— MuroTRON

Sumari astral, exposició a cura de Caterina Almirall amb la col·laboració de Clàudia Elies | Del 3 d’abril al 28 de setembre a la Fundació Brossa de Barcelona

L’exposició Sumari Astral explora la noció de màgia en les pràctiques artístiques contemporànies. L’exposició és, en bona part, el resultat d’una recerca performativa i col·laborativa en la qual la imatge, el text el gest o la praual són, en mans dels artistes, les eines per interrogar i qüestionar aquest món i la realitat que creem: tant en l’imaginari individual com en el col·lectiu, tant en allò que és íntim com en allò que és social.  

Brossa sempre es va definir com a poeta, però sense posar límits, entenent la poesia com una forma de vida, com a experimentació constant, oberta i plural.
Teresa Grandas

A mí me parece que en una época las diferentes expresiones artísticas de una época, la pintura, la escultura, en este caso el cine, son diferentes partes de una pirámide que en el punto más alto se juntan. […] Todo es una cosa que parte de unas necesidades diferentes, pero que como digo, hay un momento que se juntan. Sé que para mí escribir un poema o hacer un guión de cine o hacer un número de musical siempre obedece a esta cosa íntima que sale, que va de dentro afuera. Para mí siempre es una cosa que va de dentro a fuera. Nunca al revés. Ahora, se puede canalizar a través de diferentes medios.
Entrevista a Joan Brossa, entrevista A Fondo, RTVE, 1978.

El títol prové de l’últim poemari de Joan brossa, que va ser publicat pòstumament. Aquest ja ens remet a les forces invisibles que operen sobre nosaltres i la realitat que construïm al nostre voltant. Parla de la relació entre el món visible i l’invisible i de l’intent impossible d’ordenar el cosmos, en la seva dimensió material i espiritual. És a partir d’aquesta idea que ens hem atansat a la noció del que és màgic, com a llenguatge i com a forma d’atenció, com una pràctica que emergeix de la quotidianitat i de les petites meravelles del context immediat, que, en mans dels artistes, ens situa en els espais de transformació de la realitat i del desplaçament de significats.

Cadascuna de les obres que hi ha a l’exposició ocupa un lloc en el poema, que és el que ens dona, finalment, un possible i fràgil ordenament dels cossos en l’espai. Les forces gravitacionals, que ordenen aquestes sales d’arquitectura bigarrada, s’estructuren tant perquè les puguem llegir, com perquè ens hi puguem perdre, fins i tot més enllà dels seus límits. S’estableix així una tensió una tensió entre el que veiem, el que no veiem i allò que som capaços d’imaginar. Prenem de Joan Brossa la voluntat d’explorar els llenguatges artístics de  forma interdisciplinària. El poeta sempre va definir la seva eclèctica producció artística com a “poesia”, fos text, imatge, objecte o gest. El seu llegat resulta una manera d’entendre les  pràctiques artístiques com un llenguatge per mitjà del qual experimentar amb la multiplicitat de significats del món, recollint el gir cap a la condició material dels llenguatges,  transgredint i eixamplant les fronteres d’aquests. Partim del llegat brossià no  tant com un referent sinó com una caixa d’eines, com un compendi de gestos que ni tan sols li són propis,  sinó que són compartits, que ens permeten trobar-ne els rastres en els llocs menys evidents i inesperats.

Les pràctiques artístiques, així com  les seves definicions, presenten una manera d’entendre l’art en la qual la funció de l’artista és ordenar i endreçar allò que li és donat. Poden ser les  paraules així com la impossibilitat de tancar-les i reduir-les a un sol significat. Es presenta com algú que no acaba d’escollir del tot allò que diu, sinó que juga amb el que té a l’abast.

Així, la figura de l’artista, anàloga a la del mag, seria la d’algú que pot posar en pràctica els desplaçaments dels objectes i la transformació de les seves qualitats simbòliques. Algú que tant  genera realitats com n’amaga d’altres per qüestionar la mateixa noció del que és real. De la mateixa manera, tasca mediúmica tractaria de canalitzar missatges o presències que ens acompanyen i que només podem escoltar si hi parem atenció. Aquí ens hem centrat especialment en la relació de les peces amb l’espai i les seves qualitats, en com circular, escoltar, il·luminar o senyalar. Portant el compromís amb aquesta noció de màgia fins al final.

CATERINA ALMIRALL
Comissària independent i docent. Va iniciar el treball en comissariat amb l’espai autogestionat El Passadís (Barcelona), actiu entre 2013 i 2016. Des de llavors ha desenvolupat projectes de comissariat com “L’arbre del que encara no saps” (CaixaForum Barcelona, 2023), “Esdevenir immortal i després morir” (La Capella, Barcelona, 2020), “La nit del cos” (Bombon Projects, Barcelona, 2019), “Una exposició como un conjur” (Can Felipa, Barcelona, 2018), “El 85% de la matèria” (C.A. Maristany, Sant Cugat / MAC, Mataró, 2017/18) o “Truco a la porta de la pedra” (La Puntual, Sant Cugat / La Panera, Lleida / Espai Trapézio, Madrid, 2016). Ha comissariat el cicle anual Terrassa Comissariat 2017/18 amb “Mesurar amb precisió els cims llegendaris!” i el programa EPHEMERAL a la fira SWAB Barcelona 2018 i 2019.
Actualment és la directora de l’ACVic-Centre d’Arts Contemporànies de Vic i escriu habitualment per a la revista de crítica A*Desk.
Pàgina web de Caterina Almirall

CLAUDIA ELIES
Claudia Elies és graduada en historia de l’art per la Universitat de Barcelona i la Università degli studi di Bologna i en teoria de l’art per Goldsmiths, University of London. Ha treballat al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) per a l’exposició POESIA BROSSA i com a coordinadora de la Galeria Estrany – de la Mota. Actualment combina la seva feina de responsable del programa d’Arts Visuals de Can Felipa amb la direcció de Festival Art Nou.
Pàgina web de Claudia Elies

Més informació i entrades: Fundació Brossa

Los hijos perdidos de Dios de La Casa de Asterión | 5 i 6 d’abril a la Fundació Brossa de Barcelona

La Casa de Asterión porta a escena una celebració orgiàstica de l’horror. Un tríptic de 6 hores. Una performance sobre la memòria que, a través de la història d’una família d’esquerres d’Alacant des dels anys 40 fins a l’actualitat, explica tres mites: el cosmològic (l’origen de l’Espanya del segle XX), el moral (la diferència entre el plaer i el patiment) i l’escatològic (la fi del món).

Aquesta és una obra sobre la memòria. Un relat sobre les persones que recorden i les persones recordades, i també sobre les persones que no recorden i les persones que no són recordades.
Los hijos perdidos de Dios explica la història d’una família d’esquerres d’Alacant des dels anys 40 fins a l’actualitat, passant per tres moments clau de la història col·lectiva: franquisme, transició i democràcia actual. Una història plena de secrets, fantasmes i mites, com la de tantes famílies espanyoles.
La nova proposta de La casa de Asterión és una peça radical que situa a l’intèrpret al centre de la creació artística. El seu sacrifici a escena i la seva metamorfosi constant són la base a partir de la qual s’inicia l’aquelarre.

SINOPSI
Benvinguts al País Valencià.
Un país nascut de la cruel Espanya i del tendre Mediterrani.
Un país fet de gossos que parlen i de Moires.

La nostra història succeeix a tres ciutats:
Alacant, on va néixer el feixisme espanyol amb l’execució de José Antonio Primo de Rivera.
València, l’única ciutat del món on l’aigua salada és dolça.
I Benidorm, la Sodoma original, on envien a morir als orfes que no obliden.

Aquesta és la història d’Alexandre Rodríguez I Fons, Àlex, i el seu germà Alvaro.
La història dels seus pares i dels seus avis.
Una família maleïda amb un segle de canibalisme, tendresa i memòria.
Tres plagues que l’han consumit, i que han definit les seues històries, el seu amor.

Una tragèdia que conta tres mites: el cosmològic (l’origen de l’Espanya del s.XX), el moral (la diferència entre el plaer i el patiment) i l’escatològic (la fi del Món).

LA CRÍTICA N’HA DIT

• “Una performance bruta i ensangonada, a voltes desagradable que escup bilis des d’una nuesa –literal i figurada– alliberada d’artificis.” – Oriol Osán, Núvol
• “Fliparan de tanta potència teatral inesgotable.” – Jordi Bordes, Recomana
• “Una experiència teatral que serveix per reflexionar sobre la vida, l’amor, l’art i al mateix temps fer-ne befa.” – Martí Figueras, Núvol

SOBRE LA COMPANYIA
La casa de Asterión és el nom de l’obra i de la companyia.
L’obra és una tragèdia Nietzscheana de la primera meitat del segle XXI.
La companyia és la companyia de teatre que representa aquesta obra.

El nom prové del relat de Jorge Luis Borges.
On la casa està definida de la següent manera:

… sus puertas (cuyo número es infinito) están abiertas día y noche a los hombres y también a los animales.
… no hay una puerta cerrada, añadiré que no hay una cerradura.
Todas las partes de la casa están muchas veces, cualquier lugar es otro lugar.
La casa es del tamaño del mundo; mejor dicho, es el mundo.

I Asterión d’aquesta altra:

Cada nueve años entran a la casa nueve hombres para que yo los libere de todo mal. Uno tras otro caen sin que yo me ensangrente las manos. Donde cayeron quedan, y los cadáveres ayudan a distinguir una galería de las otras.
… uno de ellos profetizó, en la hora de su muerte, que alguna vez llegaría mi redentor. Desde entonces no me duele la soledad…
¿Cómo será mi redentor?, me pregunto. ¿Será un toro o un hombre? ¿Será tal vez un toro con cara de hombre? ¿O será como yo?

La peça està dividida en cinc actes.
Inspirada en l’estructura de El rei Lear de William Shakespeare.
Cada obra tindrà una duració d’entre tres i set hores.
I s’estrenarà quan estiga llesta. Un cop completada s’inicia la següent.
La suma total de la durada de les cinc obres serà de vint-i-quatre hores.
El càlcul de temps aproximat per a la creació de la peça total és de trenta anys.

El públic podrà assistir a aquestes representacions d’una en una, quan s’estrenen.
O veure directament la performance final.
O les dues coses.
La performance final es representarà una vegada.
I després, es dissoldrà la companyia.

Quan La casa de Asterión haja acabat, La casa de Asterión es dissoldrà.

Més informació i entrades: Fundació Brossa

Para que non me deixes aquí soa de Julia Laport | 5 de abril en el Teatro Rosalía de Castro de A Coruña

El 5 de abril de 2025 a las 20:30 h, el Teatro Rosalía de Castro de A Coruña acogerá el estreno de Para que non me deixes aquí soa , una propuesta de Julia Laport que fusiona danza, materia y luz para explorar la identidad y los límites del cuerpo en colaboración con los artistas Martín Gonçalves y Laura Iturralde. El espectáculo Esta creación escénica, dirigida por la artista del movimiento Julia Laport, se basa en la interacción entre cuerpos, barro y luz para construir una pieza en constante transformación, diluyendo las fronteras entre la piel y la materia, entre lo humano y lo natural. Explora el concepto de intimidad en el espacio público y la vulnerabilidad de los cuerpos expuestos, ofreciendo una experiencia que desborda los límites de la danza tradicional y se acerca a una instalación viva en constante mutación. La obra juega con máscaras e identidades, creando un espacio donde los límites entre el yo y el otro, entre la verdad y la representación, se tornan difusos. La investigación se ha desarrollado en diferentes residencias artísticas en Galicia, Tenerife y Costa Rica, explorando la relación entre cuerpo y materia e integrando disciplinas como instalación, performance y danza.

Creación e interpretación: Martín Gonçalves, Laura Iturralde y Julia Laport Dirección: Julia Laport Diseño de iluminación: Laura Iturralde Diseño del espacio escénico: Martín Gonçalves Espacio sonoro: Julia Laport y otras artistas Distribución: AMARELO Distribución – Lilian Portela Producción: Julia Laport

Subvencionado por la Xunta de Galicia. Con el apoyo de NONONON Lab y Atopémonos Bailandoicia a través de las ayudas a la creación escénica.

Sobre la compañía

Julia Laport es una artista del movimiento con una sólida trayectoria en danza contemporánea y urbana, especializada en Waacking. Dirige el Colectivo D’Elas y codirige la compañía Elahood, participando en numerosos festivales nacionales e internacionales.

Para que non me deixes aquí soa es su primera creación bajo su propia compañía, consolidando su visión artística personal.

En esta pieza colabora con Laura Iturralde, iluminadora y creadora escénica gallega con una destacada trayectoria en el diseño de espacios lumínicos para danza y teatro, y con Martín Gonçalves, artista plástico multidisciplinar especializado en pintura, escultura e instalación, cuya obra investiga la conexión entre el cuerpo y la naturaleza.

Su colaboración en Para que non me deixes aquí soa da lugar a una propuesta escénica donde luz, materia y movimiento se entrelazan para generar una experiencia inmersiva y transformadora.

El público está invitado a vivir esta experiencia sensorial y envolvente en su estreno el 5 de abril en el Teatro Rosalía de Castro de A Coruña, una oportunidad única para acercarse a una propuesta innovadora y arriesgada dentro de la escena contemporánea gallega.

Más información y entradas: Amarelo | Instagram | Entradas

Vudú (3318) Blixen de Ángelica Liddell | Del 28 al 30 de marzo en el Teatre Nacional de Catalunya

Esta es la historia de un pacto con el diablo

Angélica Liddell sube por primera vez al escenario de la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya para presentarnos una de sus últimas obras más reconocidas.

Vudú (3318) Blixen es un itinerario oscuro, poético y de venganza hacia los propios funerales de Angélica Liddell, invencible e inevitable, a causa de un error fatal contra el destino.

El asteroide 3318 Blixen pertenece al cinturón de asteroides del sistema solar, entre Marte (dios de la guerra) y Júpiter (dios de dioses), y fue descubierto el 23 de abril de 1985 desde el observatorio Brofelde de Dinamarca.

Más información: TNC