El xandalisme també és un humanisme

¿Para qué sirve la literatura?
Cuando tenía 8 años vi una pistola por primera vez. Estaba en la mesita de noche de Guedalia, un amigo de mi madre del kibutz Dvir. Se habían conocido en los sesenta, cuando mi madre se fue de viaje de bodas a Israel a trabajar tres meses en su kibutz para participar activamente en la utopía socialista. El verano del ‘88 me llevó con ella a Israel. Conocí los falafels, viví en la alucinante Jerusalén y en varios kibutz —no había coches, no había dinero, había hierba por doquier, comedor comunitario y casa para los niños—, crucé el desierto, subí a un camello, tropecé con centenares de soldados y sus metralletas, vi mi primera pistola y con todo ello, empecé a formarme una imagen de tan único país. A los 14 ya había leído a Levi, Oz, Orlev, y visto Éxodo, la Lista de Schlinder y cualquier película sobre el tema. Le dije a mi madre: basta. En el instituto tuve por compañero a Marc, el hijo del activista palestino-catalán Salah Jamal. No hizo falta que me contara qué había al otro lado: la discusión siempre ha sido una pieza estructural en la cultura judía y ellos mismos ya me habían hablado de las barbaridades de la franja de Gaza y el porqué de la Intifada. Conozco a muchos pro-palestinos y a algunos —pocos— pro-israelís —en Catalunya la balanza siempre se ha decantado hacia Palestina. Yo, entre la espada y la pared, siempre en medio, haciendo de abogado del diablo y queriendo desaparecer. La mayoría de las ocasiones me encuentro con un saco enorme de incomprensión que muchas veces raya el racismo puro y duro. Un tema necrosado, un conflicto en permanente cul-de-sac. Una pistola en la mesita de una noche que no se acaba nunca.
El año 1949 un soldado israelí forma parte de un comando militar que recibe la orden de tomar Hirbet Hiza, un pueblo árabe. Lo bombardean, lo acribillan, lo queman y destrozan y a los que huyen los disparan, los humillan y los deportan. El narrador, trasunto del propio autor, participa en cada una de las operaciones de asalto con creciente desaliento y fuertes dudas hasta que todas sus reflexiones cristalizan en la palabra “exilio” y comprende que es, sin duda, una paradoja insostenible que el pueblo exiliado por antonomasia, el judío, se dedique a hacer sufrir lo mismo a otro pueblo, aunque sea un pueblo tan despersonificado y animalizado como este pueblo “equis”. Las descripciones minuciosas pero en ningún modo obscenas ayudan a entrar en el tempo solidificado de un asalto y a entender la diferencia crucial entre paisaje impertérrito e indivisible y humanidad que descuartiza sin escrúpulos. Los diálogos entre los soldados muestran la desvergüenza del poderoso frente al desprotegido. La brevedad del libro hace que su recepción sea como un largo parpadeo impedido, un forzarte a mantener los ojos abiertos mientras ves venir el puñetazo que te los amoratará. En Israel es de lectura obligatoria. Aquí y en cualquier parte también lo debería de ser, como el visionado de la película In this world, de Michael Winterbottom, tras el cual se me antoja bastante más difícil seguir siendo racista o intransigente ante del dolor o la desgracia de los demás.
¿Que para qué sirve la literatura, el cine, el teatro, el arte? Para eso. Para comprender al mundo y a nosotros mismos. Para entender al otro y desechar la ignorancia como modo de dominación.

1
El primer cop no alçava més de quatre pams de terra. Em van explicar el conte de Pinotxo i el moment més fosc de tota la història va ser el que més em va captivar: quan en Pinotxo era empresonat i el venien a consolar i a dir-li que aviat el treurien d’allí. Una sèrie de conceptes van aparèixer, flamants, dins del meu caparró: llibertat, manca de llibertat, esperança, dolor, consol, pietat.

2
Edifici d’estructura radial, el panòptic, 1904, presó cel·lular, galápagos, els motins del 1906-1919-1931-1975-1977-1978-   1979, la COPEL –els presos en lluita–, la cinquena galeria, el palomar, l’argot, els innumerables intents de fuga, els innumerables plans d’enderroc, la superpoblació endèmica. Una presó: la Model.

3
D’adolescent, després d’haver vist West Side Story i Kids i haver llegit la Susan E. Hinton, vaig dedicar-me a fotre’m en tots els merders possibles. Sempre al carrer fent el bèstia: rebentar, esbotzar, robar, entrar a cases, beure, drogues, hòsties. Hi havia les organitzacions polítiques, hi havia la música, hi havia el descontrol i les ganes de trencar-ho tot, d’obrir-me el cap contra la primera cantonada, a les manifestacions i als concerts, a les festes majors i a l’institut, fugint de casa i a tot arreu. Hi havia els amics sonats, els amics primmirats, els amics de sempre i els enemics, una pila. Els fatxes, a mata-degolla. La policia l’esquivàvem com podíem, de vegades pels pèls. Amb els segurates intentàvem passar desapercebuts. Amb els pares no hi havia remei. No sabíem el què fèiem, ho fèiem d’esma, i ningú mai parlava de delinqüència. De la Modelo no en sabíem res. Parlàvem de porros i de la ETA, d’aventures i de bregues, les passades i les fabuloses per venir.

4
L’any 1888, la burgesia barcelonina va celebrar amb ostentació l’Exposició Universal. Paral·lelament, com un acte més, es feia l’acte solemne de la col·locació de la primera piedra de la que seria la nova Presó Model. A la Junta de Construcció d’aquesta nova presó hi havia diversos dels noms  de la mateixa Junta que havia promogut l’Exposició del 88: l’alcalde Rius i Taulet, el banquer Evaristo Arnús, el president del Foment del Treball Nacional Ferrer i Vidal, el financer Jover i Serra, el vidrier modernista Emili Sala, etc. Pere Armengol, el jutge de l’Audiència de Barcelona, primer impulsor de la reforma penitenciària i considerat la màxima autoritat en aquesta matèria, va dir: “…se digna S.M. disponer se inauguren oficialmente las obras, de ésta, que será una de las fortalezas desde las cuales la sociedad española ha de defenderse contra los que quebrantan sus leyes, perturban la paz de las familias y atacan la vida o la propiedad del ciudadano”.

5
Quan arribes a l’últim bri recremat de l’adolescència, el món, llampeguejant, es fa terriblement de veritat. Fer-te gran és un gec d’hòsties i costa aguantar dret. Prens consciència de tots els teus actes i ja no pots fer com si res. Saps coses. I te n’han passat d’altres. I això és irreversible, no hi ha paraigües ni xarxa: vius amb blaus. Viatges per aprendre a aturar-te i pensar, per poder saber qui és l’altre, per trobar la part de tu que és l’altre i viceversa. Plores, llegeixes, estimes. Al pòsit, Incerta glòria, el Grup de Treball, Sarrionandia, Casasses, els místics, Negu Gorriak a Herrera de la Mancha: els que lluiten. Decideixes. Prens partit. Per no caure, creixem col·lectivament.

6
La nit del 19 de juliol de 1936 la comissió permanent de presos polítics de La Model va demanar al subdirector que els deixessin anar. Volien participar en aquell moment històric. La demanda els va ser concedida. La totalitat dels reclusos va sortir i es van dirigir als llocs on la lluita encara era viva. Aquella nit, per primer cop des de la seva inauguració, la presó va dormir sola.

7
Entro a la Model. Tot va lent. Passo els dos cancells i arribo al panòptic. Trec els llibres de la bossa perquè no me la deixen dur. Un llibre de Michaux, un d’Oliverio Girondo i el Llibre de Meravelles de l’Estellés. Travesso el pati de presos amb una estranya sensació de sobredosi d’energia. Són adults i alguns, perillosos, però juguen com si fossin nins a l’institut o a la plaça. Després del taller, la sortida és igual de lenta que l’entrada, cancell rere cancell, denaí en boca. A la terrasseta del bar del davant demano un quinto. Demano un quinto. Que fàcil. Dic: “si us plau, un quinto”, i tot és dir-ho i que me’l portin. És fresc i me’l bec entre el soroll dels cotxes, a l’ombra dels plàtans. I m’equivocaré perquè puc equivocar-me: així s’apren. Samuel Beckett, savi entre els savis, deia: “Ever tried. Ever failed. No matter. Try again. Fail again. Fail better”. Això és exactament el que no pots fer dins d’una presó.

Setmanari “La Directa”, juny de 2009

MiniWestern volcànic i olotí fet en 24 hores per concórrer al concurs Festival de western volcànic d’Olot 2009 (wevoo09). Escrit, realitzat i produit per Roger Lapuente, Martí Sales i Lulu Martorell

La mort duu calça curta i juga a pilota a la platja. La mort es diu Esteve. Té cinc germans: Isabel, Anna Maria, Maria Rosella i Oriol. Estiuegen a Tossa. Vaig rebre una postal de l’Esteve, l’altre dia, molt críptica. Citava els Beatles: la felicitat és una patata calenta. No sé si no sap gaire anglès o és que em pren el pèl. Dimarts passat a la meva cosina li va caure un test al cap. La morta és ta cosina. La mort està cosida. A la gepa. La duem enganxada com el gomet al quadre acabat de vendre, com el brodat groc de les martin’s. No és la fi de res: és anar al supermercat, és beure’t una cervesa, és alta i prima, de perfil i el perfil de tot, una possibilitat vestida per l’ocasió, més alta encara, encara més prima i molt esmunyedissa, una parroquiana de cua d’ull. Patates fregides, amanida o arròs blanc: l’acompanyament del bistec qu’ets. El baix continu. I hi podem construir acords, al damunt, o fer pogo, o jugar al dodecafonisme, o partir-la en quatre per quatre i ballar tecno tota la nit, empastillats –Sant Simó el que més. L’altre catxondo, Sant Llorenç, fou màrtir: el van posar damunt d’una graella i el van rostir viu. Els torturadors li deien, què, ja n’has tingut prou, te’n penedeixes? Ell digué: crec que per l’altre cantó no estic gaire fet, em podríeu doneu la volta, siusplau? Estar viu és una impertinència, cap regal, un què. No el gran què. Els estimbats tot s’ho miren amb ulls rodons i es fan més preguntes que nosaltres, què et pensaves. I si li donem la mà i hi caminem abraçats, el cap a la seva espatlla? I si la convides a sopar, la presentes als amics i li fas l’amor? I si fas que t’estimi, que t’esculli per ganes i no per obligació? Fer-ho bé, fer-ho bonic. Fem-ho bonic. Tot. Els esbarzers ho saben, les flames també i si t’asseus a l’última fila de la classe i pares l’orella contra el pupitre, ho sentiràs. No és cap lletania, és un hit, un single que hi ha a totes les cases al costat del setrill, el sucre i la sal, al moble del menjador amb el Thriller del Michael Jackson, els discs de la Rocío Jurado, del Joan Manel Serrat i els totxos de Le Carré. Un clàssic. Top 40. Els millors caps de ventes, els millors distribuidors, els millors compositors. La coca-cola i la bíblia empal·lideixen al seu costat, lívides d’enveja, apretant els punys, clavant-se les ungles, fent-se sang: els falta classe. La mort és un tirabuixó a la patilla d’un integrista, la mort és el rínxol engominat del Little Richard, la mort són molts números, molts cap-i-potes, molt samarretes suades i una tona d’escridassats. La mort no és cap gran dama. La mort és un lleva-taps o una tauleta de nit: tria. (La postal de Vic, clavada al suro. El suro, de Cassà de la Selva). Tothom la balla, tothom la dansa, amb més o menys ganes, amb més o menys coneixement –n’hi ha qui en té menys que una sargantana. Els colegues suïcides no la deixen tranquil·la. El suïcida major hi balla a la plaça, amb tot el neguit, amb tota la rauxa, i es descamisa amb ella, per ella. La mare la guarda al traster, la tieta hi pensa tothora i el nòvio menja hamburgueses d’amagat de tots, vius i morts. Els ocells no en saben res i piulen d’esma. I vas perdent punts, o guanyant-ne, i el còmput és el jersei i ui quan s’acabi la llana. Ui què. Uh? Eh! O, ah…

Nit de brúixes vigatanes, roquerols de tripi i barcelonins desmadrats. Concert fet al Sugar Illegal Fest de Vic 08 a les tantes de la matinada, gravat per una etílica però com sempre encertadíssima Lulú Martorell i editat per la llarga patilla del Roger Lapuente en menys d’una hora. Bona mostra del caos que s’origina quan toquen els Surfing Sirles: on comença el públic i on acaba la banda? qui és que canta, qui és que balla? estem al límit o no n’hi ha? Com deia l’amic Francis -ens has deixat amb una pena que no ens l’acabarem mai- quan li van donar el Nadal, “Todo es terrible pero nada es serio, no hay demasiada esperanza pero todo es una especie de broma, nada es blanco y negro sino que todo es blanco y negro”. Va per tu, Francis.

El poble estava aplacat. El tou allargassat de núvols que feia de volta esmorteïa els ànims. No hi havia ningú pel carrer, si passava algú era corrents i amb ganes d’arrecerar-se, perquè tothom sabia que plouria i que seria un bon xàfec. Mentre no plogués, la pressió aniria en augment i els ossos del cap anirien apretant més i més i potser alguns arribarien al paroxisme: és cosa sabuda, núvols, lluna i vent fan tornar boja a la gent. A la taula, a part de nosaltres tres, hi havia el mexicà que havia trobat a la barra, un xaval jove, lletjot, grenyut i amb ulleres que no parava de riure i xerrar i fer-se el simpàtic. La seva càmara i el meu trípode ens havien fet reconèixe’ns com a companys de professió. Estàvem esperant una taula per sopar i bevíem unes canyes; ell, sucava pa a uns callos. Era un estiu de merda, jo tenia problemes per tots cantons i no sabia què fer amb la meva vida. Un mes abans havia quedat amb el Roger i li havia explicat el que em passava, i com que sabia que no tenia un duro, ell m’havia ofert aquella feina; només l’havia d’ajudar durant uns dies a gravar una peça a mig camí entre el documental i el vídeo-art durant les festes majors de Castellbisbal. Sonava divertit, necessitava els diners i per tant vaig dir que encantat. Ens havíem passat tres tardes entrevistant a la gent del poble: des d’adolescents marroquís a iaios andalusos, mares de família i colles de joves de la terra, futurs escriptors, artistes locals i jubilades amants de l’impressionisme. La pregunta era: què és l’art contemporani? Les respostes no podien ser menys variades: quatre gargots, Ricky Martin, m’encanta, Miró, una necessitat, jo no n’aplego res, Dalí era un tio collonut, el arte es libertad, al Prado hi vaig anar obligat, abans anàvem a la piscina. El quart dia ja ens reconeixia i saludava tothom. Una taula va quedar lliure i ens hi vam asseure tots quatre. A fora bufava molt fort el vent. Vam començar a demanar tapes i cerveses i el mexicà ens va explicar la seva vida, perquè havia acabat a Castellbisbal, que els memes eren l’ànima de l’ADN, quins escriptors mexicans li agradaven (això li vaig preguntar jo), etc. Cada cop que el cambrer deixava un plat damunt la taula ens hi llençàvem com voltors i l’engolíem en un obrir i tancar d’ulls. El mexicà seguia parlant. Nosaltres endrapàvem i entre mos i mos cada cop rèiem més. D’ell o del que fos. Encabat el mexicà va demanar el compte i nosaltres quatre tequiles per celebrar la trobada i la impossibilitat de sortir a fer la feina: plovia a bots i a barrals, per fi. No hi ha tequila, va dir el cambrer, mentre el mexicà insistia en pagar ell tot el que ens havíem fotut i nosaltres dèiem que ni pensar-hi. Doncs que sigui rom. Vam acordar que ell pagava el menjar i nosaltres les begudes. Després d’una ronda ve l’altra i ja no sabíem de què parlàvem. Va passar una nena petita, de tres o quatre anys i va provar d’estirar la corretja de la càmara del mexicà, que llavors ni ens enrecordàvem que es deia Óscar, crec. El pare de la nena ens va dir que tant de bo que la nena fos fotògrafa perquè així li duria a casa tot de fotos de dones mamelludes en pilotes. Jo li vaig dir, fent broma, home, si es passa el dia fent fotos a dones potser li acabaran agradant les dones, i això, a vosté, no sé si li agradarà. Ell va dir sí, sí, seria de puta mare que la meva filla fos bollera i fotògrafa, així tindré material de primera per ja saps què. I vinga a riure. Des de la barra feia estona que un tio ens mirava amb una cara divertida i reia quan nosaltres rèiem. Li vaig aguantar la mirada i ell va gosar dir, sí que us ho passeu bé, a aquelles alçades tot jugava i com més serem més riurem, vine, seu amb nosaltres. Em feia molta gràcia, el tio, tenia una cara ben estranya, i parlava entretalladament, com un orat. El mexicà havia perdut protagonisme i ara el centre d’atenció era l’altre. Més tard, no a la tornada, potser al cap d’una setmana, recordaríem que en aquell moment la gent del bar, també animats, ens va mirar com volent dir esteu fent alguna cosa malament. Llavors no ens en vam adonar, o ens la bufava. Vam decidir que l’havíem d’entrevistar i el Roger va treure la càmera i el mexicà la seva i el tio reia i la meitat esquerra de la seva cara se n’anava cap a munt, com rient, i jo també em moria de riure. Vaig aixecar-me a pixar i quan vaig tornar vaig veure que, a part de el discurs inintel·ligible del noi, al bar només se sentia la pluja de fora. Tots ens miraven a nosaltres o al terra i les cares eren tortes, reconcentrades. La nostra taula era tot rialles i flaixos i entrevista de borratxos. Em va semblar que potser sí que estàvem fent alguna cosa malament i crec que el Roger, al mirar-me, també se’n va adonar, i mentre el mexicà encara seguia fent fotos nosaltres vam donar per acabada l’entrevista. El mexicà va començar a parlar amb el tio raro, jo encara estava dret, el Roger es va aixecar a pagar, el Jesús, el meu amic llarguerut que ens feia de comparsa i de xófer va aprofitar per anar al lavabo i veient que aquell parell estaven distrets amb la conversa i l’ambient del bar semblava més relaxat però no prou perquè ens hi quedéssim, vam decidir marxar. Els carrers eren relliscosos i nosaltres fèiem tentines i rèiem perquè els havíem deixat penjats sense dir-los ni ase ni bèstia. Intentàvem que les rialles esborressin el nostre rastre perquè sabíem massa bé que fugíem d’alguna cosa que havíem desencadenat amb inconsciència, d’alguna cosa que no es fa i que havíem fet i de la que ara volíem desempallegar-nos sense fer-nos-en càrrec, com uns covards. La més soterrada de les intuïcions ens advertia claríssimament que actuant d’aquesta manera només aconseguiríem aplaçar un perill i un mal que havíem despertat sense saber tractar-lo i que quan ens caigués al damunt, de sobte, multiplicat per mil com una plaga, ens agafaria a contrapeu i la patacada seria molt pitjor. El mal ja està fet i no permet prodigis.

Ens va costar trobar el cotxe. Vam passar el camí de tornada cantant cançons de l’Elvis i fent gresca: en va. Més tard cadascú, en la solitud religiosa del seu llit, va intentar amb totes les seves forces oblidar el que havia passat aquella nit. Amnèsia a crits sense crit, com gats en zel dalt d’una tàpia tan alta que acaba a l’espai exterior, on no es propaga el so, esgarips al buit contra la lluna i el passat. El dia següent ens costava que la gent ens respongués, deien que que no en sabien res, d’art contemporani, o que els feia vergonya, o que tenien pressa. Només una dona policia, la Sonay, molt amable, ens va explicar que ella en realitat volia ser criminòloga, a mi no em va això de la repressió, m’interessen molt els psicòpates i encara que no ho sembli abans era jevi. Havia nascut a Sort i li agradava molt El desconsol de Josep Llimona. Giacometti em fa por, va dir, mentre s’encenia un cigarro i amb un somriure tímid va afegir, en voleu?

Vull viure en un país fosc, tres o quatre hores de llum a tot estirar, una terra on no pugui gaudir de l’aire lliure i em vegi obligat a recloure’m, a enfrontar-me amb la foscor i emmirallar-m’hi les entranyes, també fosques, on alguna cosa s’hi amaga, em defuig, i no surt per por d’enlluernar-se, animal de sotabosc, màgic monstre llegendari de poders ignots. Calar-me foc per fer sortir les bèsties i, un cop domades, cavalcar-les i donar nom als meus erms socarrimats, com aquell qui, impetuós i endebades, fa mapa d’un estel remot i congelat i no veu que cartografia l’esquena perfecta d’un miratge de diamant. Encara que hagi d’anar fins a l’última era, sempre cercaré la pols o l’aigua de sota, els signes nostres, i m’ompliran l’infern de l’armilla amb l’escalf d’un ram de metxes. La solitud i l’hostilitat em marcaran el camí a seguir, interior, de ben segur, i res no em facilitarà una sortida simple: aniré de dret al centre del meu abisme de metre setanta, apamaré el revés de la meva història personal, aniré, acollonit, per les rutes no fressades, temerós d’aquella torrentera plena de brutícia a punt de cremar, reptant per aquelles pors i pudors que fan teranyina entre coll i fetge, entre orelles i genolls. M’enfocaré i buscaré els qui volen néixer en mi. Faré de comare, i aixecaré una escola, una presó i un país per a tots ells. No hi haurà biblioteques: cap llibre. Tan bon punt algú escrigui alguna cosa, la vomitaré, i la bilis i les restes de menjar que no siguin capaços de pair, tot el que treguin xocats per la mort o sobreexcitats per l’alcohol, també ho transcriuré, quall per quall, escopinada per escopinada i reguerot per reguerot, en corrua de lletres entenedores que expliquin fil per randa la història del conserge-príncep que manà enviar a l’exili tots els mestres, i com aquests fundaren el país que destruiria el planeta, o la de  la celebèrrima parella de músics-franctiradors, que es mataren de llotja a llotja del Liceu, –i a ulls clucs!–, o l’explicació de l’origen del plat nacional i com va ser finalment acceptat pel president del país, que de petit l’odiava. En càmera obscura em faré eco de les pròpies altres veus, positivitzaré els termes deliri i esquizofrènia, i, amb la purga de la ventriloquia, escanyaré la tènia de la creació. Pellgirat, apallissat, negre –de tinta, de blaus, de focs–, aquesta inquisició s’haurà convertit en marca i obra i podré abandonar

l’exili. 

Si tenim en compte la següent falsa dicotomia entre:

a) La casa-xunga de Gil Scott-Heron, el gran cantant i activista nord-americà, que deia que “Home is where the hatred is” (que traduït vindria a ser “a casa és on hi ha el mal rollo”;

i:

b)  La casa-jungla de Xavier de Maistre, un escriptor sard que visqué a cavall del s s.XVII i el s.XIX, monàrquic, afrancesat que escrigué un llibre espectacular titulat: “Viatge al voltant de la meva cambra”, que comença així: 

“Que n’és de gloriós, inaugurar una nova professió i mostrar-se tot d’una davant de savis, amb un llibre de descobriments a les mans, igual que resplendeix a l’espai un cometa inesperat! No, no retindré més el meu llibre in petto; heus-lo aquí, senyors, llegiu. He emprès i dut a terme un viatge de quaranta-dos dies al voltant de la meva cambra. Les interessants observacions que he fet i el plaer continu que he experimentat al llarg del camí em feien desitjar fer-lo públic; la certitud d’ésser útil m’hi ha decidit. El meu cor experimenta una satisfacció inexpressable quan penso en el nombre infinit de dissortats als quals ofereixo un remei segur contra l’avorriment i un alleujament dels mals que pateixen. El plaer que hom troba viatjant per la seva cambra és fora de l’abast de l’enveja neguitosa dels homes; és independent de la fortuna.” (i segueix sense que decreixi mai l’interès…);

podríem proposar una c) que se n’aniria per la tangent, que superaria la falsa dicotomia i presentaria la casa com qualsevol espai on hom assoleix cert estat de consciència/permanència/concomitància amb l’entorn immediat.

Així doncs, i amb un acompanyament de flabiols i guitarres elèctriques amb molt de delay (i mellotrons, i panderetes, i violins!), aquí teniu la c de casa-deslocalitzada:

c) Finalment la dona s’ha assegut al meu costat. Deu tenir entre quaranta i cinquanta anys i feia estona que jugàvem al gat i la rata per la Tate. La seva cara era fosca i misteriosa. Ara seiem plegats davant de la composició abstracta 726 de Gerhard Richter. No han passat ni dos minuts de pretesa admiració a l’uníson (més aviat d’explotació de les comissures dels propis ulls) i al costat seu s’ha assegut un home que instantàniament he reconegut com el seu marit. En el mateix ínfim lapse de temps el flirt museístic ha perdut tota la seva gràcia i se n’ha anat al carall. A la merda el matrimoni, hòstia.

Torno al 726, que no em trairia mai, ans el contrari:

aquest quadrat blanquinós, a baix a mà dreta

i l’ombra rosa que tremola, vertical, al centre

aquestes tres taques taronges, molt petites però enormement significatives, quasi tant com la verda

TV-screen-like, però milions de vegades millorada

El matrimoni s’aixeca. El marit no se n’adona de res, però ella em torna a mirar, intensificant aquell somriure que preveia preciós i ho és. Jo faig el mateix sense deixar d’escriure. Paral·lelament a tot això ha entrat a la sala un jovencell interessant que ja havia clitxat. Intercanviem tres ullades. Se’n va. Ara m’aixecaré i l’hi aniré al darrere (potser en un racó de la setena planta, Londres als peus, abocats al plaer i al riu…) Adéu Richter.

(Passen cinc minuts)

No puc

aixecar-me.

Deixar

la sala

Richter.

S’hi està tan bé…

Si la mires a través de les onze planxes de vidre recolzades a la paret del fons pren un aire abissal, de tel d’alga que tot ho duplica i t’hi inclou i transforma la sala en un espai amb aura, en un aquari sense aigua, fet de quadres i visitants però igualment (o potser molt més) líquid, pútrid, enfonsat. Tota cosa senzilla i meravellosa és genial.

He de marxar de cop

de la sala Richter

perquè els vidres

i la 726

m’atrapen

com un imant.

Aquestes sis ratlles les he escrit des de la sala següent, d’esquena a la Richter, per si de cas. Última mirada de reüll (el reüll el controlo). Siau.

La muntanya pelada

Un dia vaig perdre’m pel Park Güell (perdre’s acostuma a ser una bona drecera cap al coneixement, així com l’error o accident són bàsics per la ciència) i vaig acabar a la seva creu. M’hi vaig enfilar i girant-me d’esquena a la ciutat vaig albirar un turó pelat que s’interposava entre el parc i el Tibidabo. Em cridava, i aplicant el primer dels manaments del bon xandalista vaig tirar pel dret cap a la muntanya inconeguda. Vaig deixar enrere els desdibuixats límits del parc (la foresta no estima el tiralínies) i grimpant pel darrere de l’escola Virolai vaig fer cim. La sorpresa fou majúscula: com si fos dalt d’un seu mugró, el cos impúdicament esbatanat de Barcelona se m’oferia en una nova i excitant perspectiva.

Aquella clepsa pelada va resultar ser un mirador privilegiat, l’únic que permet una visió panoràmica i ininterrompuda de Barcelona, és a dir, una vista de 360º. Com un dervitx en el moment extàtic, jo també giravoltava, meravellat de la completitud de la visió: a l’esquerra, els Nou Barris fins al Besós i més enllà; davant, tot Gràcia, el gruix cerdànic, el centre, i la línia del l’horitzó banyada al mar; a mà dreta, la zona alta, Montjuïc, la plana del Llobregat; i al darrere, Vallcarca, Vall d’Hebron, la Clota i la silueta de Collserola resseguida de vermell pel sol ponent.

L’aspecte erm i no urbanitzat del cim que no surt als mapes implica una solitud perfecta per l’esplai dels ulls. La muntanya pelada és un bastió secret, l’atalaia idònia per admirar sencer el monstre barceloní: així, vist com una unitat per primer cop, ens és possible estudiar-ne els flancs i capir-ne les dimensions per preparar la següent escomesa. I és llavors quan, el qui observa des de la muntanya pelada, és pres per un sentiment salvatge de conquesta i exploració: sent créixer dins seu el desig incontrolable de descobrir tots els racons amagats que conté, perquè se n’acaba d’adonar a la vegada que: u) respecte Barcelona és més ignorant que una sargantana; i dos) el que està en joc per ser descobert pot ser com a mínim tan fantàstic com aquest belvedere que trepitja. Del cultiu d’aquest desig nounat en direm xandalisme i la divisa serà: “sempre més enllà pel camí desconegut”.

Seguint aquesta premisa el bon xandalista sempre triarà el carrer poc fressat, normalment el menys il·luminat i més recargolat (o el més enlairat) perquè és el que pot contenir, a prori, més sorpreses i conduir a racons més oblidats de la urb que tot ho utilitza de cara a la galeria. Si no ven, si no és grat per la turistada, acabarà sent esclafat, i abans que passi això, hem d’anar-hi, veure-ho i viure-ho dolorosament, perquè sempre fa mal assistir a la destrucció de tot allò que és bell i té encant. Això sí, per no ser mers testimonis passius de la barbàrie urbanitzadora, quan sigui possible cal fer un pas més  enllà i dir-ho amb veu ben alta i denunciar-ho o, si més no fer costat als qui es mobilitzen per intentar que l’ajuntament o les immobiliàries no se’n surtin amb la seva i poguem conservar els indrets més humils i carismàtics de la ciutat.

Per exemple, el barri de Vallcarca, que tot i la entusiasta campanya de la MAVP (http://www.emsos2006.org/video_wWOhGtBkLrQ.html), se’n va en orris (la part de sota el pont). Massa baixes les cases per fer-hi negoci: totes a terra, i al seu lloc, edificis mamotrètics on encabir-hi més sardines humanes sense rels.  I no és l’únic cas. Just dessota els llumins gegants de la Vall d’Hebron hi ha un indret de fàbula, un conjunt de cases aïllades en l’espai-temps massa boniques perquè l’ajuntament no les hagi afectat: són a punt de ser desnonades. És el barri de la Clota. I hauria de ser patrimoni de la humanitat, com a mínim. No perquè tingui cap monument faraònic ni cap antigualla o bé de súper-interès cultural, no: simplement perquè hi ha oques i conills en patis plens de tarongers sota la vigilància benèvola d’un iaio esquiu amb gorra i un buda de guix. O carrers costeruts i estrets que voregen el rere-cases com en els pobles de dos carrers i que quan els recorres et sembla que hagis travessat un portal dimensional i siguis a qualsevol lloc amb màgia ben lluny de la  relluent i súper cívica Barcelona post-clòstica i post-olímpica. O perquè, en el seu cor de blanc andalusí, hi té un bar-restaurant secretament enquistat on, si el trobes, et sentiràs com el rei desganat del conte que busca per tot el món la menja exquisita que li torni la gana i acaba per sucumbir a un simple pa amb oli, això sí, després de tres dies de trescar per les muntanyes. És la gana la que ens empeny, la que fa bona tota menja i destrueix el tiquismiquisme.

 Amb la fal·lera no pararàs mai de fer descobertes esplèndides i  un lloc et portarà a un altre. Barcelona, com totes les metròpolis, és plena de plecs i cul-de-sacs, de territoris vetats, barris ocults i rutes secretes. És tota una jungla al nostre abast per explorar. Per exemple, un cop dalt de la muntanya pelada, per on baixarem? Pel mateix lloc per on hem pujat? No pas! Hi ha tota una vessant que rodola cap a l’oest de la ciutat, per què no hi anem? Així com per pujar ens hem inventat el camí, per l’altre cantó n’hi ha un que ens mena dreturer pel llom verd: a l’estiu és ple de papallones. Desemboquem dalt d’un carrer asfaltat que fa una forta pendent, davant d’una casa tota rosa. Amb les cames eixorivides i la pensa oberta, quin fat ens portarà on? Cap a quin lloc decantarem la nostra incipient ànsia d’aventura? Barcelona, com l’amant que comença a sentir-se el cos explorat i en preveu el plaer, tremola d’excitació.

Bienvenido a WordPress. Esta es su primera entrada. Edítela o bórrela ¡y empiece a bloggear!