Què deu ser, el contrari d’arribar i moldre? Entrar ensopegant? A empentes i rodolons? Començar cancel·lant? És que ni fet expressament. O és que seria capaç, La Virreina Centre de la Imatge, d’ordir una producció d’abast internacional que coordinés milers d’activistes pro-palestins, l’abominable IDF, una manifestació convocada ad hoc i la decisió conseqüent d’anul·lar l’espectacle —i per tant, el primer dia de Poesia Hacció— per part del col·lectiu Nicomedes Mendes (que, per si no ho sabíeu, agafen el nom de l’últim botxí de Barcelona)? Un esforç ingent totalment incongruent per unes jornades així —i per tant, totalment adequat: tot el que provoqui curt-circuïts, tot el que trastoqui, tot el que vagi a la impensada és territori hacmorià i xargayà, o xarmorià, o hacgayà, esclar. Comencem bé: comença el fracassart.
*
Quina patxoca, un ring al bell mig del pati de la Virreina! Quina alegria, un espai dedicat al descontrol, un racó alliberat de la supremacia de l’excel i de la marca personal, una tarima elevada als quatre vents on no s’hi afirmi l’excel·lència, la fama ni el progrés! Si es planta un ring a peu de carrer —al peu de la Rambla manifestada, de la ciutat atrafegada i alienada—, a banda del que hi passa dalt hi pot passar tot el que passa pel carrer —curiosos, badocs i despistats, els que reguen la ciutat, la gossa Tamariu que intervé amb algun lladruc, com les campanes o les llaunes de cervesa quan s’obren, que també van salpebrant el vespre—, i és per això que el 1992 s’hi va plantar un ring, a peu del carrer, en homenatge a Arthur Cravan, el poeta boxador, i és per això que s’hi torna a plantar ara, però a aquell homenatge se n’hi afegeix un altre, o dos, o més aviat cap o l’antítesi de tot homenatge —sí, més aviat això.
*
Aquest divendres 3 d’octubre del 2025 a dalt del ring s’hi ha llençat insecticida contra la paparra del sentit, s’hi ha trobat la secta anti-sectària dels anti-anti-anti-anti-sistemàtics, la colla de la parapèmia i de l’embolica que fa fort, els del com més serem més riurem i qui dugui metrònom i tiralínies s’ha etivocat: cap al recinte firal falta gent!
Aquest divendres 3 d’octubre del 2025 a dalt del ring, per començar, amb guitarra elèctrica, arquet, micros, megàfon i un loopstation la Pia Sommer compon en directe i aixeca tota un arquitectura sonora que omple el buit del pati de la Virreina; després l’Enric Casasses treu del cabàs un poema seu del 1987 dedicat a Cravan, recorda el poema obituari que li va dedicar a Hac Mor a partir del seu clàssic «Aquest poema no vol dir res, i tanmateix ja ha dit massa», i a la seva divisa «La perfecció és feixista» hi contraposa un poema que acaba dient «El pinyó és la perfecció del pi»; llavors s’enfila la Barbara Held i improvisa amb la flauta travessera sobre una base pre-gravada; i vet aquí que arriba el Pere Noguera amb tres grans rodones de feltre blanc, negre i vermell, sis bols de terrissa i tres bombetes i es posa a fer una ars combinatòria totalment anti-lul·liana; aleshores la Maria Sevilla, amb la seva veu i maquinetes, anuncia que, a partir del «Ara que dos i dos ja no seran quatre» hacmorià, farà un «Intent de demostració matemàtic del concepte d’infrapoesia», i ho fa, i sentim l’Esther Xargay en loop, i ens porta fins a l’hotel d’infinites habitacions on cada poema és un perill per a la poesia; just en aquell moment surt l’Albert Vidal vestit de boxador a llegir-nos un text amb la força dels recursos infinits del seu virtuosisme interpretatiu, tot per acabar convertint la concurrència en un gran càntic; l’entrada del Roger Pelàez és estrepitosa, el sentim contra la lona gairebé abans de veure’l i de seguida s’aixeca per aprofitar que fa segons que cantàvem per continuar cantant plegats les seves proclames goliardesques i reclamar unes noves croades per restituir prepucis a Terra Santa mentre a la pantalla institucional de darrere seu l’esperit morgayà fa de les seves i dispara espontàniament uns vídeos de gegants de la diada de Santa Eulàlia; el final de festa és el Llapispanc armat de reverb, caos i llentiscle, encarnant fidedignament l’actitud desmanegada i incontrolable de les revistes caminades del Carles i l’Esther.
*
Quina gran segona/primera jornada! Quina gran primera/segona jornada! Quin gran començament/continuació del món xarmorià! Quines ganes que siguin les set de la tarda del sis de novembre per tornar-hi!
Martí Sales
Imatge: ‘Portraits and Selfportraits’ (1997) ©Ramon Guimaraes
Ver esta publicación en Instagram
