Una llumeta blanca, un forat negre.

July 15th, 2010

Una llumeta blanca. Una llumeta blanca brillant enmig d’un immens passadís, fosc com la nit, etern com un dia d’estiu, que va acompanyada d’una remor constant de veus conegudes i d’altres que no ho són tant. Una llumeta blanca que, quan de sobte, em desperto es va fent cada cop més i més intensa i que a mesura que avança el pas del temps es va fent més i més gran fins que m’inunda la còrnia i m’encega durant tres minuts exactes. Sóc al cel? M’he mort? No. La llum de la llanterna del doctor que m’apunta directament als ulls i les cuixes d’una infermera rossa em confirmen el contrari. Estic viu, hospitalitzat al pitjor centre mèdic de tot el comtat de Nova Jersey i em fan mal tots els ossos. I el pitjor de tot és que no recordo res.

Ràpidament miro a esquerra i dreta buscant el meu amic de l’ànima. En Gallén és allà, amb un llibre a la mà. Fa cara de preocupat. Deixa el llibre en una banda i em pregunta com em trobo. No tinc forces per parlar. No em surt ni una paraula, ni un so. Intento amb una mirada còmplice explicar-li en format resumit que em trobo bé i que estic tranquil sabent que ell és al meu costat i que també es troba bé. Espero que m’hagi entès. Gallén aleshores m’explica què ha passat.

Intentavem sortir de Woodstock. L’experiència havia sigut tan bestial que ens costava molt desfer-nos d’aquelles sensacions. Mai en les nostres vides ens havíem sentit d’aquella manera. Vius! Érem vius! Teníem la sensació que el món ens estava esperant, que hi havia alguna cosa millor més enllà i que aquells tres dies de pau i amor significarien un punt d’inflexió dins de la vida de tota la població mundial. Per fi creiem en alguna cosa. Creiem en nosaltres mateixos i en la nostra llibertat. Tot i que el festival s’havia acabat, nosaltres teníem la sensació que la cosa no havia fet més que començar.

Inundats d’aquest esperit vam agafar la Norton 750 disposats a creuar els Estats Units per carretera amb la ment oberta, sense casc, disposats a rebre qualsevol cosa que ens vingués, qualsevol cosa que se’ns plantés al davant, sense por, sense odi, només amb amor. I ens vam topar de cara amb un preciós Chevy Nova del 69 que circulava en contra direcció per la carretera 63. El cop va ser brutal. En Gallén va sortir disparat i jo vaig xocar contra un arbre. No recordo res més. Des d’aquell moment fins avui, tot ha sigut en negre. Com un forat.

Gallén m’explica que he estat 6 mesos en coma. Jo li pregunto: “I què coi has fet durant tots aquests mesos?”. Gallén respon: “Res, no gran cosa.”

Més tard, quan ell no hi és, la seva mare m’explica que en Gallén s’ha passat els sis mesos que porto a l’hospital al meu costat dia sí, dia també. Es veu que ha estat tots els dies fent-me companyia i llegint-me novel.les policíaques, relats eròtics i picantillos i petites curiositats del món científic que ha anat descobrint en certes revistes especialitzades. I el molt burro encara no m’ho ha volgut dir tot això, s’ho calla. És massa tímid. A vegades no l’entenc, però suposo que ell tampoc a mi. Per això és el meu amic.

Vilches, l’ex motorista.

3 de Febrer de 1970.


PEOPLE’S PARK ROCK & RIOT

May 6th, 2010

Berkeley, 15th May, 1969.

Estava molt content aquells dies. El meu amic de l’ànima m’havia vingut a visitar a Berkeley, i fins i tot em semblava que s’hi volia quedar a viure ja que no parava de dir “Gallén, m’encanta Califòrnia. L’aire del Pacífic és diferent, tio”. Des de la nit del concert al bar de l’Eddie no havíem parat per casa meva. Vam lligar amb unes titis, en Vilches en aquest tema és un crack, i vam passar tota la nit en un squatter ballant, cantant cançons i fent l’amor sense parar. Quan es va fer de dia, en Donald, un paio especial de l’Universitat que sempre anava fent discursos, ens despertà a en Vilches i a mi (que encara estavem follant i ben col·locats d’àcid) tot alterat i cridant “Ei tios, el pallasso del Ronald Reagan ha enviat la policia militar al People’s Park. Hi ha tot de gent cridant i sembla que la cosa es complica. Diuen que han sentit trets. Què fem?”. No ens va caldre ni una paraula. Només amb una mirada vam entendre que si aquell 15 de Maig de 1969 havia de passar alguna cosa a Berkeley, nosaltres ho havíem de viure. I dit i fet, ens vam vestir a corre cuita i vam marxar corrents cap al Park. Va ser una tarda inoblidable.

He viscut 19 anys, 166.440 hores en llibertat, i només 6 dins una comissaria del Departament de Policia de la ciutat de Berkeley. La pitjor experiència de la meva vida.

Berkeley és una ciutat Universitària, jove, amb noies guapes, surfistes, gent que toca música al carrer… Sempre s’hi ha respirat un aire diferent. I el People’s Park era com el nostre emblema, l’insignia de tota aquella joventut. I no podia ser que ens el volguéssin treure. I per això ens vam presentar aquell 15 de Maig davant de tots aquells policies amb l’intenció de recuperar el parc.

No teníem cap por. Vilches i jo ens vam situar a la primera línia de combat, desafiants, airats, amb la cara ben alta, ballant, somrient, lliures… La policia ens mirava amb cara de ràbia, nosaltres amb total indiferència seguíem a la nostra. Fins que de sobte van començar a llençar gas lacrimògen a tots els presents i a disparar trets a la gent que hi havia als terrats. També hi havia nens i gent gran. En deu segons tot aquella felicitat es va convertir en un infern de fum i foc. Tothom corria a totes direccions.

En Vilches va caure de seguida. Un policia li va clavar un cop al cap amb la culata del seu fusell i va perdre el coneixement. Jo no sabia que fer. Les cames em tremolaven, estava absolutament desconcertat. Sense saber ni com ni perquè vaig córrer directament cap al policia amb el puny alçat i amb tota la meva força li vaig clavar un fort cop en tot el casc. Seguidament, el policia em va clavar un bon cop de puny a la cara, destrossant-me les ulleres i vaig caure al terra estabornit. L’últim que recordo és en Vilches inconscient al meu costat.


Ens van deixar lliures sense càrrecs perquè el Sheriff és amic del meu pare i tenen negocis conjunts, o es deuen algun favor o algo, no ho sé… Mai havíem passat tanta por. Però tampoc mai ens ho havíem passat tant bé junts. Ens sentíem com estrelles del rock.

Però el pitjor estava per arribar: havia de tornar a casa amb el Vilches, explicar que es quedava a dormir fins vés a saber quan, que havia perdut les ulleres, que ens havien detingut, i que me’n volia anar cap a woodstock d’aquí a un parell de setmanes.

En el fons m’era igual. El meu millor amic i jo estàvem junts i teníem el convenciment que no hi havia res a perdre. I això era collonut.

Gallén, l’enginyer.

People \’s Park Protest, 1969

Vilches and Gallén: Farra a Hartford!

May 6th, 2010

CRÒNICA DE L’ÚLTIMA FARRA A HARTFORD

19 de Març de 1969

Tot estava preparat. Havia de ser una gran nit. En Gallén venia de California amb autobus. A l’universitat havia aconseguit fer una mescla, a partir d’unes fòrmules que jo li havia enviat, per tal d’aconseguir una sol·lució líquida d’àcid lisèrgic que volíem prendre abans d’entrar al concert de la banda de la meva cosina, The Staggs.

Mai vam arribar a entrar al concert.

La dòsi va resultar massa forta. En Gallén no va voler escatimar, i aquell cocktail va resultar mortal pels nostres cossos. Vaig despertar-me amb un mal de cap terrible, en el llit d’una habitació que em resultava familiar. Vaig mirar a la dreta i vaig veure la meva cosina. Vaig aixecar la mirada i en Gallén era a l’altra banda del matalàs, rascant-se els ulls i posant-se les ulleres. Durant uns segons ens vam mirar sense dir res. Els cabells de la meva cosina brillaven amb la llum de l’alba mentre roncava. Vaig posar-me els pantalons, vaig cordar-me les botes i sense dir-nos res Gallén i jo vam abandonar sigilosament la casa del meu oncle. En aquell precís instant tots dos vam comprendre que era el moment d’abandonar Hartford per sempre més. Vaig engegar la moto i vam fotre el camp.

Vilches, el motorista.