Reflexions sobre la visibilitat de la dansa, a propòsit del projecte “Caravana de tràilers” al Festival Sismògraf

El context

Dissabte passat vam presentar des de GRUA la segona Caravana de tràilers al Festival Sismògraf d’Olot. Per aquesta edició es va decidir, per raons bàsicament de pressupost, però també per una millor fluïdesa de tot l’esdeveniment, que només fossin vuit peces enlloc de deu, que van ser el total de peces presentades en la primera edició a l’Antic Teatre, i que ja que es presentava dins del marc d’un festival de dansa, que totes fossin peces de dansa, evidentment entenent aquest terme amb la dimensió més àmplia possible. També vam acordar que podien ser tant peces per a sala com per carrer i que havien de ser projectes que ja estiguessin en fase de distribució. És a dir, peces que estiguessin ja estrenades o acabades, no pas encara en procés de creació, i que per tant, estiguessin a punt per girar.
Es van seleccionar vuit propostes de les més de trenta que es van presentar a la convocatòria oberta, i es van seguir bàsicament tres criteris alhora d’escollir-les: professionalitat i trajectòria dels artistes; coherència, singularitat i solidesa de la peça presentada; i originalitat i capacitat de síntesi escènica en la descripció de com es pensava crear el tràiler de cinc minuts.
El tràiler escènic com a exercici creatiu
Tothom que va participar i tothom amb qui vaig parlar que va veure els vuit tràilers coincidia que tots ells havien creat un tràiler original i concís, dels quals es desprenia perfectament l’essència general de la peça, alhora que quedaven suficients incògnites obertes per fer despertar la imaginació i les ganes de veure la peça sencera.
Un dels tres objectius principals d’aquest projecte rau precisament aquí, en què els artistes se sentin inspirats i còmodes alhora de fer aquest exercici, i que presentin els seus cinc minuts tal i com els havien imaginat dins del seu propi medi, és a dir un teatre i davant d’un públic, no pas en una sala de reunions amb un power point.  En aquest sentit crec que l’única pega de la Caravana d’enguany va ser que el tràiler de la Maria Campos no va poder brillar del tot perquè succeïa casi tot per terra, i l’espai on ho vam presentar feia molt difícil la visibilitat del terra de l’escenari. Disculpes per la nostra part, i a tenir en compte pel futur.
 
El públic com a programador
L’altre gran objectiu del projecte rau en el públic. La idea és que després de veure tota la caravana de tràilers, el públic escull aquell tràiler la peça sencera del qual vol que sigui programada durant la temporada següent. A Olot, potser més que a l’Antic Teatre, vaig sentir que aquest objectiu prenia molta més rellevància. Els espectadors, una mescla entre Olotins i Sismografins, és a dir, una mescla entre vilatans d’Olot i públic del Sismògraf vingut d’arreu, havien de decidir quina d’aquelles vuit propostes creien més necessària per ser presentada a la ciutat d’Olot. I aquest acte de responsabilitat, encara que sigui una responsabilitat relativament petita, compartida, i aparentment sense gaire transcendència, però que decideix un esdeveniment cultural que passarà a Olot durant els propers mesos, em sembla un exercici de comissariat col·lectiu molt bonic, que no passa molt sovint, i que dóna l’oportunitat al públic participant de reflexionar sobre allò que passa a nivell cultural a la seva ciutat, i després de pensar què és el que creuen que hi falta o què és el que més hi encaixaria, poden decidir la peça de dansa que creuen que serà d’interès per la seva ciutat. I més que l’alegria de saber que un artista tindrà un bolo a Olot, el que em fa més il·lusió és haver generat entre els presents aquesta reflexió sobre la programació.
La relació artista/programador
El darrer gran objectiu de “Caravana de tràilers” és el de fomentar relacions professionals entre els artistes presentats i diferents agents articuladors. Per aconseguir-ho, des de GRUA i des del Sismògraf es va convidar a responsables d’equipaments culturals, teatres o festivals a venir a veure la Caravana i que al final, a part del seu vot individual, poguessin atorgar, sempre que ho volguessin i sense cap mena d’obligatorietat, qualsevol tipus de recurs relacionat amb el seu espai o festival a aquell o aquells artistes que despertessin el seu interès.
En aquest sentit estem molt contents, perquè un cop més, com ja va passar a l’Antic Teatre, la presència d’aquests agents articuladors va ser molt gran, i el Festival Grec, la Fira de Tàrrega, Temporada Alta, Escena Poblenou, Espai Erre, l’Antic Teatre, Per Amor a l’Hart, Ca l’Estruch, L’animal a l’esquena, la Fira Mediterrània, El Graner i el festival FIDCU d’Uruguay es van comprometre a donar algun recurs. I dic “comprometre’s” perquè precisament és això el que volem des de GRUA, que aquests agents articuladors escriguin en el paperet de la votació la seva aportació per tal que es llegeixi en veu alta i que per tant, quedi clar i quedi públic el seu interès per un o altre artista, encara que només sigui per tenir-hi una primera cita, com l’anomenem nosaltres. Una primera cita, però, que segurament serà en una oficina o prenent un cafè, però suficientment llarga com perquè les dues parts puguin explicar-se mútuament els seus respectius projectes i veure si d’allà en pot sortir alguna aliança. Un temps i una calma que moltes vegades no es té en molts dels contextos de trobada entre artistes i agents articuladors, on en formats més formals de presentació de projectes amb micro i powerpoint, o bé en formats més distesos de copa i tapa, no cal que els agents es comprometin a res i el temps de conversa moltes vegades acaba sent molt reduït, i molt sovint aquesta s’acaba amb la promesa de continuar-la en futurs intercanvis d’emails, que tots sabem que també molt sovint acaben per dilatar-se i difuminar-se en el temps.
Crec que el format que proposa Caravana de tràilers, que sense obligatorietat convida als agents a prendre aquest compromís amb algun dels artistes, complementa molt bé els altres contextos de relació artista/agent articulador que ja existeixen en altres contextos o dins mateix del context del Sismògraf.
Evidentment, però, el fet que aquests agents articuladors atorguin recursos a alguns dels artistes també comporta la seva problemàtica. Per una banda, sempre pot passar, i de fet ja va passar tant a la primera edició a l’Anitc Teatre, com ara al Sismògraf, que hi hagi algun artista al qual ningú no atorga res ni tampoc sigui la peça programada pel públic. Des de GRUA sempre ens agafa una mena de fervor democratico-maternal molt fort pel qual sempre desitgem que tots i cada un dels artistes presentats surtin de la Caravana amb alguna oferta entre les mans, i quan això no succeeix, i algú es queda sense res, sempre ens fa sentir, d’alguna manera, tristos. Com si no haguéssim pogut assolir un dels objectius principals, que és el d’impulsar la projecció professional de tots els artistes seleccionats.
Ara bé, reflexionant-hi fredament, dos dies després del moment de subidón que implica fer pública la votació i el repartiment de recursos, amb l’alegria que això comporta per uns i potser el petit moment de decepció per altres, crec, sincerament, que encara que hi ha artistes que surtin sense una menció concreta, tots hi han guanyat alguna cosa.
Primer de tot, i deixeu-me ser una mica banal, han guanyat uns euros per fer l’exercici de resumir la seva peça, cosa que en casi tots els altres contextos que conec on es demana a l’artista que mostri el seu treball davant d’un conjunt de programadors, molt sovint l’artista no cobra res, sobretot si no mostra la peça sencera, i de vegades, com és per exemple el cas d’Aerowaves, una plataforma europea de programació de dansa que es va celebrar a Barcelona el cap de setmana anterior al Sismògraf, l’artista sí que podia mostrar-hi la peça sencera però tampoc no se’l pagava econòmicament ja que el format està pensat com una “inversió” per a l’artista, del qual “potser” li sortirà feina, feina que “potser” llavor sí que estarà remunerada. És a dir, una inversió amb un risc considerable, des del meu punt de vista, però que tot artista és ben lliure d’acceptar o no.
Des de GRUA intentem sempre pagar mínimament l’artista, evidentment uns honoraris massa baixos en relació al nostre ideal, però suficients com per almenys cobrir les despeses de l’actuació i donar valor al temps que cada artista ha dedicat a pensar i crear el seu tràiler. Un tràiler que, com ens han comentat molts dels participants, els ha servit també per trobar noves maneres de fer o entendre la peça i fins i tot també per descobrir nous materials o elements escènics que després han decidit incorporar a la peça llarga. Per tant, a part de ser remunerat econòmicament, l’acte de crear i presentar el tràiler, també aporta més riquesa a nivell artístic que no pas si només es presenta una petita part de la peça, com es feia, per exemple, a la fira Come & See, on només se’n podien presentar 20 minuts com a màxim.
Per altra banda, encara que alguns dels agents articuladors es comprometin a una primera cita, o fins i tot a programar alguna de les peces presentades dins del seu teatre o festival, està clar que la relació artista/programador és una relació que es construeix al llarg del temps, i que necessita de més d’un projecte, de més d’una cita per tal d’anar-se consolidant i veure’n els fruits. És una cursa de fons. És un llarg procés de seducció mutu, on cada petita intervenció, cada petita aparició té el seu valor per tal de poder arribar a consumar alguna tipus de relació d’afecte. Per tant, tot i que algun tràiler no s’endugués cap recurs concret, sí que val la pena recordar que ha servit per donar-los a tots un nou impuls en aquest llarg procés de seducció.
Caravana per a quins artistes?
 
Una altra conclusió que es desprèn després d’haver organitzat ja dues Caravanes, és que aquest projecte és molt útil per donar suport a aquells artistes amb un grau de visibilitat mitjana. És a dir, artistes que ja fa anys que han deixat de ser emergents i que porten diversos projectes propis a l’esquena, però que malauradament no han pogut ser encara visibles als ulls de moltes de les estructures principals d’exhibició escènica del nostre país, que per això se les convida a venir i a comprometre’s a oferir el seu suport a algun o diversos dels artistes.
Caravana de tràilers, doncs, no està pensada per aquells artistes suficientment consolidats com per tenir línia directa amb totes aquestes estructures i festivals, ni tampoc està pensat per artistes que just acaben de començar i el seu treball encara no és prou sòlid. Sinó que és una iniciativa que creiem que omple part d’un forat molt gran que hi ha a Catalunya alhora de visibilitzar el treball de molts professionals de les arts escèniques contemporànies que no troben cap context per poder presentar el seu treball tant a públic com a professionals del sector. I dic “part”, perquè fóra bo que n’hi haguessin d’altres, ja que el forat és bastant considerable, especialment per aquells treballs amb més de tres intèrprets, perquè tot i que que en l’edició anterior en vam presentar algun, encara no hem trobat la manera, per tal i com està dissenyada i pressupostada la Caravana de tràilers fins ara, de donar-los la mateixa oportunitat que els treballs de petit format.
Per tant, encara hi ha molta feina a fer i molta imaginació a posar, alhora d’inventar nous contextos per donar visibilitat a tots aquells artistes amb treballs que no es troben dins d’aquestes característiques.
L’ús de l’humor
Una última reflexió que m’agradaria adreçar després de veure els resultats d’aquesta última edició, és el de l’ús de l’humor. Tot i que tots els tràilers van tenir una suma de vots similars, n’hi ha dos que van destacar tant en el recompte del públic, com en els suports rebuts pels agents articuladors, que són els tràilers dels Moñekos i el de Quim Bigas. Ambdós treballs despleguen conceptes, materials i estratègies carregats d’ironia i humor. I sense posar en dubte la seva qualitat, que crec que va ser indubtablement molt gran, sí que el fet que fossin els més valorats obliga a una reflexió sobre el poder que té l’humor i com aquest es materialitza en el context de la Caravana de tràilers. El públic valora més els treballs amb humor que sense? Perquè? O és que la dansa amb humor té més públic? Això significa que els tràilers amb humor tenen més possibilitats de ser programats que els que no l’incorporen? Però si la peça llarga a la qual es refereixen no té humor, perquè han de fer un tràiler que sí que en tingui?
Segurament són preguntes sense una resposta fàcil i clara, i potser el millor no hagués estat fer-les ara en aquest article, sinó haver-les adreçat durant alguna de les meves intervencions que vaig fer com a presentador al llarg de la mostra per tal que cadascú se les respongués a ell mateix abans de decidir el tràiler seleccionat. De la mateixa manera que vam insistir en reflexionar sobre els criteris a seguir alhora de decidir què es creia necessari programar a la ciutat d’Olot més enllà de d’amiguismes personals de votar aquell artista que coneixes, potser també haguéssim hagut d’esmentar en algun moment aquestes preguntes sobre l’humor per tal de tornar a posar tots els tràilers al mateix nivell de possibilitats, i fer que potser cert públic no decidís només a partir d’aquella sensació de plaer que et deixa cinc minuts de riure sense parar. En tot cas, és un bon tema a pensar i discutir i ja veurem com l’encarem en les futures edicions.
Pel què fa a aquesta, moltes felicitats de nou a tots els artistes pel seus grans treballs i mil gràcies al Sismògraf per haver-nos acollit tan meravellosament.
Posted in Uncategorized | 1 Comment

2º Aperitivo per Sin baile no hay paraiso – text de Jordi Ribot

‘Pere Faura – Sin Baile no hay paraíso (La meva història de la dansa)’ per Jordi Ribot Thunnissen

Entre els anys 2004 i 2009, Jérome Bel va produir una sèrie de performance talks anomenades Portraits de Danse. La primera va ser Véronique Doisneau (2004), i seguiren Pichet Klunchun and myself (2005), Isabel Torres (2005), Cedric Andrieux (2009) i Lutz Foster (2009). A totes elles, un intèrpret explica en primera persona la seva història i experiència com a ballarí. S’explica. I ho fa parlant i movent-se, aturant-se per beure aigua, respirar, estirar els músculs abans de moure’s, etc. S’explica a si mateix i es mou como en la vida misma. En un article sobre aquestes peces em va semblar clau llegir que Cédric Andrieux confessava que les pauses en el seu relat – el beure aigua, els moments de quotidianitat – estaven estrictament coreografiades per Bel, deus ex machina tot i tot.

O tot per tot, més aviat, ja que amb aquesta proposta escènica Jérome Bel vol transmetre quelcom concret. Per una banda, desmitifica i apropa el món de la dansa a l’auditori exposanten escena no només el cos de l’intèrpret sinó també el per què de com es mou en boca de qui parla – que té més autoritat per fer-ho que ningú. Per l’altra, fa una proposta política de l’ús de l’esdeveniment teatral com un espai compartit de testimoniatge de l’ara i de l’aquí, obligant amb tots els mitjans possibles a l’espectador a adonar-se del temps que passa, fent-lo coparticipant del relat. Les pauses d’Andrieux, un recurs teatral amb un objectiu determinat, fan del portraitper tant un esdeveniment documental: Bel reclama de l’espectacle que no sigui una conferència, sinó una representació de la mateixa. No deixa de ser un acte performatiu, al cap i a la fi.

Documental és el que ens vol testimonis de quelcom amb el major grau possible d’aspecte de realitat. En cinema s’hi aspira buscant la desaparició de l’efecte: la càmera ha de ser el menys invasiva possible, ens ha de donar la sensació que mirem per un forat, espiant fragments d’una realitat esdevinguda en un altre temps com si fos ara. Jeroen Fabius, director de l’escola SNDO d’Amsterdam en l’època que Pere Faura n’era alumne, planteja en un article que en teatre aquest efecte es pot aconseguir precisament pel fer contrari. Mostrar el truc amb transparència, diu Fabius, evita que l’espectador vegi l’esdeveniment com una obra ja feta; l’obliga a prendre consciència de què el que està veient o ajudant a crear és un moment present, un ara i un aquí compartits amb qui està a escena. Fabius refereix a l’ús del vídeo en les primeres peces de Faura com a exemple: La càmera – molt present durant l’espectacle, tant ella com el seu funcionar – fa de l’experiència temporal una experiència molt conscient: tots testimonis de l’ara, del fa no-res, del d’aquí una estona.

Després d’anys als Països Baixos Pere Faura ha tornat a Catalunya per seguir amb la seva dèria d’apropar-nos als morros allò que ens envolta com un bonze, posant el focus en el com són per ell diverses coses i mostrant-les – per tant i de nou – de manera diferent, performativa. A Bomberos con grandes mangueras feia zoom a la física realitat d’una escena pornogràfica; en com d’al·lucinant resulta veure la carnal realitat d’allò que està passant costat per costat de la falsedat extrema de coll per amunt de qui ho experimenta. Ara, amb peces com Dansa real ja! o Sin baile no hay paraíso, Faura s’apropa amb la mateixa absència de pudor a la seva història de la dansa. D’on ve el moviment de Pere Faura? Hi ha una Història a la que un es pugui aferrar? Tal com diu ell mateix durant la seva performance talk particular Dansa real ja!: “qui gosa dir que això (moviment) li pertany?”.

Jérome Bel va ser un dels creadors que André Lepecki va escollir per exemplificar el seu famós Exhaurir la Dansa (2006). Establint un diàleg entre dansa i filosofia, Lepecki teoritza en aquest llibre sobre la idoneïtat de segons quines propostes de dansa experimental – postmoderna? – per posar en evidència tendències de corrent majoritari que Occident ha impulsat des dels temps de Descartes: la sempre farragosa Modernitat. Endavant, sempre endavant! La filosofia ens ensenya que hem progressat durant segles perseguint un final utòpic ideal per la Història. Aquest arribar cap a, tanmateix, s’esgota. S’exhaureix durant el segle XX i a partir d’aquí tots els –ismes – en dansa tots els Judson Church i ramificacions mil – s’alien per ressaltar-ne l’absurd. Per aturar-lo. Ja no hi ha res a entendre, diuen, res a significar. No anem enlloc.

Ara bé, Judson Church ja queda molt enrere i fa anys que corren rius de tinta per donar nou nom al nostre paradigma. Caldria preguntar-se si el mateix Jérome Bel no forma part d’una altre estadi, ja que la sensació també en les seves obres és que ja no cal negar la raó, ja no cal fer la trabanqueta al moviment en un acte polític de traïció a la Modernitat, en paraules de Lepecki. Molts creadors es passen l’avui en canvi en un estat d’aparent naïf, en un com si permanent. Ja hem entès que no anem enlloc, però fem com si i com ens vingui de gust; que tot plegat no és tant important i tot és possible. Traguem-li ferro.

Pere Faura és, crec, un molt bon exemple d’aquest fer. Perquè ell fa del treure ferro bandera, i com Jérome Bel desemmascara en els seus espectacles la vana vanitat del fet performatiu. Simplement utilitza el que té a l’abast de forma transparent per explicar el que vol, en un acte que segueix sent polític i documental: A través de l’humor i de trucs teatrals utilitzats – ara sí – sense sentiment de culpa, apropa a l’audiència i fa possible, com a mínim, un compartir d’un moment de present on passen coses amb aparença de realitat. S’explica, ell també, i ens en fa partícips i testimonis.

A la pel·lícula La Grande Bellezza, l’escriptor arriba a una conclusió similar que li permet finalment posar-se a escriure: “È solo un trucco!”, exclama. Assumint la poca importància de tot plegat – i apropant-nos per tant al fet creatiu amb seriosa lleugeresa i humilitat – seguim fent. I les reflexions, alliberades del pes d’haver de negar tres segles previs, estaran més a prop del públic perquè estaran plantejades a través de la sana ironia. I tot jugant jugant, ves a saber si no prendrem consciència d’alguna cosa, o entendrem gràcies a Sin baile no hay paraíso que la història de la dansa està feta potser d’un enteranyinar de fragments i històries humanes, particulars i col·lectives, teves i meves, d’en Pere Faura, de la Maya Plisetskaya i de tothom i de ningú. O no. I s’apagaran les llums i cadascú anirà a casa seva, i Déu nostre senyor a la casa de tots. O no.

 

Jordi Ribot Thunnissen

 

Pere Faura presenta Sin baile no hay paraíso. La meva història de la dansa del 10 al 12 d’abril al Mercat de les Flors

 

Bibliografia

BANES, Sally. Terpsychore in sneakers. Connecticut WUP, 1987

BANES, Sally. Writing dancing in the age of Postmodernism. Hannover WUP, 1994

BEL, Jérome and RITSEMA, Jan. “Their job is not to dance, but to watch other people dancing – if they dance”, dins de Hochmuth, Martina (ed). It takes place only when it doesn’t. On dance and performance since 1989. Revolver, 2006

DICKINSON, Peter. “Cédric Andrieux: with Bel, Benjamin and Brecht in Vancouver”. The Drama Review, Volume 58, Number 3, Fall 2014, pp. 162-169

FABIUS, Jeroen. Politics of documentarism in choreography. Live-video in the works of Pere Faura. 26 July 2008 – Kalamata International Dance Festival Unpublished lecture

GARDNER, Sally. “What is going on in Postmodern Dance?”. Writings on dance Issue 18-19. Constellations of Things. – Winter 1999. pp 181 – 193

HUTCHEON, Linda. “The Politics of Postmodernism: Parody and History”. Cultural Critique, No. 5, Modernity and Modernism, Postmodernity and Postmodernism. (Winter, 1986-1987), pp. 179-207

LEPECKI, André. Agotar la Danza. Performance y política del movimiento. Mercat de les flors, 2008.

REYNOLDS, Nancy. No fixed points – dance in the XXth century. Yale University Press. 2002.

VERMEULEN Timotheus and VAN DEN AKKER, Robin. “Notes on Metamodernism”. Journal of Aesthetics & Culture, Vol. 2, 2010

 

Videografia

Jerome Bel – Veronique Doisneau
https://www.youtube.com/watch?v=OIuWY5PInFs

Jerome Bel The show must go on
https://www.youtube.com/watch?v=dpBbafP-Qdk

Pere Faura, Bomberos con grandes mangueras
https://www.youtube.com/watch?v=XgKUSc4UG3Y

Pere Faura, Danza real ja!
http://www.perefaura.com/perform/dansa_real_ja.ca.html

Dominique Boivin – Une histoire a ma façon
https://www.youtube.com/watch?v=Vx5cgYHPsVo

Olga de Soto – Histoire(s)
https://www.youtube.com/watch?v=aFUvSjDHslc

Toni Jodar – Explica la dansa
https://www.youtube.com/watch?v=epalSIsk5YY

Alain Platel, Out of context – for Pina
https://www.youtube.com/watch?v=V64CXOyBJLY

Alain Platel – Tauerbach
https://www.youtube.com/watch?v=qr3uwnuXX04

Sonia gomez – Mi madre y yo
https://www.youtube.com/watch?v=4LmB6-VVw3I

Grupo KM29 – Duramadre
https://www.youtube.com/watch?v=Oi7a3IxIZeQ

 

Linkografia

Pere Faura – (Recomanació: secció Textos)
http://www.perefaura.com/index.ca.html

Memoria Breve de los Salmones 1,2,3 i 4. Roberto Fratini.
http://mercatflors.cat/blog/2014/11/27/memoria-breve-de-los-salmones-parte-1-por-roberto-fratini/

Numéridanse – La relecture des oeuvres.
http://www.numeridanse.tv/medias/docs/The_new_interpretation_of_works.pdf

Numéridanse – Quand le réel s’invite.
http://www.numeridanse.tv/fr/themas/103_quand-le-reel-sinvite

Numéridanse – Danse, Performance, Figures Burlesques.
http://www.numeridanse.tv/fr/thematiques/249_danseperformance-figures-burlesques

La Grande Bellezza: “è solo un trucco!”:
https://www.youtube.com/watch?v=Jh6hbNUUBMg

 

Posted in Uncategorized | Leave a comment

preguntas y respuestas sobre “Sin baile no hay paraíso”

La revista de danza Suzy-Q ha hecho un pequeño reportaje de “Sin baile no hay paraíso”. Como la revista sólo se publica en papel, aquí os dejo algunas de las preguntas y sus respuestas que me hicieron por email a modo de aperitivo antes de las actuaciones al Mercat de les Flors del 10 al 12 de abril.

 

¿Qué significado personal tienen para ti estas creaciones de Plisetskaya, Kelly, Travolta y Keersmaeker?

Estas cuatro creaciones forman parte de mi infancia y juventud como bailarín. En su momento fueron de gran inspiración para decidir dedicarme a la danza y creo que me pasé tanto tiempo agarrado a una barra de ballet, como en clases de contemporáneo, haciendo musicales o bailando en la disco. Por eso he decidido ponerlos juntos ahora, porque para mi fueron igual de importantes en ese momento, y su influencia en mi cuerpo y en mi visión de la danza continúa siendo muy presente en el momento actual.

 

En tu nueva propuesta no parce haber distinción entre danza culta, ballet, danza popular, claqué… ¿te sientes identificado con todos estos estilos? ¿te sientes capaz de ejecutar con igual destreza la perfección clásica de Plisetskaya, la gracia virtuosa de Gene Kelly, la espontaneidad de Travolta y la matemática racional de Keersmaeker?

“Sin baile no hay paraíso” no quiere ser una mera celebración de la diversidad de estilos en la danza. Sino que trata de ahondar en mi infancia como bailarín para reposicionar mi presente como coreógrafo. Recupero esos cuatro solos desde lo que soy ahora, desde mi cuerpo actual, intentando ejecutarlos de la mejor manera posible siendo consciente que hace mucho que no bailaba claqué, ni que nunca tuve muchas condiciones para el ballet. Pero no me interesa tanto el virtuosismo de su ejecución, sino mostrar su visión del cuerpo, de su manera de estar en escena y por extensión, de estar en la vida, que es realmente lo que me fascina y lo que cuento en la pieza. Reencarno esas piezas no como bailarín, sino como coreógrafo, intentando contar porque siguen siendo relevantes para mi des del punto de vista de la creación, no de la interpretación.

 

En la mayoría de tus creaciones afloran rasgos autobiográficos, y de alguna manera siempre abordas tu relación con la danza ¿es conflictiva esta relación con tu profesión?

Más que rasgos autobiográficos, que es verdad que en algunas de mis creaciones sí que existen, creo que muchas de mis piezas hablan de la danza a través de la danza. Pero este interés no proviene en absoluto de una relación conflictiva con ella. Para nada. Hablo de la danza, de su historia, del hecho teatral en si o de la mirada del espectador, etc. precisamente porque me atrae y me apasiona. Me encanta reflexionar y hacer reflexionar a través de una experiencia teatral sobre esa experiencia teatral, su contrato y su convención y cómo la vive cada una de las partes implicadas. Es pura pasión para entender mejor qué hago, para hacer un striptease a mi propios deseos.

 

¿Es el humor un arma poderosa?

El humor es un arma poderosa, pero también un arma de doble filo. Siempre es peor intentar ser gracioso y no conseguirlo, que intentar ser transcendente y no conseguirlo. Aunque para mi, el humor es una manera de llegar a la transcendencia. El humor ha sido muy importante es mi trabajo de la misma manera que lo es en mi vida. No entiendo el trabajo, las amistades, el sexo o una comida sin su dosis de humor. Por eso también mis piezas tienen la suya. Pero tengo que reconocer que, quizás con la edad, o porque la situación en la que vivimos no tiene ni puta gracia, cada vez más el humor tiene menos minutos en mis espectáculos. “Sin baile no hay paraíso” es una muestra de ello. He ido cortando muchas de las partes cómicas, y ahora tiene un tono más poético y reflexivo, que a mi gusto, funciona mejor.

¿No es demasiado osado ofrecer una reinterpretación de cuatro piezas que están muy enraizadas en el inconsciente colectivo?

Para mi no es nada osado. Precisamente la idea es trabajar con estas piezas que forman parte de mi historia como artista, de la misma manera que forman parte del imaginario colectivo. Podría hablar de mis pasiones como coreógrafo sin citar estas piezas, es decir que podría hablar de lo mismo que habla “sin baile no hay paraíso” usando otros ejemplos o incluso sin usar ejemplos. Pero usando estos cuatro iconos se tiende un puente con el espectador, que los reconoce, y que se ríe conmigo de su propia memoria y de todo lo que uno puede hacer con sus recuerdos. Es una manera de desacralizar la historia, siempre con el máximo respeto y admiración, pero desde una mirada más  contemporánea y un poco más canalla.

 

Tus creaciones tienen gran capacidad para conectar con todo tipo de audiencias. No obstante pareciera que te han encasillado en tendencias muy intelectuales de la danza de vanguardia ¿dónde te sientes ubicado en este mundo de la danza?

Sinceramente me importa relativamente poco dónde me encasilla la gente. Mis creaciones creo que tienen algo de difícil etiquetaje y para mi esto es algo muy positivo e importante en una sociedad acostumbrada a las cajitas, los estereotipos, los titulares cortos y los twits de 140 caracteres. Me fascina buscar espacios entre medio de espacios ya existentes, abrir brechas, forzar a buscar nuevas articulaciones y no quedarnos con las definiciones y las preconcepciones que ya tenemos de la realidad.

Algunas de mis creaciones pueden conectar con mucho tipo de audiencias, otras no tanto, en unas uso más texto, en las otras bailo parte de la historia de la danza, hago striptease, el hoola-hop o juego con recortes de periódicos. Para mi cada pieza es un mundo, un diccionario y un cuento en ella misma. En mi práctica, estoy en contra del “estilo”, aunque respeto mucho todos aquellos que trabajan para tenerlo. Para mi lo importante no es construir un estilo de danza que se repita en cada pieza, sino al contrario, que cada espectáculo en particular diseñe y articule su propio lenguaje y que el público lo entienda, y a partir de la construcción de ese lenguaje entonces empiece a hablar, y así los espectadores lo puedan leer.

No tengo ni quiero estilo de movimiento porque creo que es más importante generar un todo comunicativo, que no desarrollar un estilo propio y decorarlo o maquillarlo con “temas” o “argumentos” que no tienen nada que ver con el cuerpo que se presenta en escena. Para mí el cuerpo tiene que encarnar el concepto, y no entender el concepto como una especie de excusa para presentar un determinado cuerpo que no tiene nada que ver con esa excusa.

Posted in Uncategorized | Leave a comment

Ni morir, ni reinventar-se. Pensar més enllà del teu propi cul

(Aquí un article que em van demanar pel bulletí de l’Apdc.)

 

Dilluns al matí ens vam reunir per treure CRIM de l’estat de coma en què es trobava des de fa aproximadament un any. CRIM, la plataforma de creadors independents en moviment que es van inventar uns quants i a la que s’hi van sumar uns altres quants ara fa tres anys, portava un any sense activitat. Tot i així, fa un any que es va pactar amb l’Antic Teatre organitzar alguna cosa per aquest novembre. O sigui que hem decidit despertar CRIM del coma ni més ni menys que per dissenyar el seu suïcidi. Hem decidit matar CRIM en públic i convidar a tothom al seu funeral.

Hi ha alguns pobles durant la festa major dels quals se celebra el ritual de matar un porc, per fer-ne embotit i després menjar-se’l tots junts en un dinar popular. Independentment del debat ètic o moral sobre aquesta tradició, l’exemple ens ha interessat com a ritual escènic i col·lectiu al voltant de la mort, i com la mort, en aquest cas, porta a la unió i la celebració de la comunitat.

Des de CRIM, hem pensat que cal matar CRIM i fer pública la seva carta de suïcidi. Creiem que cal compartir la seva mort, és a dir, els seus fracassos i els seus èxits, amb la resta de la comunitat. I així, entre tots, veure quins xoriços es poden fer de la seva sang.

Últimament estem assistint al desmantellament de tot el sistema cultural. Cada cop més companyies, teatres, festivals, associacions i iniciatives artístiques diverses estan desapareixent o quedant-se en estats d’intubació permanent a veure si algun dia poden tornar a obrir els ulls. Les raons que han dut a CRIM al suïcidi no són en absolut econòmiques, sinó bàsicament de funcionament intern, és a dir, de problemes d’organització i de pèrdua d’il·lusió i implicació personal envers el projecte col·lectiu. Tot i així, volem obrir el seu funeral per plorar i reflexionar tots junts sobre les diferents causes que han portat o estan portant a la mort, molt sovint prematura, de molts projectes culturals del nostre país, ja sigui per asfixia econòmica, interessos polítics contraris, reconversió professional o per motius purament personals. Volem donar a la mort un valor positiu, d’intercanvi, de regeneració i celebració.

Reflexionant, però, sobre aquesta eutanàsia cultural i posant en comú un inventari improvisat d’aquelles iniciatives que sabem que han desaparegut recentment, m’ha vingut al cap una institució sobre la qual fa mesos que no sento comentaris, que és l’Institut del Teatre.

Segurament que hi ha molta gent que hi està pensant constantment, però recordant moltes de les reunions i trobades del sector davant de les retallades, recordo molt poca menció a l’Institut. I parlant amb la gent del sector, sembla que exceptuant els canvis normals de programari o professorat, hi ha la sensació que l’Institut, en la seva essència, no canvia mai. No canvia, no muta, no creix, no es transforma. I tot i que està clar que les retallades també l’han afectat, hi ha la sensació, però, que poc canvia, ni mor, ni es reinventa.

Reconec que estic una mica desinformat sobre el tema, i que no conec tota la realitat d’aquesta institució, però em preocupa sentir, o millor dit, no sentir cap mena de debat sobre l’Institut. Crec que el sector de la dansa necessita un Institut del teatre fort, obert, internacional, i de caràcter, organització i continguts de nivell universitari. Un Institut que combini tradició i experimentació, teoria i pràctica, disciplina i bogeria. I molta gent estarà d’acord amb mi, que actualment no és així. Crec que ha arribat l’hora de treure el departament de dansa de l’Institut del Teatre del merder burocràtic en el que està ficat que segons el parer de molta gent li impedeix un desenvolupament pedagògic i acadèmic adequat. I això només es fa canviant lleis, i això només es fa, sent generosos.

Crec que en el moment actual de retallades, privatització i precarització de la cultura, és el moment on hem de ser més generosos que mai i deixar d’estar tot el dia pendent de salvar-nos el cul, per pensar, almenys una estona, en com fem que els culs dels que venen puguin continuar movent-se i puguin continuar aprenent en condicions. Crec que hem d’aparcar per un moment els debats sobre el sistema de subvencions, el finançament de teatres, festivals, gires i centres, etc, deixar de parlar de companyies, emergents, gestors o programadors, i parlar d’educació. Sé que ja s’ha intentat moltes vegades, però cal aprofitar el sidral actual per generar un nou intent de trobada entre educadors, polítics, artistes i la resta del sector i començar a canviar alguna cosa de veritat a l’Institut.

A partir de la meva experiència a la SNDO d’Amsterdam, crec firmament que la base del teixit artístic es basa en unes bones institucions educatives, que haurien de ser la veritable fàbrica de creadors, el pont entre l’amateurisme i la professionalitat, l’espai per l’error i el descobriment, lliure de les pressions i les presses del mercat.

Ara fa uns mesos he entrat a formar part del col·lectiu ARTAS, el col·lectiu que gestiona i (re)pensa La Poderosa. La Poderosa ha passat de ser un espai organitzat per Les (tres) Santas, a fer-ho per sis ARTistes ASsociats, dues de les antigues Santas i quatre nous mindunguis. Tot i que La Poderosa és un espai relativament petit, de pressupost baix i amb mesurada activitat, com passa en tot col·lectiu sempre és complicat, lent, però sempre apassionant de gestionar en grup. I cada dia m’admiro més de pensar com La Mònica i la Bea (les dues Santas del col·lectiu) han decidit obrir el projecte que durant anys havien estat construint a la seva manera, amb els seus encerts i errors, però des del seu treball i la seva passió, i han decidit regalar-ne una part a quatre (relativament) joves nouvinguts. No només han transformat o el que està tan de moda avui, “reinventat” el seu projecte, sinó que han cedit sobirania. Han renunciat a part de les seves expectatives i fantasies per donar espai a noves iniciatives i nous imaginaris. I això, de moment, no ho he vist enlloc més.

Crec que el debat sobre l’Institut és molt important i molt urgent. Crec que és hora de tractar el llarg termini amb caràcter d’urgència, i començar a canviar les lleis necessàries per dissenyar una educació en dansa més sòlida i universitària. I per això crec que cal un debat amb una valentia i una generositat semblants a la de la Bea i la Mònica. Perquè sinó canviem la base de la nostra educació, res no canviarà de veritat i d’aquí uns anys els futurs professionals de la dansa tornaran a reunir-se quan el Govern no els pagui les subvencions i tornaran a fracassar alhora de posar-se d’acord en com afrontar la situació, i tornaran a reunir-se tot de joves creadors per fer front a la seva precarietat laboral i al final acabaran celebrant un funeral de la seva plataforma perquè no hauran sabut posar-se d’acord en com treballar plegats.

Guai celebrar i reflexionar la mort de CRIM, guai formar part d’una nou projecte generador d’activitats i pensament com és La Poderosa, però no n’hi ha prou. Hem de començar a pensar en els culs dels que venen.

 

Posted in Uncategorized | 1 Comment

Danza real ya! en el festival PLAGA

Danza real ya!

Versión casa – calle

Este sábado 15 a las 19,30h en Gran Vía, 504, 1º 2ª (metro urgell)
Dentro del Festival Plaga

“Danza real ya!” es un proyecto de y sobre la danza. Un collage coreográfico formado por 4 solos icónicos de la historia de la danza y de la historia personal del creador que se van repitiendo varias veces cambiando su contexto y significado. 4 solos impresos en un único cuerpo que interpreta parte de la memoria colectiva de la danza para proyectar reflexiones sobre el papel, la necesidad o la absurdidad de la danza contemporánea en el momento actual.

 

Posted in Uncategorized | Leave a comment

Danza y chistes

Danza y chistes no és cap títol poètic que amagui metàfores artístiques de móns ficticis o conceptes abstractes. Danza y chistes és el que és: dansa i acudits. Els acudits de sempre mesclats amb dansa contemporànea de sempre. Jaimito, els de Lepe, s’obre el teló i es veu, mamá mamá, i altres grans clàssics del món de l’humor barat dialoguen amb el release més convencional, el flying low mal entès i la caspositat de l’”instant composition”. Un espectacle improvisat per passar una estona estranya i macarra entre l’humor més simplón i l’asbtracció més esotèrica.

19,20 i 21 d’abril

Antic teatre

 

Posted in Uncategorized | Leave a comment

TODOS AL PATIO!!!

Última improvisació del cicle Patio de Improvisaciones.

amb Claudia Solwat (accions) Anna Rubirola (maneres)  Sergi Faustino (cançons)  Joan Escofet (videos) i Israel Quintero (llums)

dimarts 26 de març a les 21h a l’Antic Teatre.

 

 

http://www.anticteatre.com/programa2013/marzo/todosalpatio.html

Posted in Uncategorized | Leave a comment

Mañana toca Video-Patio

Seguimos con el Patio de Improvisaciones.

Mañana a las 9pm en Antic Teatre, Video-Patio, una improvisación en movimiento y palabra en relación con los vídeos de Joan Escofet, la música de Sergi Faustino y las luces de Israel Quintero.

Si dudáis de venir porque juega el Barça, pensar que aquí también habrá gente corriendo, griterío, cansancio, sudor y mucho virtuosismo. Venga, óstia, venir al patio con nosotros y hagamos de la platea del Antic la galería sur de animación de este partido escénico.

 

Posted in Uncategorized | 1 Comment

LA IMPRO HA (RE)VUELTO

Hay algo del momento actual, que es igual de bonito como de agotador, y es que parece que se tenga que poner un RE en todo lo que se hace: repensarse, reinventarse, reformularse, refinanciarse, reciclarse, reivindicarse, revolucionarse, … Y por aquello de si no te gusta el caldo, pues dos tazas, aquí va mi invitación:

Retomo el Antic Teatre para reclamar, reformar y regalar mi reflexión y mi reencuentro con la re-improvisación.

En un momento reciente de tanta recesión, retrocesos, resentimientos y reproches, recupero y readapto mi reposicionamiento sobre la imrpovisación, como reacción y rechazo a todo aquello que me resuena a retrógrado. Como receta revulsiva para rebelarme y rebotarme escénicamente y reconvertir mis recelos y recriminaciones en una reivindicación coreográfica y una reafirmación artística que remueva, regire y reviente una recíproca receptividad que no requiere ni respuestas ni resultados.

Rebobinando a través de mis recuerdos. Recitando refranes releídos. Reviviendo recónditas reconquistas. Reciclando mi repertorio de referentes y referencias recogidos hasta el momento para revivirlos y reactivarlos espontáneamente y poder reproducir y representar un refrito de regeneración y reconstrucción resplandeciente como recompensa refrescante.

Reaccionando a toda restricción, represión y reglamentación, intento reanimar, reavivar y resituar la imrpo como un recurso refinado repleto de recreaciones posibles. Revalorizándola como un nuevo reto que refleje y resalte la responsabilidad del que no renuncia a lo que está renombrando, reencarnando, reescribiendo, reformando, retocando, removiendo o repitiendo.

Permitiéndome poder revolcarme, rebajarme, restregarme, resbalarme, respirar y reposar.

Así que os recomiendo que revisitéis el recinto del Antic Teatre cada martes de marzo a las 9pm y me respaldéis y nos reencontremos en esta pequeña revuelta en forma de revolcón relajado y requetebién.

—–

“Patio de improvisaciones” és una sèrie de 4 sessions d’improvisació escènica d’un sol performer en relació a altres elements o disciplines.

—–

Dimarts 5 – “Radio-Patio” – Improvisacions creades a partir del que sona a la ràdio aquell dia.
en escena: pere faura
a les llums: israel quintero
a la música: la ràdio

—–

Dimarts 12 – “Video-Patio” – Improvisació amb el moviment i la paraula en relació a la interacció amb el video, les llums i la música.
en escena: pere faura
al video: joan escofet
a la música: sergi faustino
a les llums: israel quintero

——

Dimarts 19 – “Solo al Patio” – improvisació en total soledat.
en escena: pere faura

——

Dimarts 26 – “Todos al Patio” – assamblea escènica espontània consensuada col.lectivament entre tots els performers i col·laboradors participants.
en escena: anna rubriola, claudia solwat, pere faura
al video: joan escofet
a la música: sergi faustino
e les llums: israel quintero

Posted in Uncategorized | Tagged , , , | Leave a comment

Doblete callejero a Tàrrega este finde!

Posted in Uncategorized | Leave a comment