Entrevista inèdita a Carles Santos, per Quim Pujol

La següent entrevista es va realitzar amb ocasió del tancament del cicle Radicals Lliure, on vam veure a Carles Santos d’espectador a gairebé totes les funcions. En Santos estava ultimant els preparatius per a l’estrena a Barcelona de “Brossalobrossotdebrossat” i ens va semblar interessant conèixer la seva opinió sobre el que succeeix a Barcelona.

Parlant dels Radicals Lliure, aquesta nova generació de vegades presenta aspectes molt similars i a mi em sembla interessant com cadascun d’ells pot arribar a desenvolupar el seu món propi. Tu tens un món molt particular, com va aparèixer?

Tot va començar per culpa del Brossa. Jo tocava el piano a un bon nivell, vaig conèixer el Brossa i un dia vaig tocar el piano davant seu. I el Brossa em va dir: “Molt bé, ja has tocat el piano, i ara què?” El problema va començar aquí. I és el que he fet: sempre hi ha un piano. I fins i tot si no hi és, d’alguna forma continua sent-hi. He construït el meu món al voltant d’aquest instrument. Perquè el Brossa tenia raó: i ara què? Havia de fer alguna cosa més. Mai no havia pujat a un escenari i llavors ho vaig fer. Es va treure de la màniga el Concert irregular per celebrar el 75è aniversari del Miró i va dir: el Santos que s’apanyi com pugui. El Santos, l’Anna Ricci i el Pere Portabella.

Què feia el Pere Portabella allà?

Ell dirigia.

Jo pensava que havia dirigit el Brossa.

No, el Brossa no dirigia mai. El Brossa només va dirigir una obra a la seva vida. Va ser una peça que dura 3 ó 4 minuts. La va dirigir amb 3 actors i un espectador. I es va fer al menjador del Ponç que en aquest moment no hi era. És l’única notícia que tenim de direcció del Brossa. No va dirigir mai més.

Quan tu vas començar hi havia gent com el Brossa que feia coses interessants i hi havia tot un sector majoritari que repetia unes fórmules molt definides i poc interessants. Creus que hi pot haver un paral·lelisme entre aquesta situació i la que es viu ara, on hi ha una sèrie d’artistes que investiguen i uns altres que sempre repeteixen el mateix?

Aquella època era molt dura. Trobo que no és comparable. El Lliure té una programació, el Nacional en té una altra. Hi ha coses per a tots els ulls. En aquella època hi havia el Club 49, la burgesia catalana il·lustrada que portava l’últim que hi havia a Europa i a tot el món. No sé si és culpa del Barça, però això ha desaparegut. Una vegada fa més de 40 anys van llogar un avió des de Nova York i van portar el ballet del Cunningham. Era la primera vegada que venia a Europa. No tenia la fama que va tenir després. Però aquí hi havia gent molt inquieta i van portar el John Cage, el David Tudor i el Rauschenberg, que havia fet l’escenografia. Al final ho van fer al Prado de Sitges.

A les notes biogràfiques sobre tu sempre s’esmenta la teva relació amb John Cage. El vas conèixer en aquesta ocasió o més tard quan et van donar la beca de la fundació March per anar als EEUU?

El vaig veure en aquesta ocasió quan el van portar aquí, però el vaig conèixer allà. A Nova York. Vaig passar tres anys allà i vaig col·laborar en coses que ell organitzava.

Quin any és això?

Això és el 1975 i vaig ser allà fins gairebé l’any 80.

El grup Fluxus encara seguia en actiu? No s’havien dividit una mica en aquella època?

En absolut. El Philip Glass era taxista llavors. Hi havia el Nam June Paik, Philip Corner, Robert Ashley…

I quina influència té això en la teva feina?

Llavors vaig entendre que el Brossa havia sigut un precursor. Hi ha una peça seva de l’any 47 que es diu Sord-mut on s’obre el teló i es mostra una sala de color blanc. Passen dos minuts i es baixa el teló de nou. Això és el Silence del John Cage, però 15 anys abans.

Malgrat això, tu no has tirat pel minimalisme, ni tampoc has seguit l’estratègia de les vanguardes de canviar constantment d’estil. Tu has optat per crear un món propi on sempre es repeteixen en certa mesura uns certs elements. Hi ha gent que critica aquesta reiteració.

Sí, déjà vu, que li diuen. És una postura molt fàcil. Hi ha gent que sempre fa el mateix amb el llenguatge més tradicional i això mai no els hi diuen. En canvi a la gent que intenta fer coses diferents i utilizar un llenguatge personal sí que ens ho diuen. El Brossa ja ho explicava en una entrevista. Sembla que quan no fas el que fa tothom incomodes. Però jo no en faig gaire cas d’això.

Però al mateix temps dintre del món que crees, també hi ha una evolució. En quina mesura creus que és important, aquesta evolució personal dintre d’un mateix llenguatge? Com apareix?

No ho sé. Potser és la meva formació de músic. Jo crec molt en el treball. No pretenc canviar coses de forma radical si no n’estic molt segur o no en sento la necessitat. Jo crec que tots els artistes tenen alguna cosa que et permet reconèixer-los. Brahms és Brahms. Sents un parell de notes i saps que és una composició seva. Jo no sé si és possible fer coses radicalment diferents tota l’estona. Clar, que al cap i a la fi tampoc no s’investiga tant i si hi ha algú que vol intentar una cosa nova també se li ha de permetre. Això dels Radicals Lliure està molt bé perquè un teatre els hi ha donat una plataforma perquè facin el que vulguin. Ho trobo molt positiu. És un bon símptoma.

Tornant a Cage i el grup Fluxus, en aquest moment històric es crea una mena d’impasse. El Cage fa el Silence, el George Brecht escriu obres de teatre que consten només d’una línia i l’Ann Halprin convoca grups de gent que simplement caminen en cercle. El músic deixa de composar, l’escriptor deixa d’escriure i la ballarina en comptes de ballar camina. Per ser artista ja no cal dominar cap tècnica. Això avui dia crea una relació difícil respecte a la tècnica, respecte a l’ofici que hi ha darrera. Què en penses d’això?

Ho entenc molt bé perquè jo ho vaig viure amb el Cage i amb tota aquesta gent. En aquella època això era una mesura molt necessària i saludable. Avui dia a mi això em costa una mica. Jo reivindico la meva tècnica pianística, procuro portar bons actors, bons cantants. De vegades em trobo algun Fluxus que encara viu, com ara el Tom Johnson a París. I em diuen “Es que portes gent molt bona”, com si fos un retret.

Però la idea bàsica del Cage és bona. Tothom pot fer art. Amb això hi estic completament d’acord. Però aquí hi entra tothom. El virtuós del piano també. L’art consisteix en aquesta pregunta que em va fer el Brossa després de tocar el piano: “I ara què?” Tothom té dret al “I ara què?”. El que passa és que fer bandera de la falta de coneixement és un altre problema. Quan veig aquesta gent que rebutja la tècnica i que quan escolta el “Tristany i Isolda” de Wagner diuen: “ostres, quina música més bona que has composat”, sense reconèixer-la… Jo crec que has de saber què és Tristany i Isolda. Si escrius has de llegir i si et dediques al teatre o a la música també n’has d’aprendre. Potser no saber res va ser bo en algun moment, però no ara. Ara la lluita és una altra. Abans només hi havia una minoria il·lustrada que ha desaparegut, però ara tens l’oportunitat d’omplir un teatre durant 10 dies. Hi ha gent que llegeix els diaris i sap qui era el Brossa. Saben que era un poeta peculiar, que no té el premi de les lletres catalanes. L’altra dia vaig veure un anunci d’una galeria a Alemanya que feia una exposició Beuys-Brossa. Aquí sí que situen bé a l’autor en el lloc que li pertoca. Jo el primer que faig a l’obra és contextualitzar a Brossa fora de Catalunya, de la mala Catalunya. És un home que té aquesta dimensió Fluxus. Per això a Alemanya el posen en relació amb el Beuys, perquè saben d’aquesta dimensió. Cito molt el Brossa perquè crec que ha sigut un personatge important per aquesta cultura i no el saben apreciar. Ara hi ha l’Espai Brossa i els amics del Brossa, que han creat un Brossa amable amb el confetti i el Frègoli, i no volen entrar en altres coses. És molt més interessant que això. En canvi a Alemanya veuen un Fluxus, fins i tot anterior als Fluxus, i havent viscut a Barcelona tota la vida.

M’agradaria parlar d’aquest tema del reconeixement a Catalunya més endavant, però abans hi ha una altra pregunta que volia fer. Les teves peces no expliquen clarament una sèrie de fets. Hi ha una sèrie d’accions on es nota una coherència interna que capta l’atenció, però no és del tot clar pels espectadors què està passant. Tampoc no és completament incomprensible. És aquest punt mig entre allò que és obvi i allò que és hermètic. N’ets conscient d’això? Com ho construeixes?

És el que em surt. Això és com la música, que t’ho explica tot però no t’explica res. Jo tracto fins i tot els textos com una partitura. Els munto amb els ritmes, amb les seves veus, les seves situacions, els canvis de dinàmica… Tornant al Brossa, he muntat una obra seva que es diu “El sabater” i l’he muntada com una partitura. I ha de funcionar per a algú que no entengui el català perquè el text sona, té ritme. El llenguatge és música i la música és un llenguatge.

I què en penses d’això de la falta de reconeixement a Catalunya? Aquí la gent que val la pena, com el Brossa, sembla que s’ha de morir perquè els reconeguin. Per a mi, els artistes emergents són aquells que no han rebut el reconeixement que se’ls hi deu. En aquest sentit, creus que ets un artista emergent?

(Riu) La Marta Oliveres sempre em diu que sóc emergent. Bé, no em puc queixar, però si em volgués queixar també ho podria fer. Però al mateix temps tampoc no em puc queixar perquè sempre he fet el que he volgut i tinc l’oportunitat de muntar una obra cada any. La situació del país és millor que la del passat, però encara falta una bona empenta. Però no sé si el país està preparat.

A França la gent amb diners en gasta una part en cultura perquè és un signe de prestigi social. En els últims 20 anys el país ha millorat molt econòmicament però aquí això no passa.

No, no hem arribat aquí i tinc els meus dubtes sobre si hi arribarem. Hem perdut molt políticament. Amb la retirada del Maragall s’ha perdut aquesta burgesia il·lustrada. Ara estem a les mans de Cornellà i l’Hospitalet. Segur que tenen moltes coses bones, però la cultura no és el seu fort. I això ho notarem. Si no en saben, en això no invertiran.

Hi ha algú de la teva generació que encara estigui en actiu i que desenvolupi un treball que t’interessa?

No sabria dir-te. Pertanyo a una generació intermitja. D’una banda em vaig relacionar amb gent més gran com el Brossa i el Portabella, i després va aparèixer una generació més jove. Jo estic entre les dues.

La generació més jove seria Comediants, La Fura dels Baus…

Això ha sigut interessant, ha funcionat i li ha donat una dimensió diferent al país. L’èxit d’aquests grups ha sigut més fora que no pas aquí. Després tot acaba com acaba i els problemes són els que són, però ha projectat un treball que és força genuí i trobo que té personatges interessants. Pertany a aquest país. Després la circumstància és la que és. Però a Madrid no ho tenen això. O potser comença tot just ara…

I del que veus ara, de la gent nova, i ha quelcom que t’agradi molt?

Home, no ho sé. Jo ja sóc gran i a la meva edat és difícil que hi hagi res que t’agradi molt. Em costa una mica, però tinc una actitud molt positiva.

Vas a veure gran part de la feina de nous creadors. Estàs obert a noves propostes…

Sí, estic molt obert, però no sé si els entusiasmes són bons o dolents.

Però de tota aquesta gent no hi ha ningú que t’emocioni especialment?

Tampoc no voldria dir això. Tampoc no seria bo que m’emocionés gaire. Ells estan en una altra situació.

Potser “emocionar” no és la paraula adient. Potser hi ha alguna cosa que t’interessi o on vegis un camí a seguir… No creus que ells podrien estar en una situació de partida similar a la que estaves tu amb Concert irregular?

No, és molt diferent. Ara hi ha un recolzament, un públic… Amb el Brossa eren quatre gats i el maltracte era molt gran. Hi havia una incomprensió total, la crítica deia que allò era una pallassada, escrivien insults personals. Aquesta gent presenta en un teatre com el Lliure, on la gent va a veure la programació, on es fa publicitat… No és el mateix, no.

I quins vicis o problemes veus en aquestes noves propostes?

No els conec prou per contestar aquesta pregunta. Jo vaig a veure moltes coses, des dels Radicals Lliure al Calixto Bieito. En aquest últim li vaig fer una música per “Tirant Lo Blanc”. Abans m’has preguntat si això m’emocionava… Potser la pregunta és si hi ha res de tot això que em sorprengui, i la resposta és no. Però estic obert. Potser t’esperaves respostes més radicals, però a la meva edat és díficil ser radical. Sóc capaç de llegir moltes coses diferents. El que trobo quan parlo amb aquests creadors és que moltes coses no les saben. I això igual no és gaire bo. L’altra dia vaig veure a un cellista (David Fernández) que tenia un pentagrama de fils metàl·lics, i després els treia i se’ls cosia. A mi no em sorprèn, però és més que moltes coses que he vist als Radicals Lliure. Després anava tocant i trencava les cordes. Això és un Fluxus que reconec molt. Crec que té un bon punt de partida per tirar endavant Aquí a Barcelona als anys 80 i 90 hi va haver gent molt potent que feia accions, com per exemple el Jordi Benito, que en una ocasió es va clavar la mà en un piano amb un clau. Aquesta gent va treballar molt amb la sang i el Bieito ho hauria de saber. Tot això aquests creadors ho haurien de saber, però no ho saben. Hi ha coses que s’han de saber, fins i tot si després vols deixar-les de banda. Igual que el Cage, hi ha molts músics a qui no els agrada perquè no coincideix amb la seva idea de música. És un dadaista al món de la música, i això feia molta falta. Als conservatoris s’hauria d’explicar i comprendre què significa, i donar-li el valor que li correspon al que significa. Però no es fa.

Bé, hi ha gent que no vol saber gaire, perquè quan descobreixen que tot ja ha estat fet senten que no poden fer res…

Bé, es que no tenen perquè fer res que ningú no hagi fet abans. Al món on vivim això és molt difícil. I el problema no és aquest. El problema és crear un llenguatge propi, que funcioni i que et comuniqui amb els demés.

Esta entrada fue publicada en General. Guarda el enlace permanente.

3 Respuestas a Entrevista inèdita a Carles Santos, per Quim Pujol

  1. roger dijo:

    brillant com sempre en santos!

    molt estimulant la contextualització que fa del Brossa tan perversament tractat desde les intàncies públiques.

    i, finalment, queda una pregunta, si els nostres artistes no saben res de la història de la que són fruit és per dues raons:

    1. per la deficient educació. s’ha d’assenyalar l’Insitut del Teatre amb grans recursos i poques ganes d’assumir la seva responsabilitat, però també les programacions del festivals i teatres del país en que es programa anacrònicament i amb desmemòria (sembla impossible però és així!).

    2. i la segona raó, desgraciadament, és que els nostres artistes no són prou curiosos, no proven de remuntar el riu per trobar les fonts. tot arribarà. a veure si, amb articles com aquest, comença a construir-se la “genealogia de l’acció” del nostre país.

  2. Pingback: “Piturrino fa de músic”, Carles Santos + Bcn216, Teatre Lliure, 16/5/2009 at Quim Pujol: crítico con peluca

  3. Pingback: “Pichet Klunchun and myself”, Jérôme Bel, PRISMA, Oaxaca, 2/7/2009 at Quim Pujol: crítico con peluca

Los comentarios están cerrados.