Apunts sobre el mural SADDi

[El mural ocuparà tots els trams de l’escala de l’Arts Santa Mònica des de baix fins al segon pis.  El mural representa una serp de dos caps que en el seu interior conté uns òrgans i budells que representen les diferents parts de la Sistematúrgia. Aquest és el text que vaig escriure abans de començar el mural]

Cartell Baix. Recull una sinopsi del mural. La Sistematúrgia és un sistema que conté dispositius sensibles, anomenats interfícies, gestió computacional -canals, s.o., programes- i dispositius representacionals, anomenats mèdium. La Sistematúrgia és una metodologia per produir i reproduir interactivament accions i instal·lacions. Necessita, per tant, de la figura de l’usuari per activar i modificar el sistema. Aquesta figura l’ocupen, normalment, un o varis humans, encara que es pot estendre cap a altres éssers vius. Així doncs, diem que la obra sistematúrgica està instal·lada en una realitat que té en compte la  realitat dels propis usuaris. L’usuari pot ser una forma d’actuant però també una nova posició del públic. Òbviament la posició tradicional de l’espectador pot continuar en aquest tipus d’obres. Però, com passa en altres sistemes representacionals, la realitat s’acota per tal de fer més eficaç el seu mèdium representacional.

El cas més extrem son les sales de cinema, una caixa negra, una gran pantalla, etc. Fins el punt de minimitzar l’efecte gregari dels espectadors. Al cinema, l’espectador està sempre sol davant de la pantalla i la projecció no té cap efecte retroactiu. En aquest sentit, la representació teatral encara que comparteix una situació espacial similar al cinema, és retroactiva i pot canviar segons l’expressió dels espectadors que alhora funcionen com un corpus gregari, riures, aplaudiments, etc.

[aquí anirà el títol de la expo i un stop motion de la producció del mural que hem filmat amb una GoPro]

Marcel.li(c)Carles R_L5U3712

Esboç mural SADDi

Món Sensible. El món que es percep. No és només el món natural i biològic, sinó també el món cultural, és la suma d’ambdós en l’àmbit de l’era humana. El món és actiu en essència i algú el percep. L’univers és actiu per definició. Les accions transformen el món. El món està en constant transformació. El món preexisteix als homes, sobreviu a la cultura i la traspassa, amb humans o sense, fins a la fi dels dies.  La percepció genera un  estat de consciència. La consciència és patrimoni de tots els éssers vius. La consciència humana és diferent d’altres éssers vius. Aquesta està condicionada per la intel·ligència abstracta. La intel·ligència abstracta permet relacions accions/percepcions, que no es donen a la naturalesa. És la cultura.  Aquest apartat del mural es refereix al món sensible dels humans, a les extensions culturals i la consciència.

[aquest apartat no està representat al mural ja que entenc que al món sensible és el propi espectador que puja per l’escala]

Dispositius Interfície. Les interfícies són dispositius que permeten llegir l’activitat del món. La seva funcionalitat en la Sistematúrgia és enviar aquesta informació a través d’un canal, a “l’espai de gestió” computacional. Tenen doncs, la funció d’ adaptar-se a l’acció que les activa i, per tant, són sensibles a aquesta. En els humans, la majoria d’accions tenen forma de gestos voluntaris, tal com apuntava Vilém Flusser, però poden tenir també caràcter involuntari -circulació sanguínia, respiració, etc.- . Les interfícies llegeixen altres accions no produïdes directament pels humans com les d’altres éssers vius o les forces de la natura. La idea de dispositiu però, no només conté les interfícies. Dispositius són també aquells que des de la gestió computacional poden representar fenòmens. Ho són també els robots, projectors, pantalles, altaveus, mecanismes, etc. Així doncs, una forma que podria representar la sistematúrgia són uns anells concèntrics, l’anell exterior contempla l’usuari/s i la realitat extra-sistematúrgica, l’anell interior els dispositius interfícies i mèdium, l’altre anell els canals i per últim, el sistema computacional.

Les interfícies estan connectades amb la tradició d’ortopèdies i pròtesis que permeten als humans amplificar els seus sentits i millorar les seves habilitats. Aquests instruments són entitats amb ple sentit, és a dir, no formen part d’un sistema, sinó que tenen tots els elements necessaris per acomplir la seva funció. Així, unes ulleres canvien la forma de les imatges que incideixen sobre la retina, o una càmera obscura reflexa a l’inversa en el seu interior l’ imatge que recull de l’exterior. En ambdós casos, la funció de cada un d’aquests instruments és específica i única. No passa així, per exemple, amb l’ interfície ratolí d’un ordinador, té múltiples funcions segons la seva aplicació. Així, encara que comparteix certs elements de les ortopèdies, com per exemple l’ergonomia, la funció d’una interfície no es resol en sí mateixa, sinó que necessita d’un sistema informàtic per completar la seva funcionalitat. Precisament el fet de desvincular-la d’una funcionalitat única, la permet ser molt versàtil.

Les interfícies poden ser simples o compostes, segons el nombre de sensors que tinguin. Una interfície simple seria un tapís sensor i una composta un dreskeleton. Els sensors poden tenir dos comportaments (on/off) i un rang. El on/off dóna la senyal d’obert o tancat, i els sensors de rang aporten un seguit de valors creixents o decreixents. El tractament que es pot donar als sensors, entre d’altres, és el de on/off, el de trigger, gate, tongle i comptador. Trigger activa el sensor i el sistema no té en compte  la durada en que aquest està activat. Gate té en compte el temps en que el sensor està activat i quan es desactiva, l’ interacció s’atura. Tongle és una forma de trigger que fa funcionar una cosa o una altra cada vegada que s’activa el sensor. Comptador funciona com un trigger sofisticat i compta les vegades que s’activa el sensor. Els sensors de rang envien el rang que llegeixen i que és interpretat pel sistema i poden funcionar també com a sensors on/off segons la lectura que se’n faci.  Així, la lectura del nivell que recull un micròfon, pot activar el sistema a partir d’un rang determinat i funcionar així com a on/off.

Marcel.li(c)Carles R_L5U3946

Canals. El canal és la zona transcriptora, la xarxa. Els dispositius, tant si són sensibles com reproductors, interfícies o mèdium, envien o reben unes senyals que les connecten al sistema computacional. Els canals poden passar inadvertits, però tenen una funció important ja que depenent de la seva capacitat, de la seva amplitud, de les seves característiques que facilitaran el curs de la informació. La telepresència, Internet i el wireless formen part d’aquest apartat.

Gestió Computacional. La gestió computacional és la gestió de la complexitat. Els acords que tradicionalment es prenen entre els participants per dur a terme la representació escènica, és a dir, per modular el mèdium expressiu, queden transcrits en la gestió computacional. Hi ha per tant, una diferència entre el procés de creació d’una obra sitematúrgica i la seva reproducció. Tal com passa al cinema, que comparteix algunes estratègies del teatre en la seva producció, és completament diferent d’allò escènic pel que fa a la seva reproducció. En la Sistematúrgia passa quelcom semblant, però a diferència del cinema, les accions i instal·lacions interactives són quan es reprodueixen, recíproques. La reciprocitat és una qualitat escènica, i en el cas de les obres sistematúrgiques, la reciprocitat és imprescindible, donat que sense la interacció de l’usuari/s l’obra no rutlla. La qualitat interactiva és, doncs, una conseqüència que possibilita la gestió computacional. De manera, que no només permet escriure els acords presos pels participants a la representació, el que significaria una automatització d’aquest fet, sinó que possibilita modular i transformar  el mèdium en directe.

La gestió computacional es pot organitzar en dues membranes, la que conté el sistema operatiu, POL, i altres aplicacions com action script + Iannix per exemple, i la membrana de les aplicacions. Així, la primera membrana té una funció transcriptora i de base de dades, és la membrana gestora. La de les aplicacions reuneix software específics però pot contenir hardware com taules de so, de llums o vídeo mixers . La membrana gestora escolta les interfícies i mana a les altres aplicacions, a la vegada que també les escolta i redirigeix, quant convé, la comunicació entre aplicacions. Les aplicacions poden estar associades a un ordinador o a varis, tenen però, la seva qualitat específica que determina la seva posició en el mèdium. Així, aquest està composat per diferents Media, llenguatges o àmbits. Jo prefereixo aquesta última terminologia: àmbit. Els àmbits en els que he treballat són: animació 2D (Flash, OF, altres), animació 3D (virtools), vídeo (DVD, GEM, Open Frameworks), audio (reaktor, Pure Data, hardware mix audio, efectes de so, altres), il·luminació (són light, D light, mix llums, altres) i robòtica (seqüenciadors midi, Iannix, Pure Data, OF i dispositius hardware com decodificadors midi, vestits robòtica, etc). Aquest últim àmbit ha tingut usos diversos, associats a la música en els cas dels robots d’ Àfasia, al moviment d’escultures a Joan l’home de carn, als animals de POL i al cap Maties, i al moviment de cossos vius com és el cas de l’exosquelet d’Epizoo o Rèquiem.

Parts. Aquestes membranes gestores tenen la funció específica d’organitzar la relació entre els diferents dispositius. L’organització determina els protocols d’interacció. Aquesta tasca pot ser molt complexa, per tant  s’acostuma a organitzar aquest procediment en parts. Les parts són com partitures interactives; contenen un protocol d’interacció i uns continguts. Una d’aquestes dues coses o totes dues justifiquen la constitució de la part. Les parts no necessàriament corresponen a una idea narrativa, sinó que responen a una qüestió tècnica. La part és com la partitura que transcriu les relacions entre dispositius interfície i dispostius Mèdium.

Dispositius Mèdium. Mèdium és la part visible del sistema. Mèdium és la part física de la representació, però donada la seva naturalesa interactiva, és indissociable del dispositiu interfície.  Aquest és l’ accionador del dispositiu mèdium que és reactor. Aquesta és una de les qualitats de la sistematúrgia que separa l’acció de percutir (interfície) de la tambor (mèdium). En el camí es transcriu el gest, atomitzant-lo en el llenguatge binari. La gestió computacions s’encarrega d’otorgar valor a aquesta informació, i en aquest món de bits, ho torna a través de diversos canals als disposistius mèdium.

Marcel.li(c)Carles R_L5U4718

Esta entrada fue publicada en Uncategorized. Guarda el enlace permanente.