LA SOCIETAT DOCTOR ALONSO (INTEGRADA PER TOMÀS ARAGAY I
SOFÍA ASENCIO) PORTA A LA CASA DE CULTURA UNA MOSTRA QUE
PARLA DEL RETRAT A TRAVÉS DE LA SUPLANTACIÓ. LES PROJECCIONS
QUE S’EXPOSEN A GIRONA ES VAN VEURE AL MNCARS DE MADRID.
Casa de Cultura de Girona.
Plaça de
l’Hospital, 6.
Fins al 10 d’octubre.
De dilluns a divendres, de 9 a 14 h i de 16 a 20 h.
SOCIETAT DOCTOR ALONSO
EUDALD CAMPS
Sabem (o hauríem de saber) que la vo-
luntat d’alliberar-se de la carn —trans-
cendir-la— ha estat la principal obsessió
de la nostra cultura judeocristiana tot i que
sense arribar mai a la perfecta (per defi-
nitiva) solució de Sèneca: «El menyspreu
del propi cos és un signe segur de llibertat;
pots obrir el camí a la llibertat amb una
llanceta»; amb tot, ni el suïcidi programàtic
de Sèneca, ni el menyspreu envers la ma-
tèria de la majoria d’antics (Diògenes al
capdavant), aconseguien mitigar l’instint
de supervivència (aquell cèlebre conatus
spinozià) que conservem quasi sempre de
manera inexplicable, contracorrent, con-
tra tota lògica existencial: ens assemblem
molt més als vells de Cavafis, a aquells con-
tenidors decrèpits d’ànimes que patien el
pes de la vida mesquina que encara ar-
rossegaven però que, al mateix temps i mal-
grat el tedi, tremolaven davant la idea de
perdre-la: «desconcertades i contradictò-
ries / les animes —tragicòmiques— habi-
ten / ens els seus vells pergamins de runa».
Som animalons precaris que sobrevivim
gràcies a un joc de complicitats impensa-
ble sense la figura d’aquell «altre» (igual i
diferent a nosaltres) que ajuda a constru-
ir-nos («si una ànima es vol conèixer,
abans haurà de mirar una altra ànima»,
deia Plató); som patètics però poètics:
aquesta deu ser la condició humana.
La Societat Doctor Alonso (integrada per
Tomàs Aragay i Sofía Asencio) és plena-
ment conscient de la impossibilitat d’ela-
borar grans discursos en relació amb l’ho-
me sense tenir en compte la seva extrema
fragilitat, sense centrar-se en unes indivi-
dualitats que són, en darrera instància i per
insignificants que puguin semblar, l’àtom
que fa possible el cos social. L’exposició
«Retrats. O si jo fos» recull les històries de
vuit dones seleccionades pels artistes ar-
reu del món amb la finalitat de fer-los un
retrat. El procés de realització és un dels ele-
ments més interessants del projecte: es
tractava de compartir amb elles la seva vida
quotidiana, de conèixer els seu entorn
immediat, els amics, la família… fins a la su-
plantació final (d’aquí el O si jo fos).
En tots els videoretrats (la mostra és formal-
ment molt acurada) la dona que hi apa-
reix és una Sofia Asencio transmutada
per a l’ocasió.
I és en aquest punt on el principal risc
de l’invent esdevé el seu gran mèrit: allò
que hauria pogut ser un altre pamflet
alliçonador sobre qüestions identita-
ries (aquell feixuc discurs sobre «l’altre»
que sol ser pura impostura), es con-
verteix en un calidoscopi humà que
destil·la autenticitat, gràcies, en gran
mesura, que l’engany és sempre per-
fectament visible. Asencio se’ns mos-
tra vestida amb la roba d’un altre, a la
casa d’un altre, al jardí d’un altre i, el
que pot resultar més sorprenent, amb
les emocions d’un altre: el punt àlgid
de l’exposició arriba quan l’artista em-
patitza tant amb la seva suplantada que
plora obertament mentre escolta una
cançó que mai va ser pensada per a
ella. El procés de suplantació deixa pas
a una identificació plena que és, per ex-
emple, la que fa possible la vida ètica
entre els mortals.
Una de les característiques més inte-
ressants de la Societat Doctor Alonso
es el fet de plantejar-se cada especta-
cle o projecte partint de zero amb la fi-
nalitat de reinventar el seu llenguatge
cada vegada. En aquest sentit, la bar-
reja de gèneres, formes escèniques i ti-
pus de gent als seus treballs és una
constant que sobta per la seva sobrie-
tat. De fet, ells mateixos expliquen
que els agrada «plantejar l’escena com
un lloc on col·locar, allà on hi hauria
d’haver espectacularitat, el menys es-
pectacular, i crear així una poètica del
patetisme». D’això es tractava: de ser
patètics però poètics amb la finalitat
darrera de conviure amb els nostres
pergamins i amb la presència neces-
sària i inapel·lable dels altres. La mos-
tra de la Casa de Cultura —provinent
del MNCARS de Madrid—, les setze
pantalles que s’hi exposen, és una ex-
cel·lent oportunitat per visualitzar
aquesta reconciliació.
