ASCOMORBO

Hi ha un interior. Això ho tenim molt clar des de la intervenció de la perspectiva lineal al segle XV. Com suggerí Peggy Phelan, el punt de fuga en què idealment convergeixen totes les línies paral·leles, no només permet representar en un pla bidimensional allò llunyà sinó que a més dóna lloc a la idea de profunditat i d'interior (Mourning Sex, 1997:27). És a dir, el punt de fuga parla d'espai representat però sobretot parla de l'aparició d'allò que després hem anomenat "subjecte modern", és a dir, d'aquesta interioritat anímica a partir de la qual es predica certa idea d'individu. Ens reconeixem com a persona perquè cadascú tenim un caràcter únic, un destí únic, un desig únic, etc. i totes aquestes coses úniques succeeixen en el nostre interior i romanen continguts dins de la nostra pell. Però què passa quan l'interior es desborda?, Quan el de dins es manifesta i sobrepassa els límits del cos? En primer lloc, es fa evident la paradoxa: quan la matèria emergeix, l'interior es converteix en exterior i el nostre interés per accedir a dins es revela impossible. No és això el que volíem veure. I en segon lloc sobrevé el fàstic: tots aquells conceptes elevats assignats al subjecte resulten ser una matèria tova i repugnant que surt disparada. Però no podem deixar de mirar: hipnotitzats per la sola possibilitat de l'emergència, contenim la nàusea i (com si fóssim unes autèntiques romàntiques veient una pel·lícula porno) arribem fins el final (no sigui que allà ens estigui esperant el miracle i les noces). AVÍS: és possible que al mirar els següents vídeos succeeixi la meravella i el teu propi interior es manifesti i pugni per sortir a l'exterior.