Arts escèniques contemporànies a Barcelona
El darrer 9 de desembre una notícia va córrer com la pólvora pels cercles artístics. Al Festival de Jazz de Sigüenza un espectador va denunciar a Larry Ochs per considerar que el que tocava no era jazz sinó música contemporània. Un gènere que el denunciant afirmava tenir «contraindicat psicològicament» per prescripció facultativa.
Com si d’una pel·lícula de Berlanga es tractés, la guàrdia civil no només es va presentar sinó que va coincidir amb el parer del denunciant i el concert va estar ben a punt de ser cancel·lat. A Barcelona tot eren rialletes, com dient «aquests paletos de Sigüenza, no tenen ni idea d’art».
Amb tanta xerinola ningú va caure que als grans teatres de Barcelona gairebé tot el que s’anomena «dansa» o «teatre» encaixa perfectament amb la definició tradicional d’aquests termes. És a dir, si l’art contemporani es caracteritza per fugir de les convencions, en l’àmbit escènic barcelonès el conflicte de Sigüenza difícilment podria produir-se pel simple fet que l’art contemporani gairebé no hi és present. Els paletos som nosaltres.
En què consisteix l’art escènic contemporani? Alguns intenten acotar-lo amb termes com «multidisciplinar», «emergent», «nous llenguatges», o molts d’altres, però la veritat és que cap d’aquestes etiquetes resulta adient. Ni totes les propostes contemporànies són especialment multidisciplinars ni es poden anomenar «nous» o «emergents» uns plantejaments que Carles Santos ja feia servir als anys 70. Ben simplement aquests creadors, com afirmen Esther Ferrer[1] o Raimund Hoghe[2], fan el que creuen que han de fer.
Es tracta de projectes que es desenvolupen segons els seus propis requeriments sense acceptar restriccions de format, gènere o duració. Els resultats no tenen l’entreteniment ni el lucre ni el fàcil accés com a objectiu primordial (malgrat que ocasionalment poden resultar entretinguts, rentables i accessibles) i requereixen del públic una mirada activa. El compromís personal amb el discurs i la recerca és l’única premissa indispensable. D’altra banda, aquestes propostes també es poden entendre com l’aplicació dels postulats post-moderns a l’art escènic (tal i com afirma Lehmann en el seu assaig «Postdramatic Theater»).
Per acabar-lo de contextualitzar i malgrat que hi ha molts matisos, l’art escènic contemporani també es pot definir diferenciant-lo del teatre naturalista que pren un text dramàtic com a punt de partida així com per oposició a la dansa anomenada contemporània -ara ja clàssica- que descendeix de Martha Graham.
Després d’aquesta introducció, caldria buscar els motius pels quals aquest art escènic contemporani està clarament infrarepresentat a la programació barcelonina.
Òbviament no es pot demanar un plantejament contemporani a institucions que tenen un clar posicionament clàssic. Si temporada rere temporada el TNC dedica la major part de la seva programació al teatre de text naturalista, això sembla concordar fins i tot amb el classicisme de l’edifici. D’altra banda, si hi ha un públic com el denunciant de Sigüenza que té «contraindicats psicològicament» els plantejaments i les formes de l’art contemporani, sembla just que tingui un teatre de referència.
Podríem pensar llavors en el Teatre Romea, hereu de l’antic Centre Dramàtic Nacional i gestionat avui dia per Focus. En el trienni 2006-2008 aquest centre va rebre una ajuda pública de l’ICIC per a la producció d’espectacles de 1.225.000 € (ICIC, 2007, p.138), més del doble que la següent sala més beneficiada. Un podria deduir que aquesta diferència abismal en el finançament es correspondria amb un alt nivell artístic amb plantejaments contemporanis. A la Web del Romea es menciona de fet que aquest teatre «s’ha convertit en un espai de rabiosa actualitat artística, que s’arrisca amb propostes innovadores (…). Transgressió, provocació, reflexió i entreteniment, són la marca d’aquest centre de producció, generador de debat cultural contemporani.» Bé, estem d’acord amb la paraula «entreteniment». L’enginy del títol de la peça d’humor actualment en cartell («PaGAGnini») és una bona mostra del nivell general de «reflexió» i de «debat cultural contemporani» que genera aquest centre.
Així doncs, entre els grans teatres quedaria el Lliure i el Mercat de les Flors. El Teatre Lliure era en origen un teatre d’avantguarda i, de fet, programa el cicle «Radicals Lliure» -dedicat a la creació contemporània- i algunes propostes ocasionals, però malauradament la major part de la programació està destinada al teatre de text naturalista. Fins a quin punt es diferencia del TNC? Aquesta temporada el Teatre Lliure programa fins i tot una peça de Josep Mª Flotats, antic director del TNC e insigne director de teatre textual de tall naturalista, la qual cosa fa encara més difícil diferenciar el Lliure del TNC.
L’altra oportunitat per a la creació contemporània a Barcelona seria el Mercat de les Flors, fins i tot dintre de la seva definició com a centre de dansa i arts del moviment. Degut a la relació històrica de la dansa amb l’art experimental (Anna Halprin, Yvonne Rainer, Bruce Nauman), molt sovint els espais de dansa acullen arreu d’Europa creacions contemporànies on la «coreografia» és tan sols una mera «articulació» i la «dansa» una mera «presència». De fet, l’associació La Porta entén avui dia la dansa en aquest sentit[3] i dona abric a nombroses manifestacions de creació escènica contemporània on no es «balla» en el sentit tradicional. Malgrat que el discurs de la dansa occidental sembla anar en aquesta direcció, la major part de la programació del Mercat es cenyeix a la dansa en el sentit més estricte del terme i de fet ha entrat en contradicció amb els valuosos volums de la seva col·lecció Cuerpo de Letra (amb la totalitat del primer volum de Lepecki i parts del segon volum[4]).
Inexplicablement, i malgrat algunes propostes puntuals, les sales alternatives tampoc no ofereixen una programació estable d’aquest tipus de creació. Fins i tot la més prestigiosa de totes, la Sala Beckett, entén la dramatúrgia com a sinònim d’escriptura dramàtica i el resultat més freqüent és un cop més espectacles naturalistes de teatre de text.
Finalment, l’última oportunitat per a l’art escènic contemporani seria un centre nou del que s’ha parlat força, però que de moment no existeix ni sembla que hagi d’aparèixer aviat. Si mai algú es decideix, la Laboral Escena de Gijón podria ser un bon exemple a seguir.
Amb la re-inauguració de l’Antic Teatre, aquest es convertirà en l’únic centre amb una programació estable d’art escènic contemporani a Barcelona. Les tres línies que marca la seva programació aquest 2010 són «nous llenguatges del cos», «noves tecnologies» i «noves dramatúrgies». Tot i que, com ja hem explicat, la «novetat» no és realment el quid de la qüestió, aquest és l’adjectiu que s’utilitza de forma popular per designar aquestes creacions escèniques contemporànies.
Malgrat que la inauguració de l’Antic aquesta setmana és tot un miracle després de mil i un entrebancs burocràtics i financers, que ningú sigui gaire triomfalista. Si bé el teatre compleix ara les normatives bàsiques, no té camerinos, necessita grades noves i material tècnic, els artistes van a taquilla i en breu s’haurà de pagar la reforma de la façana. Es a dir, es continua treballant en un espai relativament precari, en una situació financera incerta i amb artistes que actuen principalment per amor a l’art (sovint els diners de la taquilla no arriben ni per pagar les despeses de l’actuació).
Atenció, el plantejament contemporani no implica sistemàticament propostes de qualitat. Els creadors escènics contemporanis són els primers responsables de la seva obra i han de treballar per desenvolupar propostes amb un alt rigor, prenent el temps que cada procés requereixi sense deixar-se portar per la comoditat, els tòpics o les dinàmiques de mercat.
D’altra banda, són moltes les mancances -pedagògiques[5], crítiques, econòmiques- que fan que la situació de l’escena contemporània a Catalunya sigui extremadament fràgil. Però fins i tot així, i malgrat constitueixi una estructura clarament insuficient, l’Antic representa un dels pocs focus d’esperança per aquesta forma d’entendre la creació a Barcelona.
Barcelona, 7 de gener del 2010
Bibliografia
Ferrer, E.; Otaegi, M. i Zibelti, M. (2009): «Entrevista a Esther Ferrer». Zehar nº65. Arteleku, Donostia, p. 2-20.
Galhós, Claudia (2009): «Unidades de sensación» a Buitrago, Ana (Ed.) Arquitecturas de la mirada. Cuerpo de Letra. Centro Coreográfico Galego, Universidad de Alcalá, Mercat de les Flors, Institut del Teatre, p. 143-185
Hoghe, Raimund (2003): «Arrojar el cuerpo a la lucha» a Sánchez, José Antonio i Conde-Salazar, Javier (Eds.) Cuerpos en blanco. Cuenca: Ediciones de la Universidad de Castilla-La Mancha, p. 27-50.
ICIC (2007): Memòria anual 2006. Barcelona: ICIC.
La Porta (2009): «Presentación del festival LP» http://laportabcn.com/laportabcn/Evento.do?id_event=91 (Consultat el 7/1/2010)
Lehmann, Hans-Thies (2006): «Postdramatic Theater». Londres: Routledge.
Lepecki, André (2008): Agotar la danza. Cuerpo de Letra. Centro Coreográfico Galego, Universidad de Alcalá, Mercat de les Flors.
Pastor, Emi (2008): «Darwin i l’Institut del Teatre». Artributos nº1. Barcelona: Ediciones El Vivero, p. 34-35.
[1] «Se trata, humildemente, de hacer algo que creemos, y allá donde nos presentemos luchar por esa libertad. Por eso yo defiendo la hibridad total, la ilegitimidad y el desconcierto en la práctica de la performance» (Ferrer, 2009, p.18)[2] «Consiste en hacer lo que se tiene que hacer y si lo hiciera más gente estaría bien» (Hoghe, 2003, p.40)[3] «La danza ya no es «la danza». Todo es danza» (La Porta, 2009)
[4] Per exemple: «Esta propuesta no definitiva y abierta de definición de danza lleva implícito un concepto específico del cuerpo. (…) Se refiere a aquel cuerpo que cuestiona el porqué del gesto y que consigue dotar de un sentido a la imagen que su acción dibuja en la superficie de la piel, en un espacio y un tiempo. Es un cuerpo siempre con un por qué. Un cuerpo que actúa en libertad y que integra, en sus códigos lingüísticos, la posibilidad de la mudez (…). Esta definición determina el universo considerado y abre el ámbito de aquello que puede ser entendido como danza.» (Galhós, 2009, p.144)
[5] En aquest aspecte veure «Darwin i l’Institut del Teatre» (Pastor, 2008)