Ho sentim, aquesta entrada és només disponible en Castellano.
No disponible en català
Centre d’Estudis Psicològics de Sabadell. Excursió a la Font de Montalegre, 1918. Autor desconegut
Aquest dimecres 26 de març a les 19h Gerard Horta donarà una xerrada a la Fundació Antoni Tàpies dintre de la Secció Irregular. Horta ha publicat dos llibres: “De la mística a les barricades” i “Cos i revolució, l’espiritisme català o les paradoxes de la modernitat”. En aquests assajos explica el vincle entre l’espiritisme i els moviments revolucionaris obrers a Catalunya a finals del segle dinou i a començaments del vint. Aquesta conferència es relaciona amb “Intravia” de Gerard Ortín. Els moviments revolucionaris van deixar de banda l’església per obtenir un altre tipus de coneixement mitjançant una pràctica corporal: l’espiritisme -on el cos de la mèdium i la comunitat s’agrupen per parlar amb els esperits o amb ells mateixos-. I aquestes societats espiritistes també es van endinsar en la natura a la recerca d’un entorn que els permetés desenvolupar noves relacions i noves maneres de viure…
Si bé aquesta xerrada es pot relacionar amb el treball d’Ortín també es pot associar amb l’exposició “Altres Maneres” sobre Allan Kaprow que es duu a terme ara mateix a la Fundació i que us recomanem que seguiu de prop…
No disponible en català.
El dies 20, 21, 22, 27, 28 i 29 de març té lloc a Collserola “Intravia” de Gerard Ortín. Per introduir l’obra d’aquest artista us oferim aquí el text del full de sala per a la exposició “Inframince” que Marc Vives va comissariar amb l’obra d’aquest artista a la Galeria Sis de Sabadell.
“Em trobo aquests dies a Azala, un espai de residència rural a Lasierra (Àlaba), on té lloc una trobada sobre cinema i hipnosi. A grans trets, en aquest seminari s’està tractant la qualitat auràtica d’allò fílmic. Més enllà de la seva fisicitat lumínica i la seva ocupació espai-temporal, la projecció cinematogràfica ens reuneix en un lloc i la seva reverberació ens banya i afecta de manera única i irrepetible. El mateix succeeix sense cap jerarquia amb l’aspecte sonor. El ritu finalitzat dóna pas a una nova cerimònia, la de “traducció” col·lectiva. Encara amb els ulls acostumats a la foscor i mitjançant una xerrada més aviat ressacosa, reconstruïm amb paraules mons intuïts a partir del que acabem de veure. En aquesta experiència de quatre dies estem descobrint una trama que uneix allò físic i espiritual. Dins d’aquest marc vaig proposar visionar algun material videogràfic de Gerard Ortín.
Mitjançant el seu treball s’evoca una noció de natura que no podem considerar pura i que, a causa del contacte amb allò cultural, inclou toxicitat. A través del mitjà fílmic, la mirada del Gerard escruta una natura contigua, que es pot tocar, però no és propera, i es posiciona davant els diferents elements sense judicis de valor. És alguna cosa semblat al que fan les tècniques d’hipnosi quan integren en el relat el context immediat, en tota la seva dimensió espacial i objectual: el tipus d’habitació, la finestra, el contacte del cos amb el terra, etc. El caràcter afectiu tampoc es deixa de costat: el fred o calor del terra, el silenci de la cambra o el soroll dels cotxes afora. Tot condicionament ha de ser pres en compte, integrat i possat en llenguatge per aconseguir induir-nos al ‘trance’. Això mateix és el que fa Gerard. Inventa pròtesis instrumentals que li faciliten un determinat tipus de registre, i que després es fan palpables en els seus vídeos, no s’oculten. La mediació tècnica resulta tan visible i nua que acaba per desaparèixer i permet entrar en espiral cap a mons pulsionals, vinculant arrels i travessant èpoques i tradicions. Des d’aquí podem trobar un possible origen en el qual esbossar una formulació, una cerca, un pensament utòpic.
Els seus projectes en forma de ruta o passeig també s’han entès de vegades en clau cinematogràfica, on la mirada es defineix en el traçat d’un itinerari i la instal·lació sonora dramatitza certs trams d’aquest recorregut. Quelcom no gaire llunyà dels grups espiritistes a Catalunya que, a la fi del segle XIX i principis de segle XX, en connivència amb l’anarquisme, realitzaven excursions per superar el cos i connectar amb altres mons. Aquest afany per la captació física del real es va viure en el mateix període quan s’assajava amb la fotografia esteroscòpica. Aquesta consistia a aconseguir un efecte de tridimensionalitat amb dues imatges pràcticament iguals, en les quals habitualment es retrataven paisatges o boscos. És sobre la recerca d’aquesta tècnica que Gerard porta experimentant els últims mesos i serà la base per a l’exposició Inframince a sis galeria, on realitzarà un nou exercici. “Per Duchamp, el ‘inframince’ és una espècie de grau zero del perceptible, de la diferència (efecte de la repetició de l’idèntic) o de la distància (separació inframince entre dues substàncies diferents) que obre regions de sentits i de sensacions a-significants (o infra-significants)” (Silvia Maglioni i Graeme Thomson, a la introducció d’Un amour d’UIQ de Félix Guattari).”
Des del dilluns 10 fins el dissabte 15 de febrer es mostrarà a la Biblioteca Nacional de Catalunya “The Quiet Volume” d’Ant Hampton i Tim Etchells.
Per aquells que no coneixen al director de la prestigiosa companyia Forced Entertainment, fem un repàs aquí d’algunes de les obres d’Etchells que han passat per Barcelona.
Al 2009 aquest artista britànic va participar a l’exposició “After architecture” al Arts Santa Mònica i a “The Malady of writing” al MACBA amb la seva “Unwritten Malady“. Malgrat les seves incursions a les arts visuals, Etchells ve del teatre contemporani i ha sigut director de Forced Entertainment durant 30 anys. Forced Entertainment ha presentat a Barcelona peces com “Bloody Mess” (al 2005 al Mercat de les Flors) o “Spectacular” (al 2011 al Inn Motion). Si voleu saber més sobre aquest artista indispensable, aquí podeu llegir el seu currículum.
Del 10 al 15 de febrer es podrà assistir a “The Quiet Volume” de Ant Hampton i Tim Etchells a la Biblioteca Nacional de Catalunya. Es tracta d’una peça d’autoteatre per a dos espectadors. Com a introducció, mostrem aquí un article que va sortir publicat l’1 de maig del 2013 al New York Times.
Regular patrons hardly seemed to notice when the readers turned their books upside down, or ran their fingers in unison under passages in the identical piles of novels in front of them (by José Saramago, Kazuo Ishiguro and Agota Kristof), or flipped through a book of depopulated cityscapes by the photographer Gabriele Basilico, or just stared at a blank page in a spiral-bound notebook.
The mental action, however, was far more disorienting and sometimes edged toward violence. Readers turned to passages containing words like “strangulation,” “saboteurs” and “death sentence,” which were subtly altered by a voice reading along, or overwhelmed by a tide of white noise. They were asked to imagine all the books in a huge library cut up into their individual words, then separated into huge drawers reading “knife,” “cloud” or “the.”
At one point, books slammed shut from an uncannily precise location a few feet to the listeners’ left — inside the headphones, or outside in the real-life library? — causing the listener to brace for a librarian’s angry “Shhhhh!”
The cumulative effect was to make you wonder what kind of frozen sea was really breaking inside the earbud-wearing guy at the next table, hunched over “Essentials of Importing and Exporting.”
“The whole thing made you think about the nature of your sensory experience while reading, the relationship between the voice in your head and the words on the page,” said Jessica Harris, a graduate student who had just finished performing the piece with a friend.
One goal of “autoteatro,” as Mr. Hampton, 37, calls the self-enacted theater pieces he began creating in 2007, is to blur the distinction between presence and absence, inside and outside, reality and imagination, art and the real world.”
Aquest divendres 10 i dissabte 11 després de “Salomania” i “Los micrófonos” la música que sonarà mentre prenem la sopa ha estat escollida per María Jerez en relació amb el procés de la seva nova peça “Ba-deedly-deedly-deedly-dum-ba-boop-be-doop” que es presentarà el divendres 9 de maig a les 20h30 a la Secció Irregular. D’altra banda, en relació a “Los micrófonos” de Jorge Dutor i Guillem Mont de Palol compartim aquí el documental de Jacinto Esteva “Lejos de los árboles” (1972). Aquest documental és un altre exemple de com la cultura popular nodreix sovint la cultura contemporània.
“Lejos de los árboles podria haver nascut i ser presentada al públic com una denuncia de l’atavisme i la inèrcia que sobrevivien a l’Espanya desarrollista dels anys 1970, però de fet és un retorn en tota regla a un dels temes centrals de les avantguardes del segle XX: l’alteritat, els altres móns que són en aquest, el més enllà que és aquí, les portes o trapes a través de les quals es pot tenir accés a altres universos humans ocults o invisibles, habitats per les dimensions més opaques de la condició humana. A l’altra banda del límit es troben aquells que hem anomenat primitius, bàrbars o salvatges, però també aquells que, més propers, als afores, encarnen allò que és arcaic, elemental, i alhora desmesurat. Però també existeixen altres límits, ara interiors, des dels quals allò que és inconcebible s’expressa com una part immanent a la pròpia vida urbana. Format com a urbanista i arquitecte, amb Lejos de los árboles Esteva va voler contribuir a desmentir el fals divorci entre el món rural i el món urbà, i a reflexionar d’una altra manera sobre la ciutat, tot mostrant com s’hi agiten les forces mateixes d’allò que és diferent i d’allò que és incalculable.”
Manuel Delgado, El arte de danzar sobre el abismo: Jacinto Esteva.
A “Salomania” Pauline Boudry i Renate Lorenz -que ja van mostrar la temporada passada el seu vídeo “Charming for the Revolution” a l’arxiu Re.act Feminism de la Fundació Antoni Tàpies- disserten sobre la relació entre el mite de Salomé, la dansa, l’homosexualitat i la possibilitat de canviar de gènere. En efecte, des d’Óscar Wilde a Yvonne Rainer passant per Alla Nazimova o Nazario, aquest mite ha barrejat sovint dansa i reflexions sobre el gènere. Aquest vídeo protagonitzat per Wu Ingrid Tsang i Yvonne Rainer il·lustra de manera efectiva el concepte de “travestisme transtemporal” que Lorenz desenvolupa al seu llibre “Queer Art: a Freak Theory”. Es tracta de superposar elements que pertanyen a diferents èpoques amb la intenció de canviar el curs de la història.
D’altra banda, “Los micrófonos” de Jorge Dutor i Guillem Mont de Palol és en certa mesura una continuació de la seva anterior peça “Y por qué John Cage?”, on exploraven la relació entre cos, so i llenguatge amb certa dosi d’humor. No obstant això, aquesta vegada aquesta exploració s’acompanya d’una referència constant a cançons pop. Vist de forma retrospectiva i coneixent l’afició d’aquests dos artistes a la cultura popular, el títol de l’anterior obra podria considerar-se com un petit desafiament a la beatificació de Cage a la cultura contemporània. Aquest qüestionament es perllongaria aquí de la següent forma: “I per què no Whitney Houston?”
Sens dubte, la pregunta resulta pertinent, ja que allò que es mostra en museus i teatres es replanteja de manera constant i s’alimenta precisament de tot allò que en principi quedava exclòs. Quan el discurs resulta incapaç d’integrar altres formes d’entendre i percebre la realitat apareix una espècie de mausoleu intocable, on només uns pocs privilegiats tenen accés: el mite de la “alta cultura”.
Es tracta al cap i a la fi de l’autoritat lligada a les formes. Sens dubte no existeix la “baixa” i la “alta” cultura, però sí es dóna una reflexió constant sobre quin és el valor de determinades formes i pràctiques per representar-nos i pensar la realitat.
Així doncs, quina és la utilitat de Whitney Houston per pensar-nos a nosaltres mateixos i allò que ens envolta? Per citar només uns quants aspectes Houston pot servir per reflexionar sobre la increïble eficàcia de l’efectisme, la plaent immediatesa de la lluentor del diamants falsos i l’adhesió que provoca l’excés rococó.
Tot i així, aquesta presentació de “Los micrófonos” no pot ser plenament un gest pop, ja que es dóna en un context (la Secció Irregular) que es caracteritza per posar el focus en la mobilitat del discurs més que per una aposta immutable cap a una sola manera de fer (ja sigui aquesta el pop o la performance deutora dels anys 70). Així doncs “Los micrófonos ” juga de fet amb la tensió entre diferents formes i l’autoritat que aquestes destil·len a la nostra cultura. Per això més enllà de l’exercici de descontextualització, a l’obra mateixa col·lisionen pràctiques tan diverses com el pop, el recital, la dansa contemporània o l’experimentació amb el cos i el so. Si bé a l’estrena al TNT de Terrassa aquesta peça encara precisava madurar, el seu interès radicava en la capacitat per exercitar aquestes tensions i entendre la complexitat de les cruïlles entre formes diferents. Aquests dies podrem veure fins a on han pogut dur Jorge Dutor i Guillem Mont de Palol aquest projecte.
Aquest 10 i 11 de gener es presenta a la Secció Irregular un vídeo de Renate Lorenz i Pauline Boudry anomenat “Salomania”. Aquestes artistes alemanyes van mostrar la temporada passada “Charming for the revolution” a l’arxiu Re.act Feminism a la Fundació Antoni Tàpies. Aquesta peça estava interpretada per Werner Hirsh/Antonia Baehr.
Renate Lorenz és també autora del llibre “Queer Art: a Freak Theory”, on proposa una nova relació amb els “freak shows” del segle dinou i principis del vint, així com els conceptes de “travestisme radical”, “travestisme abstracte” o “travestisme transtemporal”. Us recomanem encaridament aquest volum i traduïm un fragment de la introducció.
“Per desenvolupar un discurs alternatiu de la diferència, em sembla necessari reivindicar un tractament històric de la diferència com a punt de partida per treballar-la de nou avui dia, en comptes de comprendre les històries d’exclusió i violència com alguna cosa del passat i reescriure-les amb imatges de feliç autoempoderament o discursos d’integració, tolerància i “orgull gai”. Es tracta d’evocar moments de pràctiques queer que, segons Douglas Crimp, van en contra de moviments d’homogeneïtzació, normalització i desexualització. Aquesta referència a la història de l’exhibició és tot i així una política arriscada, ja que implica invocar de nou aquesta història i donar-li una nova presència. Al mateix temps, una política així exigeix mirar aquesta història des d’una altra perspectiva, proposant-la com “altra” d’una manera que permeti percebre com a possible una aproximació utòpica a la diferència: una que abordi el problema de potser NO ser capaç d’assumir l’experiència de violència i exclusió que històricament es va dur a terme als “freak shows”.”
