EL XANDALISME TAMBÉ ÉS UN HUMANISME (I)

La muntanya pelada

Un dia vaig perdre’m pel Park Güell (perdre’s acostuma a ser una bona drecera cap al coneixement, així com l’error o accident són bàsics per la ciència) i vaig acabar a la seva creu. M’hi vaig enfilar i girant-me d’esquena a la ciutat vaig albirar un turó pelat que s’interposava entre el parc i el Tibidabo. Em cridava, i aplicant el primer dels manaments del bon xandalista vaig tirar pel dret cap a la muntanya inconeguda. Vaig deixar enrere els desdibuixats límits del parc (la foresta no estima el tiralínies) i grimpant pel darrere de l’escola Virolai vaig fer cim. La sorpresa fou majúscula: com si fos dalt d’un seu mugró, el cos impúdicament esbatanat de Barcelona se m’oferia en una nova i excitant perspectiva.

Aquella clepsa pelada va resultar ser un mirador privilegiat, l’únic que permet una visió panoràmica i ininterrompuda de Barcelona, és a dir, una vista de 360º. Com un dervitx en el moment extàtic, jo també giravoltava, meravellat de la completitud de la visió: a l’esquerra, els Nou Barris fins al Besós i més enllà; davant, tot Gràcia, el gruix cerdànic, el centre, i la línia del l’horitzó banyada al mar; a mà dreta, la zona alta, Montjuïc, la plana del Llobregat; i al darrere, Vallcarca, Vall d’Hebron, la Clota i la silueta de Collserola resseguida de vermell pel sol ponent.

L’aspecte erm i no urbanitzat del cim que no surt als mapes implica una solitud perfecta per l’esplai dels ulls. La muntanya pelada és un bastió secret, l’atalaia idònia per admirar sencer el monstre barceloní: així, vist com una unitat per primer cop, ens és possible estudiar-ne els flancs i capir-ne les dimensions per preparar la següent escomesa. I és llavors quan, el qui observa des de la muntanya pelada, és pres per un sentiment salvatge de conquesta i exploració: sent créixer dins seu el desig incontrolable de descobrir tots els racons amagats que conté, perquè se n’acaba d’adonar a la vegada que: u) respecte Barcelona és més ignorant que una sargantana; i dos) el que està en joc per ser descobert pot ser com a mínim tan fantàstic com aquest belvedere que trepitja. Del cultiu d’aquest desig nounat en direm xandalisme i la divisa serà: “sempre més enllà pel camí desconegut”.

Seguint aquesta premisa el bon xandalista sempre triarà el carrer poc fressat, normalment el menys il·luminat i més recargolat (o el més enlairat) perquè és el que pot contenir, a prori, més sorpreses i conduir a racons més oblidats de la urb que tot ho utilitza de cara a la galeria. Si no ven, si no és grat per la turistada, acabarà sent esclafat, i abans que passi això, hem d’anar-hi, veure-ho i viure-ho dolorosament, perquè sempre fa mal assistir a la destrucció de tot allò que és bell i té encant. Això sí, per no ser mers testimonis passius de la barbàrie urbanitzadora, quan sigui possible cal fer un pas més  enllà i dir-ho amb veu ben alta i denunciar-ho o, si més no fer costat als qui es mobilitzen per intentar que l’ajuntament o les immobiliàries no se’n surtin amb la seva i poguem conservar els indrets més humils i carismàtics de la ciutat.

Per exemple, el barri de Vallcarca, que tot i la entusiasta campanya de la MAVP (http://www.emsos2006.org/video_wWOhGtBkLrQ.html), se’n va en orris (la part de sota el pont). Massa baixes les cases per fer-hi negoci: totes a terra, i al seu lloc, edificis mamotrètics on encabir-hi més sardines humanes sense rels.  I no és l’únic cas. Just dessota els llumins gegants de la Vall d’Hebron hi ha un indret de fàbula, un conjunt de cases aïllades en l’espai-temps massa boniques perquè l’ajuntament no les hagi afectat: són a punt de ser desnonades. És el barri de la Clota. I hauria de ser patrimoni de la humanitat, com a mínim. No perquè tingui cap monument faraònic ni cap antigualla o bé de súper-interès cultural, no: simplement perquè hi ha oques i conills en patis plens de tarongers sota la vigilància benèvola d’un iaio esquiu amb gorra i un buda de guix. O carrers costeruts i estrets que voregen el rere-cases com en els pobles de dos carrers i que quan els recorres et sembla que hagis travessat un portal dimensional i siguis a qualsevol lloc amb màgia ben lluny de la  relluent i súper cívica Barcelona post-clòstica i post-olímpica. O perquè, en el seu cor de blanc andalusí, hi té un bar-restaurant secretament enquistat on, si el trobes, et sentiràs com el rei desganat del conte que busca per tot el món la menja exquisita que li torni la gana i acaba per sucumbir a un simple pa amb oli, això sí, després de tres dies de trescar per les muntanyes. És la gana la que ens empeny, la que fa bona tota menja i destrueix el tiquismiquisme.

 Amb la fal·lera no pararàs mai de fer descobertes esplèndides i  un lloc et portarà a un altre. Barcelona, com totes les metròpolis, és plena de plecs i cul-de-sacs, de territoris vetats, barris ocults i rutes secretes. És tota una jungla al nostre abast per explorar. Per exemple, un cop dalt de la muntanya pelada, per on baixarem? Pel mateix lloc per on hem pujat? No pas! Hi ha tota una vessant que rodola cap a l’oest de la ciutat, per què no hi anem? Així com per pujar ens hem inventat el camí, per l’altre cantó n’hi ha un que ens mena dreturer pel llom verd: a l’estiu és ple de papallones. Desemboquem dalt d’un carrer asfaltat que fa una forta pendent, davant d’una casa tota rosa. Amb les cames eixorivides i la pensa oberta, quin fat ens portarà on? Cap a quin lloc decantarem la nostra incipient ànsia d’aventura? Barcelona, com l’amant que comença a sentir-se el cos explorat i en preveu el plaer, tremola d’excitació.