Ahir es van celebrar els Premis Butaca i “Sweet Tyranny” va rebre el premi de millor espectacle de dansa. Rebre un premi sempre és una bona notícia i un posa content. Especialment pensant que és una molt bona manera de sentir-te recompensat per tota una feina feta, conjuntament amb un equip de gent, que el premi també permet una vegada més agraïr-los la seva complicitat, dedicació i suport.
“Els nominats en cada una de les categories dels Premis Butaca són escollits per una comissió formada exclusivament per espectadors. Per formar part d’aquesta comissió, els espectadors han d’haver vist més de 36 muntatges teatrals durant la temporada. I un cop escollits els nominats, tothom qui vulgui pot votar en un sistema de votació popular.”
Aquest sistema té, evidentment els seus pros i contres, els seus amants i detractors. No tothom que vota, ha vist tots les espectacles nominats, els espectacles que han tingut més visibilitat o més dies de funció sempre tindran més possibilitats de guanyar perquè els votarà més gent, per tant, les produccions grans sempre tindran més possibilitats, sigui quina sigui la seva qualitat, i també és un sistema un mica injust des del punt de vista geogràfic, perquè si no ets de Barcelona, costa encara més poder veure-ho tot. En fi, es poden trobar arguments que d’alguna manera podrien qüestionar els premis, però també se’n poden trobar a favor, com per exemple que no estan lligats a una empresa de recaptació de drets intel·lectuals, de la qual si no n’ets soci no pots formar mai part dels nominats, com passa amb els MAX, o que el fet de no haver-hi un jurat d’experts fa que tampoc no hi hagi possibles ingerències entre aquests experts i alguns dels muntatges, perquè si són experts, segur que és perquè treballen en actiu i molt probablement amb moltes dels projectes o persones nominats.
Jo crec que cal celebrar el moment de visibilitat i celebració de les arts escèniques que premis així possibiliten. Compartir un moment d’alegria amb tots els que ens dediquem a la faràndula, conscients que els premis completament justos no existiran mai, i que per tant, avui potser és un, demà un altre.
Felicitar a l’Aimar Pérez Galí i a la Maria Campos i el Gui Nader perquè estaven nominats amb dues peces molt diferents i molt xules que també es mereixien guanyar, i també al Manuel Rodríguez per la nominació, tot i que no vaig poder veure la seva peça.
De la gal.la dels premis, que vaig veure per internet, em quedo sobretot amb el discurs de l’Àlex Serrano, sobre la idea que el nom de “noves” dramatúrgies implica que totes les altres categories són velles i obsoletes. Brillant. Però per mi, el més trist no és el nom sinó que a la seva categoria només competien dos espectacles, quan a Catalunya segur que s’han produït moles més espectacles “rarus”, “frikis” i de “noves dramatúrgies durant tot aquest any. La dansa o el teatre arriscat, no convencional, experimental o com els vulgueu anomenar, no trobaran mai el nom correcte, l’etiqueta perfecta, perquè precisament operen en aquell espai entre disciplines, entre llenguatges, expandint els marges coneguts fins al moment. I per tant, sempre s’avancen a les etiquetes. I qui posa etiquetes normalment són els mateixos que reparteixen aquest tipus de premis. Per tant, jo crec que ja és molt positiu que uns premis com aquests incloguin les “noves” dramatúrgies, encara que amb el nom equivocat i només dues nominacions, i que la categoria de dansa la guanyi un espectacle que molts no qualificarien mai de dansa.
Aquí el discurs que he gravat en mòbil per si guanyàvem i que el Jordi Queralt i l’Esteve Soler (els dos altres co-directors de “Sweet Tyranny”) han fet sonar des del mòbil.
———-
Hola a tothom,
Aquí us parla Aura Faura, i si esteu sentint aquest àudio, significa que “Sweet Tyranny” ha estat premiada com a millor espectacle de dansa. Per tant, moltes gràcies tant als que feu possible aquest premi, com a tot el súper equipassu que ha fet possible l’espectacle.
“Sweet Tyranny”, pels que aneu justetes d’anglès, significa “dolça tirania” i pretén qüestionar diferents relacions tiràniques de la nostra pràctica professional.
Tiranies que permeten, per exemple, que al final de la funció, només surti jo a saludar, sense la presència dels altres set ballarins. Ma mare sempre em va dir que no li molava gens aquesta decisió i que els ballarins també es mereixien sortir a saludar, perquè en el moment de saludar, ja s’havia acabat la ficció. Però per mi, “Sweet Tyranny” no ha estat mai una ficció, sinó una fricció. Una fricció entre la dolçor de la passió que sento quan ballo i el cabreig per les injustícies que sovint sento quan ballo professionalment.
Injustícies com formar part d’un món on tot el reconeixement sempre se l’enduen els coreògrafs i no pas els intèrprets. Per tant, Sarah, Miquel, Javi, Amaranta, Claudia, Laura i Raquel, avui més que mai, us mereixeríeu ser aquí dalt, us mereixeu aquest premi, i us mereixeu aquest súper aplaudiment del públic.
I com que sé que segur que els organitzadors ja deuen estar pensant: “que l’àudio aquest del Pere acabi ja”, doncs acabo demanant-vos només:
– que balleu una mica més, que si us foteu la música a tope i us poseu a ballar, segur que sereu més feliços i la resta de coses que hagueu de fer aquell dia, les fareu amb molta més alegria.
– que en un moment amb fortes tensions socials, ens toca suar i seduir-nos mútuament ballant, perquè ballar ens fa ser més feliços i més lliures, sobretot quan ho fem junts.
– que tot i ser una professió molt femenina, encara hi ha molt de masclisme, sobretot en posicions de responsabilitat, i la proba és que dels cinc coreògrafs nominats aquesta nit només hi ha una dona i a sobre és compartint la direcció amb un home.
– que tot i que tots els espectacles de dansa nominats aquesta nit són produccions del Mercat de les flors, hi ha dansa i molt interessant més enllà del Mercat del les flors.
– i que si no us agrada ballar, doncs almenys aneu a veure dansa, perquè hi ha gent que està fent coses super xules. No som una colla de hippies i frikis del cos que vivim en el nostre univers abstracte, sinó que molts coreògrafs i artistes en dansa s’acosten molt als estils i maneres de fer de moltes de les obres i els artistes premiats aquesta nit, però com que tenen l’etiqueta dansa, doncs ala ja no hi anem. Quina va ser l’última vegada que vau seure en aquest mateix pati de butaques on sou ara per veure un espectacle de dansa?
Deixeu-vos d’etiquetes. I poseu-vos a ballar o anar a veure dansa.
Prou Repressió i més seducció!
Moltes gràcies.