Archive for July, 2010

Una llumeta blanca, un forat negre.

Thursday, July 15th, 2010

Una llumeta blanca. Una llumeta blanca brillant enmig d’un immens passadís, fosc com la nit, etern com un dia d’estiu, que va acompanyada d’una remor constant de veus conegudes i d’altres que no ho són tant. Una llumeta blanca que, quan de sobte, em desperto es va fent cada cop més i més intensa i que a mesura que avança el pas del temps es va fent més i més gran fins que m’inunda la còrnia i m’encega durant tres minuts exactes. Sóc al cel? M’he mort? No. La llum de la llanterna del doctor que m’apunta directament als ulls i les cuixes d’una infermera rossa em confirmen el contrari. Estic viu, hospitalitzat al pitjor centre mèdic de tot el comtat de Nova Jersey i em fan mal tots els ossos. I el pitjor de tot és que no recordo res.

Ràpidament miro a esquerra i dreta buscant el meu amic de l’ànima. En Gallén és allà, amb un llibre a la mà. Fa cara de preocupat. Deixa el llibre en una banda i em pregunta com em trobo. No tinc forces per parlar. No em surt ni una paraula, ni un so. Intento amb una mirada còmplice explicar-li en format resumit que em trobo bé i que estic tranquil sabent que ell és al meu costat i que també es troba bé. Espero que m’hagi entès. Gallén aleshores m’explica què ha passat.

Intentavem sortir de Woodstock. L’experiència havia sigut tan bestial que ens costava molt desfer-nos d’aquelles sensacions. Mai en les nostres vides ens havíem sentit d’aquella manera. Vius! Érem vius! Teníem la sensació que el món ens estava esperant, que hi havia alguna cosa millor més enllà i que aquells tres dies de pau i amor significarien un punt d’inflexió dins de la vida de tota la població mundial. Per fi creiem en alguna cosa. Creiem en nosaltres mateixos i en la nostra llibertat. Tot i que el festival s’havia acabat, nosaltres teníem la sensació que la cosa no havia fet més que començar.

Inundats d’aquest esperit vam agafar la Norton 750 disposats a creuar els Estats Units per carretera amb la ment oberta, sense casc, disposats a rebre qualsevol cosa que ens vingués, qualsevol cosa que se’ns plantés al davant, sense por, sense odi, només amb amor. I ens vam topar de cara amb un preciós Chevy Nova del 69 que circulava en contra direcció per la carretera 63. El cop va ser brutal. En Gallén va sortir disparat i jo vaig xocar contra un arbre. No recordo res més. Des d’aquell moment fins avui, tot ha sigut en negre. Com un forat.

Gallén m’explica que he estat 6 mesos en coma. Jo li pregunto: “I què coi has fet durant tots aquests mesos?”. Gallén respon: “Res, no gran cosa.”

Més tard, quan ell no hi és, la seva mare m’explica que en Gallén s’ha passat els sis mesos que porto a l’hospital al meu costat dia sí, dia també. Es veu que ha estat tots els dies fent-me companyia i llegint-me novel.les policíaques, relats eròtics i picantillos i petites curiositats del món científic que ha anat descobrint en certes revistes especialitzades. I el molt burro encara no m’ho ha volgut dir tot això, s’ho calla. És massa tímid. A vegades no l’entenc, però suposo que ell tampoc a mi. Per això és el meu amic.

Vilches, l’ex motorista.

3 de Febrer de 1970.