Fragment de «Lili Handel» (2005)
Ivo Dimchev és un dels artistes que més visibilitat ha obtingut en els últims anys a l’escena europea. Al 2008, abillat amb perruca rossa, sabates de taló i roba interior va realitzar una performance site-specific al desaparegut Festival MAPA. Des del porxo d’una masia, embolicat en llums de nadal, va narrar les vicissituds de la família que habitava la casa i va perseguir després al públic muntat en un tractor. L’acció va acabar amb Ivo estirat sobre l’aigua del safareig del poble sota una bola disco, on l’intèrpret va fer gala dels seus dots vocals amb una veu que recorda per moments a la d’Antony Hegarty, d’Antony and the Johnsons.
No tenim notícies d’altres actuacions a Espanya i potser per això resulta urgent contextualitzar a un artista que ja ha recorregut mig món amb el seu treball, que ha sigut premiat repetides vegades per les seves obres i que serà artista resident al Kaai Theater de Brussel·les a partir del 2013.
No obstant això, no és fàcil explicar el treball de Dimchev perquè les seves obres funcionen a diversos nivells. En primer lloc, el seu treball escènic té un impacte afectiu sobre el públic que deriva de la seva presència com a intèrpret. Aquí rau part de la dificultat per descriure les seves peces, perquè hi ha certa intensitat que emana directament del seu carisma. Per aquest motiu, i malgrat que el seu treball no podria ser més diferent, no resulta inusual que els espanyols que han vist el treball de Dimchev a l’estranger esmentin cert paral·lelisme amb Angélica Liddell. Igual que amb la intèrpret espanyola, la intensitat de Dimchev no està fora de control, sinó que és una cosa que el performer modula a favor de cada peça. A causa d’aquest domini tècnic, tots dos intèrprets comparteixen també cert virtuosisme escènic.
No obstant això, a diferència de Liddell, el treball de Dimchev es caracteritza, entre altres aspectes, per reflexionar de forma contínua sobre l’art en si. Per exemple, en una de les seves obres amb més èxit, “Lili Handel” (2005), l’artista búlgar crea un personatge androgin i molt sexual que sembla una prostituta. De fet, aquesta peça porta per subtítol “blood, poetry and music from the white whore boudoir”. Segons Dimchev, el subtítol resumeix a la perfecció l’obra “perquè és alguna cosa entre l’art de performance, el teatre i un concert, i tot això està representat en el cos performatiu, que és, en qualsevol cas, una puta. Perquè el seu deure és atreure l’atenció; és un cos que es pot mirar, usar o comprar”. El paral·lelisme que traça entre el consum estètic i el consum sexual arriba al seu paroxisme al final de Lili Handel, quan Ivo Dimchev extreu sang de les seves venes i la ven al millor postor entre el públic. Com el personatge de Lili Handel és alhora una obra d’art i una prostituta, resulta lògic que el seu cos es vengui en una subhasta.
A “Paris” (2008), Dimchev fa referència a aquesta peculiar forma d’art que són els monuments com a contrast per a l’autèntica realitat de la “ciutat de les llums”. “I’m in the center of the city, confused, on the edge of suicide, I’m a monument” diu el subtítol de l’obra en aquesta ocasió . A l’any següent, a “Som faves”, abreujament de “Some favourites”, Dimchev reflexiona també sobre l’art i, de fet, la frase més famosa de la peça és l’incisiu “Please respect art. It’s very important” que més tard es veu matisat per “If you don’t respect art, there is nothing wrong with you, it’s Okay”, que resumeix de forma molt succinta l’ambivalent naturalesa de l’art. Aquesta obra es presenta el proper 14 de desembre a la Secció Irregular.
Però aquesta reflexió arriba al seu punt àlgid amb les dues últimes peces de Dimchev (“I-on” i “X-on”, ambdues del 2011), on el performer col·labora amb el famós artista visual Franz West. Aquesta col·laboració resulta en certa mesura lògica, ja que Franz West també reflexiona sobre l’art a la seva obra. West és famós per les seves escultures “adaptatives” (Passstücke), que l’artista vienès comença a desenvolupar a meitats dels anys 70. Aquestes escultures estan dissenyades perquè el públic les agafi, manipuli, examini, les pengi del braç o se les posi a la cara. Aquesta operació, que rebaixa substancialment l’aura de l’objecte artístic, queda resumida en una coneguda cita de West: “No importa quin aspecte té l’art, sinó com s’utilitza”. Tant en el solo “I-on” com a la peça de grup “X-on”, Dimchev explora l’ús que se li pot donar a les escultures de Franz West. Però, a “X-on”, recupera també el personatge/obra d’art Lili Handel i el posa al mateix nivell que les peces de l’escultor. Mitjançant l’ús de còpies de les escultures de West i l’ajuda d’intèrprets que encarnen el personatge de Lili Handel, Dimchev explora també la diferència entre l’original i la còpia.
No obstant això, més enllà del virtuosisme escènic i les seves reflexions sobre l’art, l’obra d’Ivo també resulta d’interès a causa d’un particular transformisme. No ens referim al fet que Dimchev es vesteixi ocasionalment de dona, sinó més aviat a un transformisme que té més en comú amb Fátima Miris o Claude Cahun, ja que sembla com si Ivo interpretés de vegades tota una galeria de personatges diferents en una mateixa obra. Però, al mateix temps, l’intèrpret no solament transita entre diverses personalitats, sinó també entre diferents “formes d’estar”. En breus instants Dimchev dialoga amb un personatge imaginari, es transforma en un ser surreal, entra en una ficció teatral, surt d’ella, parla per a ell mateix o es dirigeix al públic per comentar un aspecte de la peça. Com el mateix Dimchev ha declarat sobre el seu treball, “és un exercici de compressió”.
Més enllà de l’efecte còmic que produeixen alguns contrastos inesperats, aquesta transformació incessant pot tenir certes implicacions si considerem la performance com una forma de produir subjectivitat. Per oposició a “la idea de la constitució d’una nova subjectivitat global” Jacques Rancière suggereix una nova forma de subjectivació que “és sempre una manera d’ocupar un interval entre dues identitats”. Com explica el filòsof francès, “és d’aquesta heterogeneïtat de les experiències d’on neixen les línies de fuga i les possibilitats de subjectivació que interrompen el temps de la dominació”. Com a “experiència heterogènia” l’obra de Dimchev ens situa constantment en l’interval i, en comptes d’assenyalar una característica en especial de l’ésser, ens parla més aviat de les seves innombrables possibilitats.
Pingback: Inauguració 14 de desembre | Secció Irregular – Mercat de les Flors