2º Aperitivo per Sin baile no hay paraiso – text de Jordi Ribot

‘Pere Faura – Sin Baile no hay paraíso (La meva història de la dansa)’ per Jordi Ribot Thunnissen

Entre els anys 2004 i 2009, Jérome Bel va produir una sèrie de performance talks anomenades Portraits de Danse. La primera va ser Véronique Doisneau (2004), i seguiren Pichet Klunchun and myself (2005), Isabel Torres (2005), Cedric Andrieux (2009) i Lutz Foster (2009). A totes elles, un intèrpret explica en primera persona la seva història i experiència com a ballarí. S’explica. I ho fa parlant i movent-se, aturant-se per beure aigua, respirar, estirar els músculs abans de moure’s, etc. S’explica a si mateix i es mou como en la vida misma. En un article sobre aquestes peces em va semblar clau llegir que Cédric Andrieux confessava que les pauses en el seu relat – el beure aigua, els moments de quotidianitat – estaven estrictament coreografiades per Bel, deus ex machina tot i tot.

O tot per tot, més aviat, ja que amb aquesta proposta escènica Jérome Bel vol transmetre quelcom concret. Per una banda, desmitifica i apropa el món de la dansa a l’auditori exposanten escena no només el cos de l’intèrpret sinó també el per què de com es mou en boca de qui parla – que té més autoritat per fer-ho que ningú. Per l’altra, fa una proposta política de l’ús de l’esdeveniment teatral com un espai compartit de testimoniatge de l’ara i de l’aquí, obligant amb tots els mitjans possibles a l’espectador a adonar-se del temps que passa, fent-lo coparticipant del relat. Les pauses d’Andrieux, un recurs teatral amb un objectiu determinat, fan del portraitper tant un esdeveniment documental: Bel reclama de l’espectacle que no sigui una conferència, sinó una representació de la mateixa. No deixa de ser un acte performatiu, al cap i a la fi.

Documental és el que ens vol testimonis de quelcom amb el major grau possible d’aspecte de realitat. En cinema s’hi aspira buscant la desaparició de l’efecte: la càmera ha de ser el menys invasiva possible, ens ha de donar la sensació que mirem per un forat, espiant fragments d’una realitat esdevinguda en un altre temps com si fos ara. Jeroen Fabius, director de l’escola SNDO d’Amsterdam en l’època que Pere Faura n’era alumne, planteja en un article que en teatre aquest efecte es pot aconseguir precisament pel fer contrari. Mostrar el truc amb transparència, diu Fabius, evita que l’espectador vegi l’esdeveniment com una obra ja feta; l’obliga a prendre consciència de què el que està veient o ajudant a crear és un moment present, un ara i un aquí compartits amb qui està a escena. Fabius refereix a l’ús del vídeo en les primeres peces de Faura com a exemple: La càmera – molt present durant l’espectacle, tant ella com el seu funcionar – fa de l’experiència temporal una experiència molt conscient: tots testimonis de l’ara, del fa no-res, del d’aquí una estona.

Després d’anys als Països Baixos Pere Faura ha tornat a Catalunya per seguir amb la seva dèria d’apropar-nos als morros allò que ens envolta com un bonze, posant el focus en el com són per ell diverses coses i mostrant-les – per tant i de nou – de manera diferent, performativa. A Bomberos con grandes mangueras feia zoom a la física realitat d’una escena pornogràfica; en com d’al·lucinant resulta veure la carnal realitat d’allò que està passant costat per costat de la falsedat extrema de coll per amunt de qui ho experimenta. Ara, amb peces com Dansa real ja! o Sin baile no hay paraíso, Faura s’apropa amb la mateixa absència de pudor a la seva història de la dansa. D’on ve el moviment de Pere Faura? Hi ha una Història a la que un es pugui aferrar? Tal com diu ell mateix durant la seva performance talk particular Dansa real ja!: “qui gosa dir que això (moviment) li pertany?”.

Jérome Bel va ser un dels creadors que André Lepecki va escollir per exemplificar el seu famós Exhaurir la Dansa (2006). Establint un diàleg entre dansa i filosofia, Lepecki teoritza en aquest llibre sobre la idoneïtat de segons quines propostes de dansa experimental – postmoderna? – per posar en evidència tendències de corrent majoritari que Occident ha impulsat des dels temps de Descartes: la sempre farragosa Modernitat. Endavant, sempre endavant! La filosofia ens ensenya que hem progressat durant segles perseguint un final utòpic ideal per la Història. Aquest arribar cap a, tanmateix, s’esgota. S’exhaureix durant el segle XX i a partir d’aquí tots els –ismes – en dansa tots els Judson Church i ramificacions mil – s’alien per ressaltar-ne l’absurd. Per aturar-lo. Ja no hi ha res a entendre, diuen, res a significar. No anem enlloc.

Ara bé, Judson Church ja queda molt enrere i fa anys que corren rius de tinta per donar nou nom al nostre paradigma. Caldria preguntar-se si el mateix Jérome Bel no forma part d’una altre estadi, ja que la sensació també en les seves obres és que ja no cal negar la raó, ja no cal fer la trabanqueta al moviment en un acte polític de traïció a la Modernitat, en paraules de Lepecki. Molts creadors es passen l’avui en canvi en un estat d’aparent naïf, en un com si permanent. Ja hem entès que no anem enlloc, però fem com si i com ens vingui de gust; que tot plegat no és tant important i tot és possible. Traguem-li ferro.

Pere Faura és, crec, un molt bon exemple d’aquest fer. Perquè ell fa del treure ferro bandera, i com Jérome Bel desemmascara en els seus espectacles la vana vanitat del fet performatiu. Simplement utilitza el que té a l’abast de forma transparent per explicar el que vol, en un acte que segueix sent polític i documental: A través de l’humor i de trucs teatrals utilitzats – ara sí – sense sentiment de culpa, apropa a l’audiència i fa possible, com a mínim, un compartir d’un moment de present on passen coses amb aparença de realitat. S’explica, ell també, i ens en fa partícips i testimonis.

A la pel·lícula La Grande Bellezza, l’escriptor arriba a una conclusió similar que li permet finalment posar-se a escriure: “È solo un trucco!”, exclama. Assumint la poca importància de tot plegat – i apropant-nos per tant al fet creatiu amb seriosa lleugeresa i humilitat – seguim fent. I les reflexions, alliberades del pes d’haver de negar tres segles previs, estaran més a prop del públic perquè estaran plantejades a través de la sana ironia. I tot jugant jugant, ves a saber si no prendrem consciència d’alguna cosa, o entendrem gràcies a Sin baile no hay paraíso que la història de la dansa està feta potser d’un enteranyinar de fragments i històries humanes, particulars i col·lectives, teves i meves, d’en Pere Faura, de la Maya Plisetskaya i de tothom i de ningú. O no. I s’apagaran les llums i cadascú anirà a casa seva, i Déu nostre senyor a la casa de tots. O no.

 

Jordi Ribot Thunnissen

 

Pere Faura presenta Sin baile no hay paraíso. La meva història de la dansa del 10 al 12 d’abril al Mercat de les Flors

 

Bibliografia

BANES, Sally. Terpsychore in sneakers. Connecticut WUP, 1987

BANES, Sally. Writing dancing in the age of Postmodernism. Hannover WUP, 1994

BEL, Jérome and RITSEMA, Jan. “Their job is not to dance, but to watch other people dancing – if they dance”, dins de Hochmuth, Martina (ed). It takes place only when it doesn’t. On dance and performance since 1989. Revolver, 2006

DICKINSON, Peter. “Cédric Andrieux: with Bel, Benjamin and Brecht in Vancouver”. The Drama Review, Volume 58, Number 3, Fall 2014, pp. 162-169

FABIUS, Jeroen. Politics of documentarism in choreography. Live-video in the works of Pere Faura. 26 July 2008 – Kalamata International Dance Festival Unpublished lecture

GARDNER, Sally. “What is going on in Postmodern Dance?”. Writings on dance Issue 18-19. Constellations of Things. – Winter 1999. pp 181 – 193

HUTCHEON, Linda. “The Politics of Postmodernism: Parody and History”. Cultural Critique, No. 5, Modernity and Modernism, Postmodernity and Postmodernism. (Winter, 1986-1987), pp. 179-207

LEPECKI, André. Agotar la Danza. Performance y política del movimiento. Mercat de les flors, 2008.

REYNOLDS, Nancy. No fixed points – dance in the XXth century. Yale University Press. 2002.

VERMEULEN Timotheus and VAN DEN AKKER, Robin. “Notes on Metamodernism”. Journal of Aesthetics & Culture, Vol. 2, 2010

 

Videografia

Jerome Bel – Veronique Doisneau
https://www.youtube.com/watch?v=OIuWY5PInFs

Jerome Bel The show must go on
https://www.youtube.com/watch?v=dpBbafP-Qdk

Pere Faura, Bomberos con grandes mangueras
https://www.youtube.com/watch?v=XgKUSc4UG3Y

Pere Faura, Danza real ja!
http://www.perefaura.com/perform/dansa_real_ja.ca.html

Dominique Boivin – Une histoire a ma façon
https://www.youtube.com/watch?v=Vx5cgYHPsVo

Olga de Soto – Histoire(s)
https://www.youtube.com/watch?v=aFUvSjDHslc

Toni Jodar – Explica la dansa
https://www.youtube.com/watch?v=epalSIsk5YY

Alain Platel, Out of context – for Pina
https://www.youtube.com/watch?v=V64CXOyBJLY

Alain Platel – Tauerbach
https://www.youtube.com/watch?v=qr3uwnuXX04

Sonia gomez – Mi madre y yo
https://www.youtube.com/watch?v=4LmB6-VVw3I

Grupo KM29 – Duramadre
https://www.youtube.com/watch?v=Oi7a3IxIZeQ

 

Linkografia

Pere Faura – (Recomanació: secció Textos)
http://www.perefaura.com/index.ca.html

Memoria Breve de los Salmones 1,2,3 i 4. Roberto Fratini.
http://mercatflors.cat/blog/2014/11/27/memoria-breve-de-los-salmones-parte-1-por-roberto-fratini/

Numéridanse – La relecture des oeuvres.
http://www.numeridanse.tv/medias/docs/The_new_interpretation_of_works.pdf

Numéridanse – Quand le réel s’invite.
http://www.numeridanse.tv/fr/themas/103_quand-le-reel-sinvite

Numéridanse – Danse, Performance, Figures Burlesques.
http://www.numeridanse.tv/fr/thematiques/249_danseperformance-figures-burlesques

La Grande Bellezza: “è solo un trucco!”:
https://www.youtube.com/watch?v=Jh6hbNUUBMg

 

This entry was posted in Uncategorized. Bookmark the permalink.