19h. Primera part:
EL PODER QUE ET DÓNA EL COTXE
Introducció a càrrec Luis Miguel Ortego. En aquesta primera presentació donarem algunes xifres clau i passarem alguns videos macarres per a comprendre la sensació de poder que dóna el cotxe.
19’45h. Segona part:
LA BARBIE TÉ COTXE
A càrrec de Luis Miguel Ortego i Maria Del Castillo.
Els nens juguen amb cotxes. Les nenes juguen amb nines. Però, què passa quan Barbie condueix un cotxe? En aquesta xerrada ens mourem a través d’estereotips de gènere que marquen les nostres vides consumistes centrant-nos, com no, en la industria de l’automòbil, la seva publicitat i la cultura popular al voltant del cotxe. Descobrirem les trampes de la diversitat de producte i els tancats arquetips amb els que es dibuixa a la dona en aquest món dominat per l’òptica masculina.
El resultat de la nostra investigació visual pot veure’s en el següent tumblr que funciona com a mapeig, línia històrica i arxiu en evolució, així com a la següent llista de reproducció de youtube a on recopilem anuncis, vídeos promocionals i clips de pel·lícules amb l’automòbil i els estereotips de gènere com a eix central.
Recursos:
Tumblr: barbietienecoche.tumblr.com
Llista de reproducció de Youtube: http://ow.ly/DyKMd
Biografia
Luis Ortego, historiador de l’Art, especialista en Cultura del Automòbil. Col·laborador a www.diariomotor.com
María del Castillo, historiadora de l’art interessada en art i cultura feminista, locutora al fanzine radiofònic Sangre Fucsia
20’30h. Tercera part.
EL FUTUR DE LA CIUTAT
Tant a la literatura de ciència ficció com al cine del segle XX han representat el segle XXI ple d’artefactes voladors, l’estrella de la qual era el cotxe. Amb 14 anys de retràs molts comencem a queixar-nos de la seva absència.
La proposta consisteix en fer un símil entre la realitat de la nostra generació els esquemes de futur de la qual mai es van complir, acostumant-nos així al fracàs, i l’incompliment de la promesa per la qual els vehicles del present haurien de ser aeris. Això ens duu a una qüestió interessant, podem reformular un futur al que els cotxes voladors no secundin el neoliberalisme i heterocentrisme nord-americà?
Per abordar aquesta pregunta intentaré trobar la resposta al format, en lloc de fer un speech a l’ús intentaré de manera basta i resumida imitar l’estructura dels concerts de les solistes femenines (que no feministes) POP. Les quals han assumit el rol de predicador i entre cançó i cançó venent al públic un missatge populista sobre igualtat de gènere, racial i econòmic. Mentre asseguren (de manera superficial) que tots som iguals, que elles encapçalen LA LLUITA, com a teló de fons destaca la seva autorepresentació com a objectes sexuals a l’estil més clàssic, i els megaespectacles capitalistes.
* Algunes idees apropiades de Javier Blanquea, Georges Didi-Huberman i Beyoncé.
Biografia
JOSÉ RAMÓN ALONSO/JOSE BEGEGA/ASTROBOI/PETIA CERVERA KRUPOVA
“(…) el hombre necesita su ropa, cuanto menos hombre hay más ropa hace falta.”
(comenta Terrence a la pel·lícula Spider de David Cronenberg)
A través d’eines tals com el meu propi cos, la meva experiència vital, l’entorn, l’espectador com a subjecte actiu del procés artístic, la pornografia, la construcció d’identitats i ficcions, internet, entrevistes i mitjans audiovisuals, pretenc qüestionar la noció de “realitat”, a les seves expressions d’identitat i relació amb el mon, mostrant-la com el producte de la construcció coral i performativa que en part ens és imposada.
Treballs com a assistent en gestió cultural per a Loop2010, ART AIDS; per a l’artista Michael Elmgreen i com a fotògraf i actor per la productora porno Jalif Studio. Artista resident a la Nau Estruch, Sabadell al 2012. El Nacimiento de Astroboi ha estat la seva primera mostra individual. Ha participat en premis i beques com la Sala d’Art Jove 2011 i 2012, FIBART09, UBICA, Intracity, Art Public o el FAP05; a exposicions col·lectives com Pavilion Bucharest, Can Xalant, Doméstica, La Sala Naranja, La Nau o Ca Revolta, i ha col·laborat amb plataformes d’art públic enfocat a la reivindicació o a la lluita política com el día mundial del Sida a la Plaça de la Verge, València, o Injerencias, accions per una gerència pública, Sagunt.
“La prisa mata”, a càrrec de Marc Caellas
Mini-conferència performàtica a bord d’un Go go car
Els guiris ja no es conformen amb ocupar les voreres. Una vegada colonitzat l’espai del vianant, ara volen envair les calçades. La seva estratègia és omplir-les de segways, patinets elèctics, biciloques, rickshaws mediterranis i tot tipus d’artefactes que contaminen el paisatge visual i olfactiu de la nostra ciutat. Que fer.
Biografia
Marc Caellas (Barcelona, 1974), escriu, crea i dirigeix propostes escèniques.
Va publicar Carcelona (Melusina, 2011), Caracaos (El Peregrino, 2014) i pròximament Teatro del bueno (Teatron tinta, 2014) Els seus últims muntatges, presentats a Buenos Aires, Bogotà i Caracas van ser: Entrevistas breves con escritores repulsivos (2011), El paseo de Robert Walser (2012) y Cuento mi vida (2014) dirigida junt a Esteban Feune de Colombia, amb qui va crear la Compañía La Soledad. Al març 2015 estrena a Antic Teatre Guiris go home.
Biografia
Elisabet Roselló treballa com a consultora cultural, investigadora i analista de tendències. Està especialitzada en societat digital, així com en “cultura dispersa” (ciència-ficció, fantasia i allò geek), i els nous moviments culturals de la III Revolució Industrial. En el seu temps lliure fa de ballarina de dansa fusió i de “Crafter”