— MuroTRON

Archive
Uncategorized

Los Torreznos y Juan Domínguez – 19 de enero de Teatre L’Artesà

Sobre el humor a través de la distancia que existe entre el personaje y la persona que le encarna en escena. Tres personajes/persona recorren conceptos asociados al humorístico: la parodia, el sarcasmo, la burla, el chiste, el absurdo, la risa, el ridículo, el esperpento…, intentando establecer una conexión imposible con un espectador abocado a la perplejidad. El trabajo termina en una batalla campal de almohadas con el público donde el lúdico adquiere un protagonismo máximo permitiendo crear un puente hacia un lugar de complicidad compartida.

Más información y entradas: https://www.teatrelartesa.cat/la-ciutat/guia-agenda/ya-llegan-los-personajes?lan=es#googtrans(ca|es).

Read More

El Conde de Torrefiel – 19 de noviembre en El Canal de Girona

Con su personal combinación de texto, movimiento, imágenes plásticas, El Conde de Torrefiel se ha convertido en un proyecto codiciado por los principales teatros y festivales de Europa. Lo han logrado con absoluta fidelidad a su forma de entender el teatro. Tales como este ciclo titulado Ultraficciones, que empezó a crecer hace un año y tuvo su estreno absoluto el pasado mayo en Viena. En un espacio que podría ser un museo, un supermercado o una cueva, el público emprende una fuga poética del mundo exterior y de las imágenes y las ficciones que nos controlan.

Más información y entradas: https://temporada-alta.com/es/shows/una-imagen-interior/.

Read More

Serrucho – 25 y 26 de noviembre en la Sala Mirador 

Transformar la urgencia en contemplación y lo utilitario en absurdo. Viva el mundo cambiante, viva el mundo al revés, que le decía Gloria Fuertes a los niños y niñas hace medio siglo. Cómo pasa el tiempo, dios mío. Clama al cielo que tengamos que extremar la mirada sobre lo cotidiano para darnos cuenta de hasta qué punto nos hemos entregado al consumismo. Eso que llamamos ocio es cada vez más autogestión del tiempo de consumo y sentarse en una hamaca, en la playa, en una piscina, en un camping, en un parque, sin más, sin hacer nada, parece pecado. ¡Es perder el tiempo! El colectivo Serrucho, después de la fantástica Archivo, pieza inmersiva y experiencia emocional inolvidable que presentó en el Festival de Otoño en 2019, vuelve con una obra de teatro de objeto que utiliza el tiempo como material de trabajo y juega con la superposición de fragmentos espacio-temporales imposibles.

“¿Qué significa perder el tiempo? ¿Por qué pedimos unos minutitos más? ¿Si tenemos todo el tiempo por delante, qué hemos dejado atrás exactamente?” -se preguntan desde la compañía. “Desde nuestra desconexión del tiempo astronómico los días pasan más rápidos y nuestras horas se miden en dinero. Las convenciones temporales basadas en los ciclos de la naturaleza se han visto sustituidas por una híper acelerada visión mercantil. ¿Qué supone eso para nuestras vidas? ¿Y para el mismo tejido espaciotemporal?” Todas estas preguntas responden a un concepto social del tiempo, pero también está el tiempo material o la materialidad que intentamos darle al tiempo en física para comprenderlo. Y luego está el tiempo escénico, que entra en tensión con el tiempo de la vida, una tensión no siempre comprendida por un espectador cada vez más acostumbrado a un manejo del tiempo audiovisual mediatizado por una pantalla. La dimensión temporal del teatro está condicionada por la presencialidad, por un tiempo y un espacio compartidos y a la vez subjetivos. El tiempo en el teatro actúa distinto en el actor, en el personaje y en el espectador. Desde ahí es desde donde Serrucho quiere investigar la figura del tiempo-teatro como agente dramático.

¿Y cómo lo hace? Una larga escena de camping nocturno. Un laboratorio con sillas plegables, sombrillas y tiendas de campaña. El espectador, ayudado de un frontal, irá descubriendo en esa noche de verano un collage de objetos y memoria. El haz de luz que se proyecta desde su cabeza pone en escena su mirada junto a la del resto del público, delatando temporalidades y decisiones individuales que condicionan la representación.

El camping como paradigma del tiempo libre. Una colección de objetos efímeros, diseñados para que cunda el tiempo. Ingeniería 2 Seconds (ya saben, lo de montar la tienda de campaña en un pis pas, con un solo gesto, made in esa franquicia francesa con la que todo el mundo hace deporte) que nos impone una gestión del ocio entendido como producto de consumo. Se trata, en definitiva, de “un espectáculo basado en la experiencia y en la observación fenomenológica. Eventos que serán percibidos como aparentemente desincronizados e inconexos porque atienden a distintos órdenes narrativos y marcos de referencia, a través de los que el propio transcurrir del tiempo provocará un proceso de transformación sobre el espectador”, según palabras de sus responsables. O para decirlo en términos mitológicos, un combate más, sobre el escenario, entre Cronos y Kairós. ¿Tú con quién vas?

Más información y entradas: https://www.madrid.org/fo/2022/interior.html.

Read More

Sábado 29 de octubre a las 13h en La Casa Encendida

Estreno en Madrid de esta performance que investiga la relación entre el cuerpo y la voz, así como nuevas formas de interacción entre ambas. Con la idea de “la identidad como proceso” de fondo, We are (t)here presenta un cuerpo atrapado entre dos dinámicas que evolucionan en direcciones opuestas, donde la voz y el movimiento viajan en sentido contrario, creando un cuerpo en tensión; un sujeto en conflicto con su identidad. Un lenguaje escénico que conjura nuevos horizontes semánticos.

La voz y el cuerpo de los cuatro intérpretes se mueven generando imágenes poéticas, composiciones acústicas y experimentaciones sonoras y coreográficas que posibilitan el descubrimiento del espacio y de las relaciones humanas a través de la voz y el movimiento, construyendo significado alrededor de la identidad colectiva.

Aurora Bauzà & Pere Jou son creadoras, compositoras e intérpretes en artes escénicas. El objeto central de su investigación es la voz humana y su relación con el cuerpo, el movimiento y el espacio. Su trabajo escénico está influenciado por su formación musical clásica (ambos son licenciados en música), así como por la obra de artistas como Alessandro Sciarroni, que les asesora en la dramaturgia. El año 2020 estrenaron en el Festival GREC de Barcelona su primera pieza escénica I am (t)here, cuya investigación sobre voz y cuerpo sentó las bases para su posterior pieza, We are (t)here, estrenada el año siguiente en el Festival TNT de Terrassa. También de 2021 es la pieza comunitaria Aquí | No allá, que explora la identidad, la vulnerabilidad y el empoderamiento a través de un trabajo vocal con no profesionales. En marzo de 2023 estrenarán su nueva creación escénica en L’Auditori de Barcelona.

Ficha artística:

  • Creación: Aurora Bauzà & Pere Jou
  • Interpretación: Lara Brown, Elisa Keisanen, Aurora Bauzà y Pere Jou
  • Asesoramiento dramatúrgico: Alessandro Sciarroni
  • Vestuario: Mariona Signes
  • Producción y distribución: Ariadna Miquel
  • Fotografía: Alessia Bombaci
  • Apoyos: Festival TNT Terrassa. Graner Centre de Creació. L’Estruch de Sabadell. Institut d’Estudis Baleàrics Generalitat de Catalunya

Más información y entradas: https://www.lacasaencendida.es/escenicas/we-are-there-aurora-bauza-pere-jou-13988

Read More

Sábado 22 y domingo 23 de octubre en La Mutant

Hammamturgia genera y capta el flujo de los cuerpos y las cosas en el espacio, una sucesión que no explica nada, sino que propone y activa transformaciones, una obra coreográfica en definitiva, que trabaja con el espacio y el tiempo.

Entendemos la hammamturgia como lo otro de la dramaturgia. La dramaturgia sería así la acción de crear, componer e interpretar una obra. La hammamturgia, en cambio, remite a una relación con las condiciones atmosféricas que producen la transformación de la forma/obra, el paso a dar es estar dentro, atravesando, ser lo que nos mueve y no vemos.

Si la dramaturgia está relacionada con el contar, y se le atribuye en consecuencia un autor (el dramaturgo, el que cuenta y crea el drama), la hammamturgia, por su parte, se vincula con el suceder, y no necesitaría entonces un dramaturgo que prescriba unas acciones. Aceptaría, quizá, unos procuradores que atienden y actúan en relación a unas determinadas condiciones ambientales. Por eso decimos que la hammamturgia es lo que ocurre —o lo que opera el cambio.

El espacio mismo se está construyendo y/o transformando durante la acción, a la vista de los espectadores.
Este espacio no es más que un ambiente compartido. Un ambiente en el que no se distingue un fuera de un adentro. Es sólo una membrana, en la que respiramos (y vivimos, al menos durante este tiempo) juntos.

Cuestionamos la idea de que uno puede estar en un “afuera”, donde puede ser  un simple observador neutral. Siempre estamos en un ambiente compartido: somos ambiente, el ambiente también es nosotros.

La forma que este hecho adquiere en Hammamturgia es hacer ambiente, en el ambiente y con el ambiente. De alguna forma hacemos la casa desde dentro transformando poco a poco, suavemente, el lugar al que hemos llegado —y al que llamamos teatro— en otro sitio. Lo transformamos y hacemos visible esta transformación. No se trata de hacer de principio a fin un ambiente, sino hacer algo con las condiciones que lo constituyen.

 

Más información: Notas que patinan #122: Hammamturgia

Entradas: https://lamutant.taquillaunica.es/Eventos/VerEvento.aspx?idEvento=269

Read More

Performance, 20.07.2022 / 19h – 20h en la Sala Bar del Santa Mònica (Barcelona)

Actividad abierta a todo el mundo y gratuita con aforo limitado a 55 personas

Una pieza de destilación somática que se desarrolla en una exploración de movimiento, voz y sonido.

Con Malén Iturri.

“Crura” es una pieza de destilación somática que se desarrolla en una exploración de movimiento, voz y sonido. Temporalidad esponjosa que lo ablanda todo por debajo la lengua, la abajo de la abajo desde y hacia un atrás primitivo [digestión – evacuación – deglución]. Encontrando resistencia en la lentitud y las humedades oscuras, “cuerpa” más que humana en estado relacional de fluidez bien densa.

Malén Iturri es artista e investigadora. Despliega su curiosidad alrededor de la práctica somática, los pensamientos feministas y cuir-queer, el estudio del movimiento y la creación escénica, a la vez que se sumerge en experimentaciones sónicas y la composición de música electrónica con el proyecto Mímbere.

Graduada en Bellas artes por la Universitat Politècnica de València y diplomada del Máster en Práctica Escénica y Cultura Visual (UCLM-ARTEA-MNCARS) a Madrid y del Máster Universitario en Estudios Culturales y Artísticos con perspectivas Feministas y Cuir[MUECA] de la UMH. Se encuentra acabando la formación certificada en Educación Somática del Movimiento (SME) y Educación del Movimiento Evolutivo Infantil (IDME) de Body-Mind Centering® con Movimiento Atlas.

Desde una práctica artística híbrida, actualmente aborda una investigación sobre cuerpo, movimiento y sonido y colabora en varios proyectos colectivos de performance e improvisación.

#DimecresdeSoiCos es un ciclo comisariado por Sâlmon + L’Afluent + Festival mixtur

Más información: web del Santa Mònica

 

Read More

Más información: web del festival Citemor

Read More

26 d’agost, 12 h a 19 h, Espai nyamnyam, Mieres (La Garrotxa)

Faronda – Laia Estruch. Arts en viu

Orelles voladores – Nilo Gallego. Recorregut sonor

Vermut-conversa amb els artistes

Dinar a càrrec de nyamnyam (productes locals Collbahi, Can Torrent, Forn Casals)

Diversión obligatoria – Júlia Barbany. Arts en viu

Itinerància de l’exposició Cap a les deus, una gramàtica fluvial produïda pel Bòlit.

Oberta durant tota la festa major de Mieres (del 26 al 29 d’Agost):
· Deixar-te córrer – Anna Dot
· A contracorrent, promeses i contradiccions d’un esquinç temporal i Passera – Jordi Mitjà
· A la intempèrie – Job Ramos

Presentació a càrrec d’Ingrid Guardiola, directora del Bòlit.

Jornada en col·laboració amb l’Antic Teatre i El Bòlit-Centre d’art Contemporani de Girona

Comprar entrades

Faronda pren la forma de les tonades de les cançons de camp de poblacions a prop del mar, que Laia Estruch va treballar per a l’obra Sibina (2019). A la bianyal 2021, va transformar i fondre aquesta cançó amb les tonades de les cançons olotines de taverna. En aquesta ocasió farà un treball site-specific per tal d’adaptar aquest cos de treball al territori de Mieres, experimentant els límits de la improvisació de la veu i provant d’establir un diàleg amb les dones d’aigua tot desenterrant tons ancestrals.
www.laiaestruch.com

Orelles voladores. En Nilo Gallego escriu: ‘Ha estat molt difícil prendre aquesta decisió degut a la importància i les grans expectatives que es tenien per a aquesta trobada. Després d’avaluar tota la situació juntament amb l’organització de nyamnyam i l’ajuntament, hem decidit que era el més assenyat arran dels infortunis que van precedir avui dia. Fins a l’instant que estic escrivint i publicant aquest text, el meu equipatge amb tot l’equipament tècnic, inclosa la gravadora TetsuoMK2, segueix sense aparèixer. Vam fer tot el possible amb el personal de l’aeroport de Mèxic i França però no hi havia solució. Per tant, ens plantegem realitzar la residència de creació fent enregistraments de camp, edició, manipulació i difusió sonora sense aparells físics. Disculpin l’atreviment, ens veiem allà…’
www.tea-tron.com/nilogallego

Diversión obligatoria es troba en un espai oníric en el qual l’humor s’ha trencat. L’estructura de l’acudit s’ha vist alterada i les paraules, sons i moviments experimenten espasmes irregulars. La broma, el truc, l’acrobàcia… s’interrompen i queden suspeses en un estat liminal entre el que ha estat i el que hauria d’haver estat… En aquest món fantasmagòric una actriu lluita per recuperar la lucidesa del seu cos. https://juliabarbany.hotglue.me/

Cap a les deus. Una gramàtica fluvial és una exposició produïda pel Bòlit, Centre d’art Contemporani de Girona, que itinera a Mieres amb una versió reduida de la seva formalizació presentada al Bòlit la tardor passada. En aquesta ocasió es presenten les peces d’Anna Dot, Jordi Mitjà i Job Ramos:

‘Girona és un assentament urbà molt influït per la seva fisonomia fluvial, determinat pel pas de quatre rius. El riu ens convida a relacionar-nos ecològicament amb el territori, però també serveix com a espai de creació de metàfores que ens poden ser una eina molt necessària des del punt de vista conceptual, creatiu o vital. Una deu és una font subterrània, és d’on neix el riu i, com a tal, és un principi. Tornar a les deus és tornar allà, al rovell de l’ou, a l’ull del Ter. Tornar a les deus és remuntar el riu, convertir l’espai i el temps en quelcom reversible, fer d’allò que davalla una ascensió o, com a mínim, un diàleg, una alteració del curs natural de les coses mentre es treballa a partir del curs de les coses. El riu, com la memòria, s’estratifica; té les seves derives que fan i desfan el camí a batzegades, sense pautes; són un flux que de vegades s’esprimatxa o es desborda. La desterritorialització i la reterritorialització són accions que no li són alienes.’ Més info https://web.girona.cat/bolit/exposicions/2021/capalesdeus

Deixar-te córrer. Proposta expositiva d’Anna Dot. Pel poble maori de Nova Zelanda, el riu Whanganui és un ancestre, un membre més de la seva comunitat al qual respecten i cuiden. És per això que, el 2017, els maoris van aconseguir un acord amb el govern segons el qual el riu pot disposar d’uns re-presentants legals a les corts que vetllin pels seus drets i els defensin. Seria possible aconseguir el mateix per a un riu com el Ter? Anna Dot parteix d’aquesta pregunta per descobrir les percepcions històriques que s’han tingut al voltant del Ter, així com els límits ideològics del sistema judicial en les seves relacions amb el medi ambient. Primer assaig per a l’elaboració d’una proposta legislativa que defensi el reconeixement de la personalitat jurídica del riu Ter. El vídeo recorre diferents trams del curs del riu Ter en paral·lel a la veu que llegeix la proposta legislativa elaborada, la qual també pot llegir-se en aquest document. Per a aquesta exposició, es presenta el video i els documents legislatius que han servit de referència per al projecte, així com imatges de mitologies d’altres cultures que es relacionen de maneres diferents a la nostra amb la resta d’éssers vius i elements naturals.
www.annadot.net

A contracorrent, promeses i contradiccions d’un esquinç temporal i Passera
 de Jordi Mitjà. La capacitat sorneguera dels rius —jaciments en moviment perpetu— els vincula als relats del món. El riu et retorna, de sobte, alguna part del passat i et toca, irremeiablement, lidiar amb aquell fragment de temps esborrat. El projecte tracta d’això, de l’intent de sumar algunes capes de sentit per desdibuixar el relat que el riu ens mostra i apropar-lo al desig col·lectiu.
www.jordimitja.com

A la intempèrie de Job Ramos. Procés de recerca artística en el qual se superposen estratègies de treball pròpies de l’antropologia visual i les intervencions site-specific. Aquesta recerca se centra en l’anàlisi d’una problemàtica concreta, situada. Fer un seguiment d’un grup de biòlegs i experts que treballen per evitar l’extinció del cranc de riu europeu davant l’amenaça d’una espècie invasora, el cranc americà. I analitzar, a partir d’aquest cas d’estudi, les relacions que s’estableixen entre naturaleses humanes i no humanes.
www.jobramos.net

Més informació: web de nyamnyam

Read More

Del 20 al 26 de julio en el Festival d’Avignon

Dans un monde digitalisé, où le virtuel avec ses injonctions de visuels calibrés prend toujours plus de place, comment nourrir nos images intérieures ? Comment prendre appui sur la puissance de nos imaginaires ? Comment donner corps à une réalité non pas immuable, mais au contraire malléable, changeante, résultante de nos rêves et de nos décisions ? Quelle pourrait être cette ultra-fiction collective   Une fiction si rêvée qu’elle en deviendrait réelle, ultraréelle. C’est à ces interrogations sensibles que nous convie la nouvelle création de la compagnie El Conde de Torrefiel. À partir des outils de la performance, de la danse et des arts plastiques, pour mieux faire théâtre. Una imagen interior propose une dramaturgie singulière, texte, mouvement, sons et matières s’entrechoquent, s’opposent et se précipitent vers un Big Bang. Una imagen interior est cette explosion de pensées et de sensations, qui cherche à déployer tout l’érotisme de notre imagination. Et peut-être – qui sait ? – inventer une autre réalité : celle de demain…

Más información: web del festival d’Avignon

Read More

Del 31 de juliol al 5 d’agost, Ca Ses Monges, Mallorca

PROGRAMA

DIA 31 DE JULIOL · GRATIS

IT’S MY PARTY UN PROJECTE AUDIOVISUAL AMB MEAGAN O’SHEA I LINNEA SWAN

Una exploració del dolor, un examen del propòsit de la vida i una reflexió sobre l’èxit. En un intent de descobrir què és comú i què és únic entre cultures i contextos, entre dones dels 40 i principis dels 50.

Meagan O’shea va realitzar un taller de tres dies a EiMa Creació amb dones locals a on les guiava a través d’un procés creatiu per crear els seus propis micro-solos en resposta als temes com el desamor omnipresent i la mort dels éssers estimats, fins a la bellesa, els fills que mai no es tindran…. Durant el Festival Meagan i Linnea i les participants faran una presentació del projecte i mostrarán el vídeo compilatori amb les seves creacions, que inclou també les creacions d’altres dones de tot el mon a on el projecte s’ha implementat.

TROC!  CIA SAUF LE DIMANCHE

“Troc! juga amb lespai públic i les artistes s’acosten a l’espai públic, utilitzant el mobiliari urbà i el paisatge per oferir un ball lligat a l’entorn.

Qui ho desitgi, els confia un gest i, a canvi, les artistes li ofereixen un ball inspirat en el gest proposat. És 1 minut 30 per a tu, una coreografia improvisada. Agafen la imaginació inconscient del gest originalment proposat per creuar-los en una dansa lúdica, generosa i inventiva.

Durant el ball hi ha passatge, hi ha vida al voltant, un transeünt dibuixant un pas de ball per encaixar, altres que s’aturen i aprofiten, altres que creuen el carrer amb el cap abaixat. Cada Troc! és visible per a qualsevol persona propera.

 

DIA 3 D’AGOST

MI PADRE NO ERA UN FAMOSO ESCRITOR RUSO  BÁRBARA BAÑUELOS

Un cos travessant una experiència.

I la narració en format escènic d’aquesta experiència.

A partir d´un punt de partida: el descobriment d´un silenci familiar i la necessitat de reconstrucció de la història de la meva àvia paterna.

Un projecte de recerca personal i social. Una reflexió sobre el cos i el patiment mental (el cos físic, institucional, mental, social, sanitari, afectiu, polític, etc.) i com aquests cossos i aquestes veus amb patiment mental es troben amb una societat que estigmatitza altres realitats, altres maneres d’estar al món.

Una experiència individual i subjectiva que a l’acte de compartir-la es converteix en social.

 

PARAMECIS I METEORITS XESCA SALVÀ I MARC VILLANUEVA

Què és la vida? Tot partint d’aquesta pregunta, Paramecis i meteorits ens convida a clavar l’ull al microscopi i meravellar-nos davant la diversitat i la complexitat de les formes de vida més petites. Al centre de la proposta hi trobem la biòloga Lynn Margulis, una de les figures més lúcides a l’hora de pensar en la Terra com una enorme xarxa d’interdependències i en l’evolució com un procés en què la simbiosi i la cooperació prevalen per damunt de la competició. A mig camí entre una instal·lació i una peça immersiva, Paramecis i meteorits ens convida a entrar dins un cosmos escènic d’equilibri inestable, un espai on les idees de vida, genètica, gènere o erotisme es barregen amb l’experiència de transitar i deixar créixer diversos paisatges, a escales diferents.

L’escenògrafa Xesca Salvà i el dramaturg Marc Villanueva comparteixen l’interès per les idees de joc i experiència, i pel tractament de problemes socials i polítics a través de la intimitat i la participació directa de les espectadores. Des de fa dos anys treballen en el projecte Understory, sobre tot allò que fa possible la vida sense que en siguem conscients. Paramecis i meteorits n’és el primer episodi.

CONCERT : Dj Random Nancy

 

DIA 5 D’AGOST

BATRE DE TOT FA BROU

La terra fèrtil del projecte és el camp de Mallorca. Un terreny que fa brotar la pregunta. El camp posa en qüestió la corporeïtat dels creadors i la relació d’aquests amb la terra. La base de la peça se solidifica mitjançant el contacte del cos i amb el paisatge, juntament amb la contradicció de la contemporaneïtat i la tradició. Complexitat que permet enfocar la problemàtica des de les diferents disciplines dels creadors. Separar el blat de la palla: batre. L’acció de batre com a eina d’inspiració per crear i donar peu a la investigació del moviment, el cos i la paraula. Batre per donar lloc a una veu, la veu del paisatge.

 

LO PEQUEÑO DE CRIS BLANCO, JORGE DUTOR Y GUILLEM MONT DE PALOL.

Lo pequeño és una peça escènica contemporània d’humor absurd que transita el musical, el suspens i parla de tu al tu al nen que hi ha en cada espectador. Té l’essència dels improvisats jocs en les tardes d’infància i sorprèn com la vida quan desconeixem la seva realitat i hem d’inventar-la. D’això parla aquesta obra, però també de com es poden crear coreografies quotidianes en el trajecte cap a obrir la porta de casa, com una família nombrosa podria compondre un tema d’Amistats Perilloses o quin podria ser el procés creatiu de la cançó Ballar Pegats.

En aquesta funció els majors tornen a mirar les coses per primera vegada i els petits les gaudeixen i reconeixen com a pròpies. Cris Blanco, Jorge Dutor i Guillem Mont de Palol creen en escena un lloc en el qual se sublima el quotidià, un espai d’estranyeses conegudes que exploten en situacions divertides, “un veure volar partícules en l’aire”, com descriu Oriol Puig i un acte de creació política per a tots els públics on els intèrprets juguen a consciència sense por al ridícul. Perquè aquí hem vingut a jugar.

 

VOLUMEN 1 DE MUCHA MUCHACHA

Volumen 1 és una peça de dansa contemporània, és una declaració d’intencions al voltant del moviment, la comunitat, la feminitat i el ritu.

Volumen 1 represa alguns mites universals de la dansa per a reinterpretar-los i veure com es transformen: la Haka neozelandesa de les guerreres maoris, l’assassinat d’una verge en La Consagració de la Primavera o el tràngol

col·lectiu del Bolero de Ravel. La peça es construeix a partir de la tensió entre dues forces: el tradicional i el contemporani.

 

ELLA, REGADORA DE MAYA TRIAY

Ella, regadora, ens parla de l’energia salvatge de la dona. Impulsos creatius, intuïtius i en certa manera esbojarrats, que surten de la norma i que brollen del cos com l’aigua d’una regadora. Aquesta obra de dansa-performance treballa amb la permanència, la

recerca constant d’una cosa que es troba “fent”, amb la intenció d’invocar l’energia salvatge femenina, sense intentar mimetitzar-la ni il·lustrar-la. Això implica una cerca in situ, un moure’s des de les entranyes cap a llocs encara desconeguts. Amb afany, la performer ens convida a un viatge des de les sensacions més subtils, a les escenes més brutals i incòmodes.

Concert: Doug Galbraith

Més informació: web de Eima Creació

Read More