Quim Pujol

SNUFF K7

Què passa:
Un jove, assegut en una cadira al mig de l’escenari, ens narra les violacions, tortures i assassinats que perpetren un home i dos adolescents.

Què fa servir:
1) uns titelles.
2) un radiocasset.
3) dos texts que reparteix perquè la gent els llegeixi en moments determinats de l’espectacle.
4) la ventriloquia.

Què fem servir:
1) molt, les orelles: la majoria de la informació és sonora.
2) molt, el cap: els sons s’hi  desenvolupen i cadascú assoleix la tragèdia dins seu, a la seva.
3) bastant, els músculs de la panxa endurida.
4) una mica, les ulleres de llegir.
5) un dona, els talons, per repicar-los contra el linòleum mentre fuig de l’espectacle, víctima d’una suposada crisi d’angoixa.

Què brilla:
1) l’intèrpret.
2) l’ús de recursos mínims per arribar a una màxima expressió del que sigui –en aquest cas, l’horror i sanguinolència més exacerbats.
3) tothora el mecanisme del fora camp, com aquella càmera que mira cap a l’altre cantó mentre explota el cap d’un nen petit, a Funny Games. Molt pitjor que els pèls i senyals, l’antítesi del gore: el terror d’allò que no veus.
4) els últims minuts de pur snuff-k7, quan ja passa de titelles i ni obre la boca per seguir fent cacofonies anguniosíssimes. Esplèndid i memorable.

Mari Clavé