Secció Irregular – Mercat de les Flors

Imatge de “Dirty Sexecology” d’Annie Sprinkle i Beth Stephens, un altre exemple de com replantejar la relació entre orgànic i no-orgànic.

A “Orientation” Norberto Llopis va mostrar una primera fase de la recerca que va desembocar a “Stuff” a la primera edició de la Secció Irregular. No obstant això, en treballs anteriors de l’artista valencià establert a Àmsterdam els objectes ja tenien un paper cabdal. Per exemple el vídeo “Monsters” girava al voltant de petits objectes trobats al carrer, residus difícils d’identificar, que “semblen que són alguna cosa però no ho són, no són res, simplement existeixen” i estan “a mig camí entre un cos sense porus i un porus sense cos”. “Stuff” recull aquest mateix interès per qüestionar quins són els límits entre objecte i subjecte però mostra també traços del llenguatge coreogràfic que Norberto ha desenvolupat al llarg de la seva carrera a peces com “Tendency”, “Squint” o “Materia, potencia, fantasmas”.

Si tornem a la borrosa frontera que separa als objectes dels subjectes, “Stuff” es diferencia d’altres peces que aborden el tema ja que aquesta vegada el focus no es troba només en el trànsit que es dóna entre els objectes i els nostres cossos (i que segons Latour fa que aquests siguin “gairebé-objectes” o “gairebé-subjectes”), sinó que aquí està en joc la possibilitat mateixa que el cos esdevingui objecte.

Recolzant-se en Deleuze i entenent els cossos humans com a processos que tenen el potencial de convertir-se en alguna cosa diferent del que són, Norberto desafia la definició mateixa del cos i obre la porta al fet que aquest es deixi contaminar per un objecte fins a absorbir les característiques del mateix.

Formalment, “Sesión de relajación” de Black Tulip no té res en comú amb “Stuff”, però tot i això comparteix amb aquesta peça l’interès per un cos porós que es deixa travessar per allò que l’envolta. En aquest sentit podríem recordar a Mary Douglas quan explica que el cos sempre és doble: d’una banda és una cosa que es troba a la nostra naturalesa, però sobretot és quelcom que construïm de forma social. Així doncs la biologia pertany a la cultura, ja que la nostra manera d’entendre la natura (no podria ser d’una altra manera) és històrica i cultural.

Per aquest motiu, el que travessarà els nostres cossos durant aquesta locució no serà un objecte, sinó el que ens conforma en tota la seva extensió, des dels boscos fins a la indústria pesada. Malgrat que es tracta d’una idea contraintuitiva, seria un error confondre-la amb una extravagància. Com que els nostres cossos són porosos i permeables, de fet estan travessats pels boscos, la indústria pesada i tot el que hi ha al nostre al voltant. En conseqüència els cossos no serien unitats sinó “agenciaments”, nexes on conflueixen forces, tensions, idees, matèries, records i pràctiques.

Un dels mèrits d’aquesta “Sesión de relajación” és la utilització del caràcter performatiu del llenguatge per produir realitat. Aquesta locució té un efecte sensorial en els nostres cossos i produeix l’experiència d’un fenòmen que potser no percebem habitualment però que es dóna de manera contínua.

“Stuff” de Norberto Llopis i “Sesión de relajación” de Black Tulip. Dimecres 18 de desembre a les 20h30.

Aquesta segona sessió de la Secció Irregular del dimecres 20 de novembre gira al voltant de l’accionisme vienès, un moviment artístic que es va desenvolupar a Viena en la dècada dels 60. Aquest moviment es va caracteritzar per estendre els límits de la pintura i per l’ús del cos. En aquest sentit se sol citar com a precursor de la performance. Un dels màxims exponents d’aquest moviment és el Orgen Mysterien Theater (Teatre d’Orgies i Misteris) de Hermann Nitsch, que s’inspira en els ritus dionisíacs de l’antiga Grècia. En les seves obres Nitsch utilitza sang i vísceres d’animals, sacrificis, crucifixions i altres figures rituals amb l’objectiu d’aconseguir un revulsiu social. Es tracta de l’ideal d’Artaud segons el qual “una veritable peça de teatre pertorba el repòs dels sentits, allibera l’inconscient reprimit, incita a una espècie de rebel·lió virtual (…) i imposa a la comunitat una actitud heroica i difícil”.

L’accionisme no resulta una cosa aliena a la nostra societat ja que va tenir una gran influència entre creadors catalans. Per exemple l’estètica de La Fura dels Baus -no en va el seu espectacle de 1984 es titulava “Accions”- o les peces del performer Jordi Benito a la fi dels 70 i principis dels anys 80 estan relacionades amb aquest corrent vienès. Entre les obres de Benito afins a l’accionisme destaca sens dubte la “Barcelona Toro Performance” que es va dur a terme a la Fundació Miró i on es va sacrificar un toro. A “Les cerimònies del cos a la cultura conceptual catalana” Manuel Segade, comissari de l’exposició on se celebraran els 35 anys d’activitat de l’Espai 13 de la Fundació Miró, ens parlarà d’aquesta obra de Benito des de diferents perspectives.

A continuació, Magdalena Chowaniec i Amanda Piña interpretaran “Neuer Wiener Bioaktionismus” (“Nou bioaccionisme vienès”) on es repeteixen els gestos més típics de les performances de Nitsch. No obstant això en el bioaccionisme les vísceres es veuen substituïdes per verdures conreades de forma orgànica i en comptes de sang s’utilitza suc de remolatxa. Aquesta peça resulta ambigua perquè, d’una banda, pot entendre’s com una relectura irònica de l’accionisme però, degut que guarda una gran semblança formal amb l’original, reté en gran manera el seu caràcter de ritu. A partir d’aquí sorgeixen dues qüestions. La primera té a veure amb la nostra relació amb els animals així com amb l’estatus de la sang i la carn en la nostra cultura. El nostre consum de carn i el nostre tracte als animals constitueix una aberració tal com defensen molts vegetarians?

La segona qüestió té a veure amb la rellevància dels ritus en la nostra societat occidental. El ritu és una cerimònia establerta que sol aglutinar a una comunitat al seu voltant i que sovint també té a veure amb el trànsit entre dos estats diferents. És a dir, està relacionada amb la nostra capacitat de transformació. També destaca sovint el seu caràcter reiteratiu, la necessitat de repetir el ritu per mantenir els seus efectes en una comunitat determinada. En aquest sentit sembla extremadament lligat al concepte del performatiu d’Austin (a causa del seu caràcter generador de realitat) i la seva reelaboració per part de Judith Butler (quan posa l’accent en el caràcter repetitiu). Podria l’absència de ritus que es corresponguin a la nostra realitat moderna ser una de les causes que dificultin la nostra capacitat per pensar-nos com a col·lectiu? Urgeix recuperar un concepte secularitzat de la transcendència que ens permeti incorporar allò que està més enllà de nosaltres? Pot ser la “performance” una font alternativa de ritus que omplin aquest buit?

NOTA IMPORTANT: Aquesta sessió es du a terme a la Fundació Antoni Tàpies i no al Mercat de les flors

El proper dimecres 20 de novembre a les 20h30 tindrà lloc en la Fundació Antoni Tàpies la segona sessió d’aquesta temporada de la Secció Irregular, que està dedicada al accionisme vienès. Aquest moviment artístic ha tingut un impacte notable en la història de la performance i ha estat un referent important per a molts artistes locals. A continuació proposem una sèrie d’imatges i vídeos una mica a la manera de l’Atlas Mnemosyne d’Aby Warburg, per especular -amb llicència per cometre errors i anacronismes- sobre l’abast del accionisme vienès. Aviat més informació al programa de mà.

“Monique” Foto de Alexander Meeus

A “Performance for a seated audience” Thomas Brandstätter i Andrea Maurer (Studio 5) construeixen cadires en directe que poc a poc van formant una platea. En comptes de veure només un espectacle, presenciem de fet la construcció d’una estructura teatral. Ens veiem forçats a prendre consciència de la maquinària i les convencions que es posen en marxa quan anem al teatre.

Però, naturalment, mitjançant la recreació del lloc que ocupa el públic, la performance qüestiona inevitablement el seu paper. Què és el públic?

Som els espectadors ciutadans sobirans, plenament informats i amb capacitat d’acció a l’esfera pública? Ens interessa prendre part en el debat i els esdeveniments que modelen la nostra realitat? O ens conformem amb el lloc que se’ns assigna?

La resposta a aquestes preguntes es troba probablement a les cadires que fabriquen els membres de Studio 5, que són models del projecte “Autoprogettazione” del compromès dissenyador italià Enzo Mari.

A “Autoprogettazione”, Mari no proposa que comprem una cadira ja feta, sinó que subministra unes instruccions per a que nosaltres mateixos produïm els nostres mobles. En comptes de ser receptors passius d’objectes que no sabem com ni en quines condicions s’han fabricat, podem comprar uns llistons de fusta, assemblar-los i entendre nosaltres mateixos com funciona l’objecte i quin és el mode de producció.

Si el capitalisme es basa molt sovint en l’ocultació del mode de producció dels objectes que consumim, al fer-nos partícips d’aquest procés, s’obre la possibilitat de mantenir una relació diferent amb el nostre entorn material. I, a més a més, aprenem alguna cosa al fer-ho. Com afirma Enzo Mari, “el disseny només és disseny si comunica coneixement”.

A l’altre extrem, “Monique” d’Alix Eynaudi fa un ús exhaustiu de tots els recursos del teatre i exhibeix una multitud de referències a la història de la dansa, que van de Martha Graham als Ballets Russos o el contact improvisation. Aquest exercici de condensació extrema està impregnat d’afecte. En comptes de negar cap element de la tradició, Eynaudi mira cap enrere i sembla acollir-ho tot amb una espècie de “Yes manifesto”. Sí al silenci i sí a la música, sí als moviments senzills i sí al virtuosisme, sí a la nuesa i sí al vestuari, sí a la serietat i sí a l’humor, sí a la sobrietat i sí a l’excés. D’aquesta manera, mitjançant procediments molt diferents, tant “Performance for…” com “Monique” són d’alguna manera una reflexió sobre allò escènic.

D’altra banda, per a qui estigui interessat, Alix Eynaudi donarà un taller amb el títol “Poesia, dansa, simplificació positiva i altres accions” al Graner del 18 al 20 d’octubre.

Finalment, la llista de Spotify que s’escoltarà al final de la sessió mentre prenem la sopa ha estat elaborada per Jorge Dutor i Guillem Mont de Palol amb les cançons que han utilitzat en el procés de la seva nova peça “Los micrófonos”, que s’acaba d’estrenar al TNT de Terrassa i es presentarà el divendres 10 i el dissabte 11 de gener del 2014 a la Secció Irregular.

Del 14 al 16 d’octubre Studio 5 impartirà un taller a la Fundació Miró dins de Lesson 0, el proper cicle de l’Espai 13. Aquest taller es titula “Posar bastides i construir / Posar bastides a què?” Tant en aquest taller com a la “Performance for a seated audience” que presentaran els dies 16 i 17 al Mercat de les Flors, un dels principals referents de Studio 5 és el dissenyador italià Enzo Mari,  autor d'”Autoprogettazione”. De fet, un dels exercicis previstos al taller consisteix en construir un dels dissenys de Mari. Per si no coneixeu aquest compromès dissenyador italià, aquí compartim un petit documental sobre el seu treball, que va molt més enllà del do-it-yourself. Como diu al final del vídeo, “el disseny només és disseny si comunica coneixement”.

Ja falta menys per la inauguració de la Secció Irregular el 16 i el 17 d’octubre, però avui divendres 4 d’octubre i demà dissabte 5 es presenta a les 20h30 al Mercat de les Flors “Cédric Andrieux” de Jérôme Bel. Us ho recomanem especialment!

“Monique” de Alix Eynaudi. Foto de Alexander Meeus

Nos hace mucha ilusión presentar la nueva Secció Irregular de esta temporada 2013-2014, que se inaugura los días 16 y 17 de octubre a las 20h30. Volvemos con 8 sesiones (una más que el año pasado) y algunas sesiones dobles en la sala Pina Bausch que deberían ayudar a reducir el problema de disponibilidad de entradas de temporadas anteriores. Por otro lado la Secció Irregular no siempre será en miércoles, pero os recordaremos las fechas tantas veces como sea necesario para que no os lo perdáis.

A veces la Secció Irregular cambiará de día porque algunas piezas tienen un aforo reducido (por ejemplo “The Quiet Volume” de Ant Hampton y Tim Etchells o “Intravia” de Gerard Ortín). En estos casos hacemos tantos pases como sea necesario hasta llegar al aforo habitual y esto implica repetirlas durante varios días. “The Quiet Volume” se presenta en la Biblioteca Nacional de Catalunya y “Intravia” en el Parc Natural de Collserola. Por otro lado la sesión del 20 de noviembre será en la Fundació Antoni Tàpies. Esta triple deslocalización nos satisface mucho porque el arte escénico contemporáneo debe tener la oportunidad de jugar con otros entornos y convenciones además del espacio teatral.

El pack de la Secció Irregular estará a la venta los próximos días e incluirá 8 entradas. Si compráis 8 entradas de golpe tenéis un 50% de descuento y sólo pagáis 6 euros por sesión. Y no, esto no quiere decir que tengáis que venir a todas las funciones a lo largo del año. Las 8 entradas se pueden distribuir como queráis. De forma que con un pack podéis organizaros con los amigos y venir 4 personas a la inauguración el día 16 de octubre y después a dos otras sesiones con un solo amigo. Tampoco hace falta que decidáis de golpe ahora mismo a qué sesiones iréis. Con el pack sólo se compran entradas sin vincularlas con ninguna sesión en particular. Se te abre una cuenta con tu nombre y puedes ir decidiendo qué quieres ir a ver y con cuánta gente a medida que se acercan las fechas.

Como las dos últimas temporadas, proporcionaremos información a través de este blog para contextualizar las piezas que se muestran. Pero para extender todavía más esta relación en el tiempo con los artistas organizamos de nuevo varias actividades paralelas. Las primeras en el calendario son un taller con Studio 5 y otro con Alix Eynaudi, los artistas que inauguran la Sección Irregular de este año. En marzo también habrá una conferencia de Gerard Horta (autor de “Cos i revolució”) en la Fundació Antoni Tàpies y en mayo se proyectará “The movie” de María Jerez en el MACBA una semana antes de que la artista estrene su nueva pieza en la sala MAC del Mercat de las Flors.

Ahora sí, os dejamos aquí el link para que deis un vistazo en la programación completa.

“Monique” d’Alix Eynaudi. Foto d’Alexander Meeus

Ens fa molta il·lusió presentar la nova Secció Irregular d’aquesta temporada 2013-2014, que s’inaugura els dies 16 i 17 d’octubre a les 20h30. Tornem amb 8 sessions (una més que l’any passat) i algunes sessions dobles a la sala Pina Bausch que haurien d’ajudar a reduir el problema de disponibilitat d’entrades de temporades anteriors. D’altra banda la Secció Irregular no sempre serà en dimecres, però us recordarem les dates tantes vegades com sigui necessari per que no us ho perdeu.

De vegades la Secció Irregular canviarà de dia perquè algunes peces tenen un aforament reduït (per exemple “The Quiet Volume” d’Ant Hampton i Tim Etchells o “Intravia” de Gerard Ortín). En aquests casos fem tants passis com sigui necessari fins arribar a l’aforament habitual i això implica repetir-les durant diversos dies. “The Quiet Volume” es presenta a la Biblioteca Nacional de Catalunya i “Intravia” al Parc Natural de Collserola. D’altra banda la sessió del 20 de novembre serà a la Fundació Antoni Tàpies. Aquesta triple deslocalització ens satisfà molt perquè l’art escènic contemporani ha de tenir l’oportunitat de jugar amb altres entorns i convencions a banda de l’espai teatral.

El pack de la Secció Irregular estarà a la venda els propers dies i inclourà 8 entrades. Si compreu 8 entrades de cop teniu un 50% de descompte i només pagueu 6 euros per sessió. I no, això no vol dir que hàgeu de venir a totes les funcions al llarg de l’any. Les 8 entrades es poden distribuir com vulgueu. De manera que amb un pack podeu organitzar-vos amb els amics i venir 4 persones a la inauguració el dia 16 d’octubre i després a dues altres sessions amb un sol amic. Tampoc cal que decidiu de cop ara mateix a quines sessions anireu. Amb el pack només es compren entrades sense vincular-les amb cap sessió en particular. Se t’obre un compte amb el teu nom i pots anar decidint què vols anar a veure i amb quanta gent a mesura que s’acosten les dates.

Com a les dues darreres temporades, proporcionarem informació a través d’aquest blog per a contextualitzar les peces que es mostren. Però per estendre encara més aquesta relació en el temps amb els artistes organitzem de nou diverses activitats paral·leles. Les primeres al calendari són un taller amb Studio 5 i un altre amb Alix Eynaudi, els artistes que inauguren la Secció Irregular d’aquest any. Però al març també hi haurà una conferència de Gerard Horta (autor de “Cos i revolució”) a la Fundació Antoni Tàpies i al maig es projectarà “The movie” de María Jerez al MACBA una setmana abans de que l’artista estreni la seva nova peça a la sala MAC del Mercat de les Flors

Ara sí, us deixem aquí el link per que feu una ullada a la programació completa.

Una aporia és una contradicció insoluble i un zombi és un ésser que està viu i mort alhora. Així doncs el títol “Zombie Aporia” de Daniel Linehan implica una doble contradicció. En efecte, en aquesta peça els intèrprets treballen “amb formes que semblen contradir-se entre sí. Per exemple les cançons i el ball solen produir-se amb mitjans diferents, però nosaltres intentem produir-les amb el mateix mitjà: el cos. Ballem, cantem i parlem alhora i veiem com aquestes formes s’afecten les unes a les altres quan es produeixen de forma simultània.”

“Zombie Aporia” s’inspira també en certa mesura en el format del concert de rock. Deixant de costat l’espectacularitat gratuïta, Daniel Linehan aprofita del concert de rock l’aproximació corporal a la música, és a dir, una certa energia física. D’altra banda també utilitza l’estructura del concert de rock, ja que “Zombie Aporia” consta de diferents seccions a les quals els intèrprets es refereixen com a “cançons”, encara que no totes aquestes seccions siguin cançons en un sentit literal. No obstant això, com matisa Linehan, aquesta estructura també és comparable a la d’un llibre de poesia o a la d’un volum de relats curts. Aquestes diferents seccions de la peça tenen referents tan diversos com Bruce Nauman, els Sex Pistols o el poeta John Ashberry.

Per la seva banda, Jaume Ferrete presenta en col·laboració amb Gerard Ortín “Voz Mal”, un concert en tota regla, però amb la peculiaritat que les cançons reflexionen sobre diferents aspectes de la veu i la seva relació amb el cos. Aquesta operació té un gran interès en un context de dansa com el Mercat de les Flors, ja que com explicava recentment Bojana Kunst en la seva conferència “La veu del cos que balla” a la Fundació Tàpies, “El descobriment de la veu del cos i l’escolta de l’interior del cos, que deixa d’estar en una relació harmònica amb una jerarquia regulada, representa un dels descobriments essencials de la dansa contemporània del segle vint.”

Naturalment, aquestes transformacions en la relació entre veu i cos estan estretament lligades a relacions de poder i noves maneres d’entendre els nexes socials. Per això inevitablement les lletres de les cançons de “Voz mal” es debaten una vegada i una altra entre la veu, el cos i el poder.

Com explica el propi Ferrete, “Si bé les dinàmiques de la imatge en els mitjans, i especialment a internet, ens fan dubtar de la veu com a dispositiu per excel·lència per a la participació en les negociacions i debats que concerneixen allò comú, la veu segueix simbolitzant tant aquesta participació subjectiva com la representació que un té –o no– en aquestes negociacions. Es diu la veu del poble i tenir –o no– veu, en aquest sentit. En democràcia, la representabilitat de la ciutadania es performatiza –i performativiza– en els debats orals que mantenen els polítics.”

Seguir reflexionant sobre la relació entre les nostres veus, els nostres cossos i el seu nexe amb les dinàmiques de poder que ens travessen resulta fonamental per defensar l’esfera pública que es veu tan severament amenaçada avui dia: “Mic check!? Mic check!?“

Una aporía es una contradicción insoluble y un zombi es un ser que está vivo y muerto a la vez. Así pues el título “Zombie Aporia” de Daniel Linehan implica una doble contradicción. En efecto, en esta pieza los intérpretes trabajan “con formas que parecen contradecirse entre sí. Por ejemplo las canciones y el baile suelen producirse con medios diferentes, pero nosotros intentamos producirlas con el mismo medio: el cuerpo. Bailamos, cantamos y hablamos a la vez y vemos cómo estas formas se afectan las unas a las otras cuando se producen de forma simultánea.”

“Zombie Aporia” se inspira también en cierta medida en el formato del concierto de rock. Dejando de lado la espectacularidad gratuita, Daniel Linehan aprovecha del concierto de rock la aproximación corporal a la música, es decir, una cierta energía física. Por otro lado también emplea la estructura del concierto de rock, ya que “Zombie Aporia” consta de diferentes secciones a las que los intérpretes se refieren como “canciones”, aunque no todas estas secciones sean canciones en un sentido literal. Sin embargo, como matiza Linehan, esta estructura también es comparable a la de un libro de poesía o a la de un volumen de relatos cortos. Estas diferentes secciones de la pieza tienen referentes tan diversos como Bruce Nauman, los Sex Pistols o el poeta John Ashberry.

Por su parte, Jaume Ferrete presenta en colaboración con Gerard Ortín “Voz mal”, un concierto en toda regla, pero con la peculiaridad de que las canciones reflexionan sobre diferentes aspectos de la voz y su relación con el cuerpo. Esta operación tiene un gran interés en un contexto de danza como el Mercat de les Flors, ya que como explicaba recientemente Bojana Kunst en su conferencia “La voz del cuerpo que baila” en la Fundació Tàpies, “El descubrimiento de la voz del cuerpo y la escucha del interior del mismo, que deja de estar en una relación armónica con una jerarquía regulada, representa uno de los descubrimientos esenciales de la danza contemporánea del siglo veinte.”

Naturalmente, estas transformaciones en la relación entre voz y cuerpo están estrechamente ligadas a relaciones de poder y nuevas maneras de entender los nexos sociales. Por eso inevitablemente las letras de las canciones de “Voz mal” se debaten una y otra vez entre la voz, el cuerpo y el poder.

Como explica el propio Ferrete, “Si bien las dinámicas de la imagen en los medios, y especialmente en internet, nos hacen dudar de la voz como dispositivo por excelencia para la participación en las negociaciones y debates que atañen a lo común, la voz sigue simbolizando tanto esa participación subjetiva como la representación que uno tiene –o no– en esas negociaciones. Se dice la voz del pueblo y tener –o no– voz, en ese sentido. En democracia, la representabilidad de la ciudadanía se performatiza –y performativiza– en los debates orales que enzarzan a los políticos.”

Seguir reflexionando sobre la relación entre nuestras voces, nuestros cuerpos y su nexo con las dinámicas de poder que nos atraviesan resulta fundamental para defender la esfera pública que tan severamente se ve amenazada hoy en día: “Mic check!? Mic check!?“