Fa més de 15 estius o 15 anys vaig acabar els estudis a l'escola de teatre a on em formava, amb un muntatge fi de curs com no podia ser menys, de fet era, La Gran Mostra, final. El nostre treball fi d'escola era una creació col·lectiva dirigida per Carlos Marquerie, ho recordo amb molt d'afecte i haver-ho gaudit a tope. El treball, molt performàtic, va portar com a sobretítol "quina forma més ximple de morir". Durant força anys he hagut de dirigir finals de curs, a tallers i escoles. Aquest és el primer any que no ho faig, no vull, no em ve de gust. Però se m'ha quedat una petita obsessió i, tot i que no hagi de fer espectacle aquest any, sembla que sempre cal demostrar alguna cosa al final del curs escolar, encara que tinguis 40 anys, i respondre les eternes preguntes: què estàs fent ara? què has fet? què vols fer pel proper curs? El cas és no estar aturada, no estar-se quieta, demostrar-li al món que ets útil, creativa, genial, super intel·ligent i que estàs fent alguna cosa amb tot allò que et passa o que no et passa, que vals i ho demostraràs amb excel·lència.
Això que sempre hem de fer els artistes en general. No fer res no està ben vist. Així que de manera inconscient tendeixo a acumular tasques per a acabar estressada, i sentir que faig alguna cosa. Com si sobreviure i viure, que per a mi no és exactament el mateix, no fos suficient.
Els meus temes de l'estiu en els següents vídeos estan inspirats per la superficialitat en els xiringuitos, les patates fregides de bossa i el tinto de verano amb casera; perquè quan arriba finals de juny ja estic cansada, hi hagi mostra de fi de curs o no, cansada de totes aquestes preguntes i les que venen per respondre cada cop que em trobo amb algú de la professió al teatre, o no... Per a mi la fi de l'any hauria de ser al juny i començar al setembre, que el temps entre ambdós mesos fos un temps de no existència oficial, de no fer res. Ah!, que no puc, se m'oblidava, visc a Espanya a on mai hi ha un puto duro. No he parat de donar-li voltes a aquesta frase, "...quina forma més ximple de morir...", així que el meu tema és l'estiu, les mostres de fi de curs, les morts ximples de pel·lícules ximples i tema d'amor ximple.
Perquè vull ser tonta per un dia i no voler ser la llesta, perquè vull riure, perquè no vull ser la que pot amb tot i la que ha de saber-ho tot, perquè vull veure aquests vídeos i no fer res fins inclús deixar de mirar-los.
-
La Fi de Curs: La barreja perfecta
-
Més fi de curs i el gaudi
-
Preguntes transcendentals
-
Grimpant per les escales
-
Vull una xupa com aquesta resistent a tot inclús a mi mateixa
-
Buscant no fer res
-
Bonustrack d'estiueig
-
Bonustrack II d'estiueig
La Fi de Curs: La barreja perfecta
Després de mesos assajant els passos de ball puc demostrar al món el que valc.
Més fi de curs i el gaudi
El youtube està ple de vídeos d'aquest número de natació sincronitzada i cadascun és diferent. Durant anys m'he escalfat el cap volent ser original i creativa, genial a cada mostra de fi de curs. El que no acabem d'aprendre, o com a mínim jo, és que sempre som creatius, és impossible no ser-ho, després de repetir una acció durant un temps, ni tan sols massa, potser a la segona vegada que repetim un gest, hi introduïm una innovació, el que ens costa precisament és no innovar. El nostre problema ve quan volem seguir aquestes creences de ser genials, de ser genis, de fer una innovació o descobriment mai abans vist ni fet, que canviï el món, ser un Leonardo da Vinci, o una Marie Curie. Oblidant-nos del gaudi. Crec que la recerca de la meva genialitat, com en aquest vídeo, està en gaudir del que faig.
Preguntes transcendentals
Preguntes transcendentals mentres m'imagino com em prenc un altre tinto de verano de camí al curro. Per què qui està a casa porta taló cubà i qui entra du caçadora i va descalç?
Grimpant per les escales
Quina forma més absurda de morir...!
Vull una xupa com aquesta resistent a tot inclús a mi mateixa
Buscant no fer res
Buscant no fer res, trobo aquest vídeo a on el periodista Andrés Oppenheimer presenta el moviment "slow" en una entrevista amb Carl Honoré, que sembla Charles Aznavour, a on conversa sobre el moviment "slow" i la filosofia del "mindfulness" mentres parla de no fer res, a la pantalla no paren de posar en un requadre ben blauet tot el que aquest senyor Oppenheimer ha fet. De tots els títols que tenen el que més m'agrada és la paraula "coguanyador".
La part en què més gaudeixo mentres endrapo una altra patata fregida és quan apareix un senyor, que es veu que no li han donat d'esmorzar aquest matí, però li havien promés. I després és molt guai quan apareixen tots en requadres i sembla Epi i Blas.
Bonustrack d'estiueig
Inspirada per la meva estimada Cris Blanco, a qui admiro i amb qui comparteixo riures i plors, poso aquesta pel·lícula que promet fer les delícies d'una bona migdiada, en sofà al calor del sky.
Bonustrack II d'estiueig
Una de les cançons més ximples d'amor que m'agrada canturrejar mentres contemplo com les vespes beuen en els tolls i es mengen la meva síndria plena de sorra en el pantà a on ens han prohibit banyar-nos.