A “Salomania” Pauline Boudry i Renate Lorenz -que ja van mostrar la temporada passada el seu vídeo “Charming for the Revolution” a l’arxiu Re.act Feminism de la Fundació Antoni Tàpies- disserten sobre la relació entre el mite de Salomé, la dansa, l’homosexualitat i la possibilitat de canviar de gènere. En efecte, des d’Óscar Wilde a Yvonne Rainer passant per Alla Nazimova o Nazario, aquest mite ha barrejat sovint dansa i reflexions sobre el gènere. Aquest vídeo protagonitzat per Wu Ingrid Tsang i Yvonne Rainer il·lustra de manera efectiva el concepte de “travestisme transtemporal” que Lorenz desenvolupa al seu llibre “Queer Art: a Freak Theory”. Es tracta de superposar elements que pertanyen a diferents èpoques amb la intenció de canviar el curs de la història.
D’altra banda, “Los micrófonos” de Jorge Dutor i Guillem Mont de Palol és en certa mesura una continuació de la seva anterior peça “Y por qué John Cage?”, on exploraven la relació entre cos, so i llenguatge amb certa dosi d’humor. No obstant això, aquesta vegada aquesta exploració s’acompanya d’una referència constant a cançons pop. Vist de forma retrospectiva i coneixent l’afició d’aquests dos artistes a la cultura popular, el títol de l’anterior obra podria considerar-se com un petit desafiament a la beatificació de Cage a la cultura contemporània. Aquest qüestionament es perllongaria aquí de la següent forma: “I per què no Whitney Houston?”
Sens dubte, la pregunta resulta pertinent, ja que allò que es mostra en museus i teatres es replanteja de manera constant i s’alimenta precisament de tot allò que en principi quedava exclòs. Quan el discurs resulta incapaç d’integrar altres formes d’entendre i percebre la realitat apareix una espècie de mausoleu intocable, on només uns pocs privilegiats tenen accés: el mite de la “alta cultura”.
Es tracta al cap i a la fi de l’autoritat lligada a les formes. Sens dubte no existeix la “baixa” i la “alta” cultura, però sí es dóna una reflexió constant sobre quin és el valor de determinades formes i pràctiques per representar-nos i pensar la realitat.
Així doncs, quina és la utilitat de Whitney Houston per pensar-nos a nosaltres mateixos i allò que ens envolta? Per citar només uns quants aspectes Houston pot servir per reflexionar sobre la increïble eficàcia de l’efectisme, la plaent immediatesa de la lluentor del diamants falsos i l’adhesió que provoca l’excés rococó.
Tot i així, aquesta presentació de “Los micrófonos” no pot ser plenament un gest pop, ja que es dóna en un context (la Secció Irregular) que es caracteritza per posar el focus en la mobilitat del discurs més que per una aposta immutable cap a una sola manera de fer (ja sigui aquesta el pop o la performance deutora dels anys 70). Així doncs “Los micrófonos ” juga de fet amb la tensió entre diferents formes i l’autoritat que aquestes destil·len a la nostra cultura. Per això més enllà de l’exercici de descontextualització, a l’obra mateixa col·lisionen pràctiques tan diverses com el pop, el recital, la dansa contemporània o l’experimentació amb el cos i el so. Si bé a l’estrena al TNT de Terrassa aquesta peça encara precisava madurar, el seu interès radicava en la capacitat per exercitar aquestes tensions i entendre la complexitat de les cruïlles entre formes diferents. Aquests dies podrem veure fins a on han pogut dur Jorge Dutor i Guillem Mont de Palol aquest projecte.
