"Escriure cartes és més misteriós del que es pensa. A la pràctica de la correspondència personal suposadament tot és molt senzill. No hi ha un narrador fictici ni lloc per a fingiments literaris, ni per al domini imperiós de la paraula. Devant del prim paper de la carta seríem nosaltres mateixos, amb tota la sinceritat verbal possible: el jo de la carta correspondria amb el jo veritable que queda a l'espera de la corresponent rèplica. No obstant, qui s'aboqui amb més atenció a aquesta pràctica percebrà fins a quin punt és tortuosa, com enganya la superfície tranquil·la del jo.?
Ana Cristina César, El método documental
Correspondre: relació de complementació, concordància, equivalència o simetria entre dos o més coses.
Google diu Correspondència és:
Amor
Comunicació
Trànsit.
La correspondència és el mètode documental de l'impossible.
Corresponem, primer, amb nosaltres mateixos.
El nostre cervell emmagatzema informació, memòria.
El sistema nerviós central és el meu trànsit postal.
El cervell és una oficina de correus.
La memòria, la tinta.
No recordem, reescrivim.
Las cartes, el viatge, escriure sense espera.
Ell m'escriu des del Japó, m'escriu des d'Àfrica. M'escriu que ara pot fixar la mirada de la dona del mercat de Praia, que no havia durat sinó el temps d'una imatge. Hi haurà algun dia una darrera carta?
Com haguéssim fet (per a l'amor a distància, per exemple, i per a tota la nostra teleorgasmització) en temps de Roma, l'altra, 170 milles, un dia i una nit, gens malament per a aquella època però què, per a nosaltres?
Al teu romanticisme li falta un temps de cinisme arribar.
Enmig, llet per correu, palles per webcam.
Nous codis. Vells mètodes.
Netejo la bústia de mails. En trobo un que diu: "així comença la por, amb el potencial del que podem ser tu i jo". El següent: "mai vas ser cauta, m'hagués agradat que ho fossis, sigues cauta amb ell". El darrer: "un no tria les seves precaucions, simplement les deixa de costat i aposta. Així neixen els vicis".
Les situacions postals barregen vida i obra, una dupla que la paraula experiència ajuda a barrejar. Una vida és una experiència, quelcom indefinit, una madeixa de caps per lligar, una singularitat incommensurable, de la que tots poden parlar. Els autors no intercanvien només informació, una objectivitat manipulable, sinó concepcions de món de les que se'n senten autors i responsables, identitats que es forgen i amb les que penetren, descarten i absorbeixen els elements de la vida.