31 Mayo y 1-3 Junio -COLECTIVO CONTRAFACTO -Apagada Analògica 2.0 -ESTRENA

——————————————————————————————————————————

★  31 Maig i 1-3 Juny
  31 Mayo y 1-3 Junio  31 May & 1-3 June   31 Mai et 1-3 Juin
 


COLECTIVO CONTRAFACTO

”Apagada Analògica 2.0”

ESTRENA

durada / duración / duration / durée: 70 min

noves dramatúrgies
nuevas dramaturgias
new drama
nouveau drame

HORARIS ESPECTACLE

DIJOUS, DIVENDRES I DISSABTE: 21:00

DIUMENGE: 20:00

5 euros

HORARIOS ESPECTACULO

JUEVES, VIERNES Y SABADO: 21:00

DOMINGO: 20:00

5 euros

SCHEDULES SHOW

THURSDAY, FRIDAY & SATURDAY: 21:00

SUNDAY: 20:00

5 euros

HORAIRES SPECTACLE

JEUDI, VENDREDI ET SAMEDI: 21:00

DIMANCHE: 20:00

5 euros

reservar: 93 315 23 54 anticteatre@anticteatre.com
www.anticteatre.com









Creació i dramatúrgia: Samuel Quilez, Lucila Teste y Mónica Serra
Interpretació: Samuel Quiles, Lucila Teste
Assistència en la dramatùrgia: Judy Lomas
Assistència en la direcció: Olga Blanco
Vídeos: Ignasi Llobera
Música i efectes de so: Los sabios duentes (a.k.a Marcelo Acosta)
Escenografia: Olga Gutierrez
Producció: Colectivo Contrafacto
Amb el suport de: Antic Teatre, Cotxeres Borrell, La Cháchara

www.contrafacto.com →

hijadeladictaduraargentina.blogspot.com/ →


[+] llegir més /// leer más /// read more /// en lire plus →

Apagada analògica analitza la societat actual prenent com a punt d’inflexió el canvi d’un passat analògic a un futur digital. Un passat que deixa milers de cossos enterrats en fosses comunes sense identificació, en llocs de pas.
La humanitat sembla voler oblidar. I gairebé sempre ho aconsegueix. L’ésser humà és capaç de desenvolupar mecanismes d’estupidesa molt fàcilment. És més fàcil mirar cap un altre costat, buscar excuses per la inacció.
Apagada analògica reflexiona sobre el nostre rol en aquesta recerca i cap a on mirem. En definitiva, cap a on anem com a societat.

Lucila Teste crea el Colectivo Contrafacto per investigar, a través de les noves formes d’aproximació a l’escena, la relació entre memòria històrica i teatre. Juntament amb ella, participen del col·lectiu Samuel Quiles i Mònica Serra. Entre les seves creacions figuren el monòleg autobiogràfic Hija de la dictadura argentina, que porta fins al moment més de 100 representacions a Catalunya, Espanya i Argentina, i que ha estat nominat als premis ACE 2009 com a millor tasca en unipersonal, o la performance Re-presión i una adaptació del monòleg testimonial Una estirpe de petisas, de Patricia Zangaro.

 

Apagada analógica analiza la sociedad actual tomando como punto de inflexión el cambio de un pasado analógico a un futuro digital. Un pasado que deja miles de cuerpos enterrados en fosas comunes sin identificación, en lugares de paso.
La humanidad parece querer olvidar. Y casi siempre lo logra. El ser humano es capaz de desarrollar mecanismos de estupidez muy fácilmente. Es más fácil mirar hacia otro lado, buscar excusas para la inacción.
Apagada analógica reflexiona sobre nuestro rol en esta búsqueda y hacia dónde miramos. En definitiva, hacia dónde vamos como sociedad.

Lucila Teste crea el Colectico Contrafacto para investigar, a través de las nuevas formas de aproximación a la escena, la relación entre memoria histórica y teatro. Junto con ella, participan del colectivo Samuel Quiles y Mónica Serra. Entre sus creaciones figuran el monólogo autobiográfico Hija de la dictadura argentina, que lleva hasta el momento más de 100 representaciones en Cataluña, España y Argentina, y que ha sido nominado a los premios ACE 2009 como mejor labor en unipersonal, la performance Re-presión y una adaptación del monólogo testimonial Una estirpe de petisas, de Patricia Zangaro.

 

Apagada Analógica 2.0 (Analogue Blackout 2.0) analyses modern society taking as a starting point the change from analogue past to digital future. A past that leaves thousands of bodies buried in unmarked graves, in places between places.
Humanity seems to want to forget. And it almost always succeeds. Human beings are capable of developing mechanisms of stupidity with great ease. It’s easier to look away, to search for excuses not to act.
The piece considers our role in this search and the direction of our gaze. In short, where we are headed as a society.

Lucila Teste created the Colectivo Contrafacto to investigate, using new ways of interpreting performance, the relationship between historical memory and theatre. Also forming part of the collective are Samuel Quiles and Monica Serra. Among her creations she boasts the autobiographical monologue Hija de la dictadura argentina (Daughter of the Argentine dictatorship), which has been performed more than 100 times in Catalonia, Spain and Argentina, and has been nominated for the ACE Awards 2009 as the best solo performance; the performance Re-presión and an adaptation of the testimonial monologue Una estirpe de petisas by Patricia Zangaro.

 

 

«Extinction Analogique» analyse la société actuelle en prenant comme point d’inflexion le passage entre un passé analogique et un futur digital. Un passé qui laisse des milliers de corps non identifiés enterrés dans des fosses communes, sur des lieux de passage.
L’humanité semble vouloir oublier. Elle y parvient souvent. L’être humain développe très facilement des mécanismes d’abrutissement. Il est si simple de détourner la tête, de se chercher des excuses pour ne pas agir.
«Extinction analogique» s’interroge autour de notre rôle dans cette quête. Où portons nous notre regard? 
En définitive, vers où allons nous en tant que société?

Lucila Teste fonde le Colectivo Contrafacto pour explorer, à travers les nouvelles formes d’approches scéniques, la relation entre la mémoire historique et le théâtre.
A ses côtés, le collectif est composé de Samuel Quiles et Mònica Serra. Parmi ses créations figurent le monologue autobiographique «Hija de la dictadura argentina»,  qui a été joué à ce jour lors de plus de cent représentations en Catalogne, Espagne et Argentine et qui a été nominée aux prix ACE 2009 comme meilleur travail dans la catégorie création personnelle,  la performance Re-presiòn et une adaptation du monologue-témoignage «Una estirpe de petisas», de Patricia Zangaro.