A la fase extrema del capitalisme, el món apart de la ficció sembla estar desbordant les seves fronteres perillosament: sortim al carrer a cridar prou duent màscares que són productes de merchandising d?una pel·lícula (basada en una novel·la gràfica d?un autor que va dibuixar aquesta cara com a retrat de Guy Fawkes, terrorista catòlic anglès del segle XVII, en un desplaçament d?anada i tornada entre realitat i ficció), els integrants d?un moviment internacional que lluita per a la instauració de la democràcia participativa i directa (o sigui per a acabar amb la democràcia com a ficció) es fan dir pirates, i el dolent de Batman surt de la pantalla i mor 12 persones, i fereix unes altres 58, en un cinema, el lloc a on, crispetes en mà, més segurs ens sentim d?aquest món de somni, d?aquest món perfecte, que és la ficció. La música té un paper decisiu en la instauració d?aquest món perfecte. És fàcil imaginar que, sense la banda sonora, la pel·lícula Batman perdria tot el seu encís ? i amb ell la força per a desbordar-se i matar. Em sembla que en els darrers anys algunes de les músiques que avui estan vives han anat avançant per aquest camí de la ficció cap al seu paroxisme. Són músiques que van enfonsant-se en si mateixes, deixant pel camí les obligacions formals i de significació, insistint en l?afirmació cega del seu pur existir, del seu pur sonar. Acompanyen a aquestes músiques gestualitats que van començar sent dansa (forma i sentit del moviment) per a anar convertint-se en espasme, ni tan sols en indici ni símptoma ? modes encara de representació-, sinó en descàrrega violenta, en pur viure desbordat.

Us deixo algunes de les músiques que em fan pensar en això: tres de recents, i unes altres tres que, em sembla, començaven a apuntar en aquesta direcció fa dècades, i inclús un segle.

És important escoltar aquests vídeos amb auriculars, o amb uns altaveus que no perdin les freqüències greus.