Imatge de “Dirty Sexecology” d’Annie Sprinkle i Beth Stephens, un altre exemple de com replantejar la relació entre orgànic i no-orgànic.
A “Orientation” Norberto Llopis va mostrar una primera fase de la recerca que va desembocar a “Stuff” a la primera edició de la Secció Irregular. No obstant això, en treballs anteriors de l’artista valencià establert a Àmsterdam els objectes ja tenien un paper cabdal. Per exemple el vídeo “Monsters” girava al voltant de petits objectes trobats al carrer, residus difícils d’identificar, que “semblen que són alguna cosa però no ho són, no són res, simplement existeixen” i estan “a mig camí entre un cos sense porus i un porus sense cos”. “Stuff” recull aquest mateix interès per qüestionar quins són els límits entre objecte i subjecte però mostra també traços del llenguatge coreogràfic que Norberto ha desenvolupat al llarg de la seva carrera a peces com “Tendency”, “Squint” o “Materia, potencia, fantasmas”.
Si tornem a la borrosa frontera que separa als objectes dels subjectes, “Stuff” es diferencia d’altres peces que aborden el tema ja que aquesta vegada el focus no es troba només en el trànsit que es dóna entre els objectes i els nostres cossos (i que segons Latour fa que aquests siguin “gairebé-objectes” o “gairebé-subjectes”), sinó que aquí està en joc la possibilitat mateixa que el cos esdevingui objecte.
Recolzant-se en Deleuze i entenent els cossos humans com a processos que tenen el potencial de convertir-se en alguna cosa diferent del que són, Norberto desafia la definició mateixa del cos i obre la porta al fet que aquest es deixi contaminar per un objecte fins a absorbir les característiques del mateix.
Formalment, “Sesión de relajación” de Black Tulip no té res en comú amb “Stuff”, però tot i això comparteix amb aquesta peça l’interès per un cos porós que es deixa travessar per allò que l’envolta. En aquest sentit podríem recordar a Mary Douglas quan explica que el cos sempre és doble: d’una banda és una cosa que es troba a la nostra naturalesa, però sobretot és quelcom que construïm de forma social. Així doncs la biologia pertany a la cultura, ja que la nostra manera d’entendre la natura (no podria ser d’una altra manera) és històrica i cultural.
Per aquest motiu, el que travessarà els nostres cossos durant aquesta locució no serà un objecte, sinó el que ens conforma en tota la seva extensió, des dels boscos fins a la indústria pesada. Malgrat que es tracta d’una idea contraintuitiva, seria un error confondre-la amb una extravagància. Com que els nostres cossos són porosos i permeables, de fet estan travessats pels boscos, la indústria pesada i tot el que hi ha al nostre al voltant. En conseqüència els cossos no serien unitats sinó “agenciaments”, nexes on conflueixen forces, tensions, idees, matèries, records i pràctiques.
Un dels mèrits d’aquesta “Sesión de relajación” és la utilització del caràcter performatiu del llenguatge per produir realitat. Aquesta locució té un efecte sensorial en els nostres cossos i produeix l’experiència d’un fenòmen que potser no percebem habitualment però que es dóna de manera contínua.
