-hi. Doncs que sigui rom. Vam acordar que ell pagava el menjar i nosaltres les begudes. Després d’una ronda ve l’altra i ja no sabíem de què parlàvem. Va passar una nena petita, de tres o quatre anys i va provar d’estirar la corretja de la càmara del mexicà, que llavors ni ens enrecordàvem que es deia Óscar, crec. El pare de la nena ens va dir que tant de bo que la nena fos fotògrafa perquè així li duria a casa tot de fotos de dones mamelludes en pilotes. Jo li vaig dir, fent broma, home, si es passa el dia fent fotos a dones potser li acabaran agradant les dones, i això, a vosté, no sé si li agradarà. Ell va dir sí, sí, seria de puta mare que la meva filla fos bollera i fotògrafa, així tindré material de primera per ja saps què. I vinga a riure. Des de la barra feia estona que un tio ens mirava amb una cara divertida i reia quan nosaltres rèiem. Li vaig aguantar la mirada i ell va gosar dir, sí que us ho passeu bé, a aquelles alçades tot jugava i com més serem més riurem, vine, seu amb nosaltres. Em feia molta gràcia, el tio, tenia una cara ben estranya, i parlava entretalladament, com un orat. El mexicà havia perdut protagonisme i ara el centre d’atenció era l’altre. Més tard, no a la tornada, potser al cap d’una setmana, recordaríem que en aquell moment la gent del bar, també animats, ens va mirar com volent dir esteu fent alguna cosa malament. Llavors no ens en vam adonar, o ens la bufava. Vam decidir que l’havíem d’entrevistar i el Roger va treure la càmera i el mexicà la seva i el tio reia i la meitat esquerra de la seva cara se n’anava cap a munt, com rient, i jo també em moria de riure. Vaig aixecar-me a pixar i quan vaig tornar vaig veure que, a part de el discurs inintel·ligible del noi, al bar només se sentia la pluja de fora. Tots ens miraven a nosaltres o al terra i les cares eren tortes, reconcentrades. La nostra taula era tot rialles i flaixos i entrevista de borratxos. Em va semblar que potser sí que estàvem fent alguna cosa malament i crec que el Roger, al mirar-me, també se’n va adonar, i mentre el mexicà encara seguia fent fotos nosaltres vam donar per acabada l’entrevista. El mexicà va començar a parlar amb el tio raro, jo encara estava dret, el Roger es va aixecar a pagar, el Jesús, el meu amic llarguerut que ens feia de comparsa i de xófer va aprofitar per anar al lavabo i veient que aquell parell estaven distrets amb la conversa i l’ambient del bar semblava més relaxat però no prou perquè ens hi quedéssim, vam decidir marxar. Els carrers eren relliscosos i nosaltres fèiem tentines i rèiem perquè els havíem deixat penjats sense dir-los ni ase ni bèstia. Intentàvem que les rialles esborressin el nostre rastre perquè sabíem massa bé que fugíem d’alguna cosa que havíem desencadenat amb inconsciència, d’alguna cosa que no es fa i que havíem fet i de la que ara volíem desempallegar-nos sense fer-nos-en càrrec, com uns covards. La més soterrada de les intuïcions ens advertia claríssimament que actuant d’aquesta manera només aconseguiríem aplaçar un perill i un mal que havíem despertat sense saber tractar-lo i que quan ens caigués al damunt, de sobte, multiplicat per mil com una plaga, ens agafaria a contrapeu i la patacada seria molt pitjor. El mal ja està fet i no permet prodigis.

Ens va costar trobar el cotxe. Vam passar el camí de tornada cantant cançons de l’Elvis i fent gresca: en va. Més tard cadascú, en la solitud religiosa del seu llit, va intentar amb totes les seves forces oblidar el que havia passat aquella nit. Amnèsia a crits sense crit, com gats en zel dalt d’una tàpia tan alta que acaba a l’espai exterior, on no es propaga el so, esgarips al buit contra la lluna i el passat. El dia següent ens costava que la gent ens respongués, deien que que no en sabien res, d’art contemporani, o que els feia vergonya, o que tenien pressa. Només una dona policia, la Sonay, molt amable, ens va explicar que ella en realitat volia ser criminòloga, a mi no em va això de la repressió, m’interessen molt els psicòpates i encara que no ho sembli abans era jevi. Havia nascut a Sort i li agradava molt El desconsol de Josep Llimona. Giacometti em fa por, va dir, mentre s’encenia un cigarro i amb un somriure tímid va afegir, en voleu?

Publicat dins de General | Deixa un comentari