Aquesta segona sessió de la Secció Irregular del dimecres 20 de novembre gira al voltant de l’accionisme vienès, un moviment artístic que es va desenvolupar a Viena en la dècada dels 60. Aquest moviment es va caracteritzar per estendre els límits de la pintura i per l’ús del cos. En aquest sentit se sol citar com a precursor de la performance. Un dels màxims exponents d’aquest moviment és el Orgen Mysterien Theater (Teatre d’Orgies i Misteris) de Hermann Nitsch, que s’inspira en els ritus dionisíacs de l’antiga Grècia. En les seves obres Nitsch utilitza sang i vísceres d’animals, sacrificis, crucifixions i altres figures rituals amb l’objectiu d’aconseguir un revulsiu social. Es tracta de l’ideal d’Artaud segons el qual “una veritable peça de teatre pertorba el repòs dels sentits, allibera l’inconscient reprimit, incita a una espècie de rebel·lió virtual (…) i imposa a la comunitat una actitud heroica i difícil”.
L’accionisme no resulta una cosa aliena a la nostra societat ja que va tenir una gran influència entre creadors catalans. Per exemple l’estètica de La Fura dels Baus -no en va el seu espectacle de 1984 es titulava “Accions”- o les peces del performer Jordi Benito a la fi dels 70 i principis dels anys 80 estan relacionades amb aquest corrent vienès. Entre les obres de Benito afins a l’accionisme destaca sens dubte la “Barcelona Toro Performance” que es va dur a terme a la Fundació Miró i on es va sacrificar un toro. A “Les cerimònies del cos a la cultura conceptual catalana” Manuel Segade, comissari de l’exposició on se celebraran els 35 anys d’activitat de l’Espai 13 de la Fundació Miró, ens parlarà d’aquesta obra de Benito des de diferents perspectives.
A continuació, Magdalena Chowaniec i Amanda Piña interpretaran “Neuer Wiener Bioaktionismus” (“Nou bioaccionisme vienès”) on es repeteixen els gestos més típics de les performances de Nitsch. No obstant això en el bioaccionisme les vísceres es veuen substituïdes per verdures conreades de forma orgànica i en comptes de sang s’utilitza suc de remolatxa. Aquesta peça resulta ambigua perquè, d’una banda, pot entendre’s com una relectura irònica de l’accionisme però, degut que guarda una gran semblança formal amb l’original, reté en gran manera el seu caràcter de ritu. A partir d’aquí sorgeixen dues qüestions. La primera té a veure amb la nostra relació amb els animals així com amb l’estatus de la sang i la carn en la nostra cultura. El nostre consum de carn i el nostre tracte als animals constitueix una aberració tal com defensen molts vegetarians?
La segona qüestió té a veure amb la rellevància dels ritus en la nostra societat occidental. El ritu és una cerimònia establerta que sol aglutinar a una comunitat al seu voltant i que sovint també té a veure amb el trànsit entre dos estats diferents. És a dir, està relacionada amb la nostra capacitat de transformació. També destaca sovint el seu caràcter reiteratiu, la necessitat de repetir el ritu per mantenir els seus efectes en una comunitat determinada. En aquest sentit sembla extremadament lligat al concepte del performatiu d’Austin (a causa del seu caràcter generador de realitat) i la seva reelaboració per part de Judith Butler (quan posa l’accent en el caràcter repetitiu). Podria l’absència de ritus que es corresponguin a la nostra realitat moderna ser una de les causes que dificultin la nostra capacitat per pensar-nos com a col·lectiu? Urgeix recuperar un concepte secularitzat de la transcendència que ens permeti incorporar allò que està més enllà de nosaltres? Pot ser la “performance” una font alternativa de ritus que omplin aquest buit?
NOTA IMPORTANT: Aquesta sessió es du a terme a la Fundació Antoni Tàpies i no al Mercat de les flors
