Like a martian, com un marcianu

Jo a la P.A.W.N GANG no els coneixia. El Jan Monclús me’n va parlar fa uns mesos en una conversa sobre Trap i Reggaeeton en català. A mi el trap, més que com a estil de música, m’interessa per la seva posada en escena. Originat a finals dels noranta a la costa sud-est dels Estats Units, com a conseqüència de la crisi dels opiacis y l’automedicació social contra el dolor, és un moviment artístic dedicat al culte a la mercaderia. Una interpretació que porta al límit el consum d’objectes, substàncies i cossos com a resposta irònica a la doctrina del capital.

Or a la chais, or en els canells. Or a les peias, or a les dents. És pensar amb la pasta nai i em torno dement. –Monra Straps

La P.AW.N. GANG està formada per Yung Mare, Lil Guiu, Good Jan, Teuma Thug, Monra Straps i Willfree. Colegues de tota la vida, arrelats al districte 08024 de Barcelona, han publicat dos àlbums (AL FINAL ES ASHO, 2016 i PRETTY ASS WHITE NIGGAS, 2017) i compartit més d’una dotzena de mixtapes al seu canal de Youtube (actiu des del 2012). De Jonny Cash als Rollins o de San Goku a Star Wars, passant per Hogwarts i el Patufet, la seva música està plena de referències iconogràfiques. A mi, però, el que realment m’agrada és espiar-los per Instagram i imaginar la seva vida com una performance 24/7.

Quedo amb Y. Mare, Lil Guiu, Good Jan i Willfree al bar Xia Li d’Alfons X el 23 de juliol a la tarda. Ells parlen de música i drogues de farmàcia, jo pregunto sobre teatre i autenticitat.

En diverses ocasions heu reivindicat la importància del vostre treball com a precursors de l’escena trap espanyola pels volts del 2012. Més enllà de la disputa pels orígens, Yung Mare remarcava en una entrevista a Mondosonoro que per a vosaltres el trap és un estil de vida, un context vinculat a una generació. Quines icones us han influenciat?

Lil Guiu: Tots són niggas.

Yung Mare: A nivell musical sí, però també ens ha marcat molt el Rock&Roll. El pare del Guiu i el Jan és molt fan dels Rolling Stones. De fet, la generació que ens ha criat és aquesta i per tant també ens ha influenciat molt l’estil de vida del Rock&Roll.

Good Jan: En el fons és exactament el mateix que el Trap, però amb una altra manera d’explicar-ho. Festes, sexe, drogues i peleas.

YM: És el mateix però en un altre context. El Gucci Mane és també responsable de l’existència del trap als Estats Units. I, a partir d’aquí, un conjunt d’artistes que han posat el seu granet de sorra com el Lil B o Soulja Boy amb el salt de l’escena underground al mainstream. Sempre ens ha agradat mirar a Chicago, Atlanta i Califòrnia perquè són els més avançats. També el Hip Hop en general. No ens agrada tancar-nos a escoltar trap.

De quina necessitat neix la PAWN GANG i quina escena crea el vostre treball?

GJ: Vam començar fent la música que nosaltres volíem escoltar i que aquí no existia. La fèiem per a nosaltres sense voler arribar a ningú. I sempre hem fet la música en català perquè nosaltres somiem en català, pensem en català i el vocabulari que tenim és molt més extens. En castellà no s’havia fet trap encara, el 7 Notas 7 colores de Mucho Muchacho és el que més s’hi acostava. Era rap amb missatge trap. Un missatge destructiu: “tot és una merda”. Aleshores el que s’escoltava en català era reggae, rumba, etc. És a dir, el contrari d’allò que fèiem nosaltres. Nosaltres hem fet que el català s’escolti d’una manera més agressiva.

LG: L’insult en català tipus “tanoca”, “cul d’olla” o “capsigrany” no té força.

Willfree: Els insults en castellà si els dius en català no tenen tanta contundència, no tenen tanta sonoritat. A més nosaltres hi afegim la jerga del barri.

GJ: Ara està molt de moda el “trap ignorant” que dic jo, que és el del sud. Els que no “saben parlar bé”, que no acaben les paraules. En aquest sentit nosaltres vam trobar la nostra manera…

LG: El trap ignorant català. El català charnego.

Vosaltres treballeu a partir del remake, el tornar a fer

YM: Hem experimentat molt fins que hem trobat el nostre estil. Hem cantat a sobre una base de Johnny Cash per exemple.

LG: A Spotify tenim mixtapes amb tot aquest treball.

https://open.spotify.com/artist/46HCmOnDrKgcbvTFFgnkkC?si=qlAM9DmKRIywqVUeVoElxg

GJ: Ara mateix estic treballant un tema amb bases rítmiques del blues vinculat a l’esclavitud capitalista del cotó… rotllo gospel. Cançons que les cantes i se’t posa la pell de gallina. Mai ens hem volgut tancar a cap categoria. De fet, les influències que tenim són molt diverses, ja no només d’estil, sinó d’imaginari personal dels membres del grup, que com que som 6 és una locura.

El perill que té el fet d’estancar-se és convertir-se en la caricatura d’un mateix?

GJ: Aquest és el problema del mercat. Quan fas algo que et fa guanyar diners és molt fàcil caure en la repetició de la fórmula.

YM: …Perdoneu que he pres moltes drogues de farmàcia i tinc lagunes.

Quines drogues de farmàcia?

YM: Aquest finde pregabalina lyrica (drogues pel dolor) i uns antipsicòtics que portava l’Hacha.

NG: I com et deixen?

GJ: Com un vegetal.

YM: Et tallen les connexions neuronals que et puguin generar ansietat i al final tot et sembla fantàstic. No és físic, és de mental. Et dona peu a consumir qualsevol altre tipus de droga sense fre. És una passada encara que és perillós.

I la codeïna? Què passa amb el Lean?

GJ: La codeïna no serveix per res. El Lean aquí no arriba.

LG: El Lean crea morfina amb els enzims de l’estómac. Et quedes flotant.

GJ: A mi no m’ha enganxat mai.

YM: Sabem que la societat està una mica malalta i per això ens automediquem.

Fa un parell de setmanes vaig veure la pel·lícula Spring Breakers, dirigida el 2012 pel cineasta Harmony Korine. L’heu vist?

GJ: Sí, inspirada en Riff Raff que si no m’equivoco va acabar denunciant al director. Harmony Korine va contractar a Gucci Mane però no a Riff Raff. És totalment absurd. És com quan a Dos Hombres y Medio van excloure a Charlie Sheen. Vols un actor que interpreti el seu paper a la vida real però després com que va col·locadíssim i és difícil treballar amb ell, et rentes les mans, contractes un actor, el maquilles, li pintes quatre tatoos amb boli, li poses una dentadura daurada i a córrer…

Mentre Korine estrenava la seva pel·li i aplegava 35.000 espectadors a taquilla, From Di Soul –la pre-agrupació Pawn Gang– penja a Youtube el tema SWAG i rep més de 200.000 visites. En què es caracteritza l’estètica swag?

LG: El Riff Raff per nosaltres va ser la icona de “rapero blanc”. Tot tatuat, amb grills, arracades, trenetes i vestit de colorins. A nosaltres ens va impactar molt tot aquest rollo estúpid del pal digues el que vulguis i fes alguna cosa divertida

GJ: Quan el rap va deixar d’anar ample, amb gorres de visera plana, la música va deixar de ser una radiografia de la realitat per començar a dir tonteries. El swag és una estètica basada en el “ser estúpid” que funciona com a mitjà per riure’s d’un mateix. El Riff Raff i el Lil B van ser els precursors en aquesta moguda. Riff Raff, a més, va començar essent un entrevistador de la MTV…

LG: Mira, jo aquest tatoo li vaig copiar a ell. LIKE A MARTIAN. Com un marcianu.

LG: És bàsicament stupit shit: “no t’ho prenguis en sèrio”.

YM: “Fes-ho brillar tu”. El swag és una actitud.

LG: El Lil B. juga molt amb els estereotips. Per exemple, amb l’ús de roba sense distinció de gènere. D’alguna manera qüestiona el significat estètic que s’adjudica d’entrada. Res vol dir res. Deslliurem-nos dels prejudicis i la norma social.

YM: També és animar a la gent a trencar els motllos. El swag no es pot imitar.

Guiu, en el vostre llibre El codi (Ed. Base, 2018), afegeixes al swag la idea “d’amor a les coses”, el based…

YM: El swag i el based es contradiuen i a la vegada es complementen.

LG: Lil B canta “35 putes a la meva muñeca, or a les meves dents i només m’importa això”. Després fa un gir amb una cançó que és com una bufetada a la galta en què destapa que el que ha dit són tonteries…

GJ: Publica la cançó I love the you on va a una botiga d’animals i es posa a plorar.

Una de les facetes que personalment m’atrau més d’aquesta escena és l’apropiació de conceptes i codis de classe social. Un exemple d’això és el treball de La Zowi sobre l’etiqueta #mujersuperficial. Al canal d’entrevistes online IMPROVISTAS declara: “Ni me considero rapera, ni me considero cantante. No pretendo competir a ese nivel. Mi música es más conceptual, de feeling. Es algo de actitud, de representar cosas.”. El trap és conceptual? Quines coses representa la PAWN?

YM: Ho és. Una performance sobre drogues, sexe i carrer.

GJ: També sobre una identitat lliure de prejudicis. Nosaltres no critiquem a ningú pel que faci o deixi de fer. No tots vivim la vida que ha viscut el 50 Cent o altres cantants del rap “més real”. A tots no ens han fotut nou tirus. Aleshores, a partir d’aquí, i vivint a Barna, hem jugat en el sentir-nos identificats amb un estil lliure de prejudicis basat en la ironia. Podem parlar de putes, drogues i armes però la major part és una ficció, hipèrboles, exageracions… Amb això juguem. Això ens encanta. Fins i tot els nostres amics es posaven les mans al cap.

YM: Aquí el que és interessant és que potser en el nostre cas hi ha part de ficció però en el del veí no. En aquesta ciutat hi ha marrons molt hevies més enllà de la nostra vida privada. Nosaltres volem dir barbaritats per posar a prova la capacitat de jutjar (“això a tu no et passarà mai”.)

W: També és ostentar d’allò que tens i d’allò que t’agradaria tenir.

Què hi ha d’autèntic i què de personatge en les vostres vides?

YM: Entre els membres del grup hi ha diferents nivells d’interpretació. Jo no interpreto res, de vegades m’he de tallar amb el personatge.

GJ: El 100% d’això que veus (assenyala els tatoos) no és boli, però el Teuma per la seva mixtape de dancehall sí que s’ha pintat amb boli alguns tatoos fake. Depèn del nivell on cadascú vulgui portar el personatge que interpreta.

La ZOWI puta, una auténtica obra de arte”. Pimp Flaco també es descriu com “la puta más famosa del mundo” quan en el fons el seu treball és sobre la condició de hater i looser. És pura interpretació identitària. Tot i així, quan comparteixo algunes d’aquestes idees amb els alumnes de la universitat, sempre hi ha respostes afectades envers l’exaltació de la violència de gènere que promou el que anomenarem estètica G: “Violate That Bitch” (Lil. B.), “La vaig matar no em feia el pes”, “és l’ofici, matem putes a un preu mòdic”, etc. M’agrada pensar que l’exaltació dels valors del neoliberalisme heteropatriarcal (violència, poder, abús, consum, assassinat, etc.) és un mecanisme radical per fer visible les ombres de la nostra societat, i que en el fons és un recurs poètic que respon amb la forma de l’estereotip. És així? O estic sobre-interpretant?

GJ: Nosaltres la paraula puta la utilitzem perquè fa molt de mal però no té res a veure amb les dones. Una puta és algú que es ven per una cosa que no vol fer. Nosaltres tots som feministes. Jo he aguantat molta violència de gènere. Maltractaments psicològics i físics. La veritat és que ho he passat fatal. Jo el que vull és igualtat 100%. M’agradaria poder criticar igual als homes que a les dones. Però la societat no ho veu així.

W: Sabem que el que fem pot tenir repercussió i que els xavals joves que ens escolten poden créixer amb el sentit literal de les lletres. Si la gent no entén la ironia no hi podem fer massa cosa, no podem fer-nos responsables de la totalitat dels nostres seguidors. Jo estic tranquil perquè sóc educador i allà ja faig la feina que crec que és correcte.

Quin lloc li correspon a l’amor en aquest imaginari de machitos y putas?

YM: Al final el trap és un mitjà artístic i serveix per observar, canalitzar i expressar.

GJ: Per què el reggeaton d’ara triumfa tant? Perquè només parla d’amor i de desamor. El meu pare sempre em diu que les relacions de la gent de la nostra edat són tòxiques a muerte.

LG: Són les xarxes socials el que fomenta la paranoia.

GJ: I el poder lligar de manera tan ràpida i fàcil.

W: Instagram què és? A veure qui és el més guapo, a veure qui és el més poser…

GJ: El que està més bo, el que s’emporta més likes, a qui li obren més per dm…

En el fons totes les xarxes socials serveixen pel mateix. Per saber-se valorat i sentir-se estimat. Tot és Tinder.

Per finalitzar l’entrevista us proposo tornar a fer la seqüencia LOOK AT MY SHIT protagonitzada per James Franco en el paper de AL a Spring Breakers.

Núria Gómez Gabriel

Esta entrada fue publicada en Uncategorized. Guarda el enlace permanente.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *