Farmàcia, para-farmàcia, malaltia, PARA-MALALTIA
Dimarts 6 d’Octubre a les 19:00
Antic Teatre
Los que creemos que la modernidad ha significado un progreso significativo en la condición humana podemos expresar las diferencias que nos separan a “nosotros” (los modernos) de “ellos” (los habitantes de las sociedades premodernas) haciendo referencia a los trenes rápidos, las comidas congeladas o las vacunas, o mejor aún, al derecho a votar, a oponerse a un dirigente político e incluso a derrocar a un presidente en ejercicio. Sin embargo, cuando queremos evaluar los enormes cambios ocurridos en los valores, en lo que da a las personas el sentido de su propio valor y de su pertenencia, lo que desean y lo que fantasean, cuál es el papel de la moralidad o hasta dónde tenemos clara nuestra identidad, las cosas están bastante más confusas. No sólo es difícil saber qué enfocar para saber qué es lo que ha cambiado y como hemos cambiado nosotros, sino también establecer los criterios para evaluar qué es progreso y qué es decadencia en materia moral.
Eva Illouz, Erotismo de autoayuda. 50 sombras de Grey y el nuevo orden romántico. (Clave Intelectual/ Katz, 2014)
Arrenquem la nova temporada de Liminal amb dos temes, para-malalties i manuals d’auto-ajuda, que, tot i que en principi no tenen molt a veure, coincideixen amb aquesta recerca desesperada d’indicacions, manuals, guies d’auto-ajuda que ens permetin gestionar amb serenitat la nostra autonomia personal.
A la vegada que vivim en un món ple d’incerteses tenim l’imperatiu com a ciutadans de donar respostes individuals i autònomes que donin sentit als nostres desitjos i a les nostres opcions vitals. Per a gestionar la nostra vida emocional necessitem trobar una moral pròpia i a la vegada hem de garantir la nostra autonomia personal. Per a gestionar la nostra vida sexual hem de saber establir els nostres límits i saber reconèixer el nostre desig i les nostres fantasies. Per exercir la maternitat o conciliar la vida familiar i la professional hem de gestionar la nostra autonomia i construir una moral pròpia que ens permeti defensar les nostres pròpies opcions vitals. Ens hem convertit en responsables del conjunt de decisions que conformen la nostra experiència social. Els ciutadans del segle vint-i-ú hem de ser capaços de defensar la nostra autonomia i hem de demostrar que tenim una moral pròpia i coherent amb els nostres desitjos i els nostres actes.
La generalització del feminisme inevitablement comporta la necessitat de negociar de manera permanent un equilibri igualitari en les nostres relacions personals o de parella. L’adveniment de la psicologia clínica i la popularització de la teoria i la pràctica freudiana ens ha convertit a tots en psicòlegs improvisats que intentem trobar una explicació creïble sobre els nostres infortunis, un relat ancorat a la nostra infància que expliqui la nostra manera de ser i els nostres desitjos.
En definitiva hem de ser capaços de donar explicacions coherents a les nostres opcions vitals. I la cosa no es fàcil, perquè si bé la modernitat arrenca amb un sistema de valors vinculat a una idea de progrés, avui les sospites sobre aquest relat, que es basava en l’evolució cap una societat cada dia millor, omplen de forats la nostra existència.
I justament el principal problema a l’hora de pensar solucions per a les nostres vides és que no sabem què és progrés i què és decadència. A tall d’exemple: La protecció de la infància és progrés o decadència? Les medicines anti-depressives són progrés o decadència? Els avenços en genètica són progrés o decadència? La sensació de desorientació és absolutament legítima.
És evident que des de Liminal no pretenem posar ordre en aquest entramat de dilemes i donar solucions des d’una nova racionalitat o un nou ordre ideològic. Més aviat al contrari. El què pretenem és analitzar les contradiccions en els nostres gestos, en les nostres rutines més quotidianes. No proposem massa més que un acte de solidaritat o complicitat en aquesta sensació d’incertesa. Nosaltres tampoc en tenim ni idea. Que quedi clar que ni us estem proposant tornar a un ordre original més natural o més autèntic ni us estem proposant una nova utopia.
Perquè en definitiva el què és normal davant d’aquesta situació és evitar les grans ideologies i dotar-se d’un sistema de creences bàsiques que et permeti sobreviure en un cert benestar. Possiblement l’opció més realista és viure en un cert desencís sense grans principis morals i amb petites solucions parcials o mode de pal·liatiu. Només som supervivents i estem molt espantats. I la crisi dels darrers anys encara ha augmentat més aquesta sensació de desafecció.
I lògicament quan arriba un problema a les nostres vides busquem solucions parcials que tot i que no ens les creiem massa, si ens permeten tenir controlat el problema, les apliquem. I les apliquem amb una certa dosi d’alguna cosa que podríem anomenar “ironia postmoderna”. No m’ho acabo de creure però ho faig, hi jugo.
La cultura popular ofereix un ampli mercat de revistes, llibres, programes de televisió, best-sellers que a la vegada que relaten drames personals, aporten solucions d’auto-ajuda. Ajudes per aprimar-se, per tenir una vida sexual plena o per tenir un millor rendiment intel·lectual. Només cal sortir al quiosc o fins i tot quedar-se a casa veient la tele per veure l’ampli mercat de produccions culturals plantejades en una lògica d’auto-ajuda. Aferrar-se a un programa o a una disciplina ja és en si mateix una manera de tenir la sensació que tenim les coses sota control i així apaivagar l’ansietat o la desesperació. De tot això en parlarem al Liminal dedicat als manuals d’auto-ajuda.
I al costat d’aquest mercat de produccions culturals diverses hi ha un altre mercat de proporcions encara més gegantines que és el món de la farmàcia. Tots som conscients del descrèdit d’aquesta industria d’oligopolis transnacionals . La recerca mèdica viu abocada a trobar explicacions biològiques a desajustos que tenen uns símptomes que semblen els propis de les contradiccions que es produeixen davant de les incerteses d’una nova experiència social, una nova manera de relacionar-se pròpia dels nous temps.
Per exemple, no hi ha dubte que els trastorns en l’atenció han de tenir a veure amb els nous sistemes d’aprenentatge molt més visuals i intuïtius. No hi ha dubte que els problemes en la lecto-escriptura poden tenir a veure amb una nova manera molt més visual de llegir i de generar conceptes o imatges visuals. Els sistemes d’aprenentatge s’han anat institucionalitzant i reglant i quedar fora de certs patrons resulta cada vegada més problemàtic.
No hi ha dubte que els problemes d’hiperactivitat en els nens han de tenir a veure amb una manera diferent en el control parental o en la relació dels adults amb els nens, més afectiva, més emocional i també més vigilant. En menys de cent anys hem reduït l’espai de joc del carrer a l’habitació, i de l’habitació a la pantalla. Les mesures de protecció o vigilància en relació als nens han canviat radicalment. I també us haig de dir que els pares que busquen amb heroïcitat solucions alternatives, (penso per exemple en portar als fills en escoles amb noves pedagogies, o practicar la maternitat des d’un “nou naturisme”), no es poden desprendre d’un cert sentiment heroic tant reconfortant.
I també no hi ha dubte que els problemes relacionats amb la bulímia o l’anorèxia tenen a veure amb un colonialisme o racisme visual de culte al propi cos que prima de manera permanent i a tot arreu l’arquetip blanca, prima, rossa.
Tot això que acabem de dir és molt bonic i està molt ben dit però la veritat és quan ens arriba a nosaltres que tenim un fill amb TDA, amb dislèxia o amb anorèxia la pregunta és sempre la mateixa. I perquè jo? I perquè a nosaltres? Què he fet jo de diferent? I no hi ha dubte que quan anem a veure un especialista que ens diu que hi ha una explicació biològica, que és una malaltia tipificada, d’alguna manera o altra ens sentim una mica alliberats. No és que ho estiguem fent especialment malament. I d’alguna manera ens allibera d’un cert sentiment de culpa. I, sobretot, ens allibera d’una feina molt més feixuga. Revisar com ens relacionem amb el món i trobar els punts d’inflexió. Perquè, efectivament, les peces no encaixen en general i no ens encaixen a nosaltres en particular.
Quan finalment anem a veure el metge o un especialista ens trobem davant d’un expert que ens descriu exactament el què ens està passant i a més ens diu que hi ha un programa de re-educació i unes “drogues” específiques dissenyades per a combatre els nostres símptomes. Un metge o un expert que ens mostra amb estadístiques i patrons de conducta que hi ha una manera de fer que és la normal i que està a les nostres mans seguir un programa clínic per a poder entrar en aquesta lògica de normalitat. I inevitablement la possibilitat de delegar a una institució experta la solució del nostre problema ens tranquil·litza. Però d’alguna manera també tenim la sospita de que ens estem desresponsabilitzant de la nostra vida, de la possibilitat de trobar solucions personals i úniques. Ens estem deixant expropiar la solució.
I sabem que tots aquests símptomes són propis dels nostres temps, i sabem que la industria farmacèutica ha organitzat un gran negoci en el disseny de productes farmacològics que atenuen els efectes d’aquests desajustos. En som perfectament conscients, però necessitem solucions ni que siguin parcials. I la medicina ens les ofereix. I inevitablement les apliquem amb una bona dosi d’ironia postmoderna.
I no vull acabar aquesta primera reflexió sense parlar d’un altre mercat que ha crescut gràcies al descrèdit de la medicina “oficial” i la industria farmacèutica. Em refereixo evidentment a les medicines alternatives, homeopaties, osteopatia i altres medicines diverses. El seu èxit radica en el mateix principi. No m’ho acabo de creure, no sé molt bé com funciona però ho faig, hi jugo. La meva filla té mocs i la seva mare li dóna boletes homeopàtiques. No sé si és veritat però funciona. La ironia és el signe dels nostres temps. També en les malalties.